Avui em decideixo a escriure, més per necessitat que per plaer. Els passats dos dies vaig viure situacions de gran intensitat que encara naveguen dins meu. Podríem dir que he passat, com la majoria de catalans, per una gran varietat de sensacions i d'emocions. Tot començava participant amb moltíssima ALEGRIA a les activitats que es realitzaven en els diferents col·legis electorals per evitar el seu tancament. Era preciós veure com els espais s'omplien de vida, com el poble sencer s'omplia de la mateixa. He viscut el sentiment de PERTINENÇA a un col·lectiu, a una ciutat, un país i a tota aquella gent que independentment de la seva opinió vers la independència defensaven fermament la llibertat, el dret a decidir i a expressar-se. Gent que s'agrupa per defensar els seus drets, la UNIÓ en l'espera durant la nit i amb la nit el NEGUIT.
El NEGUIT de la incertesa, de no saber si vindran per nosaltres, si podrem o no exercir el dret a vot. Com moltíssima gent tot això que es movia per dins nostre no ens havia deixat aclucar l'ull però ens era igual. Quina IL·LUSIÓ veure les urnes posades, els primers vots. Que emocionant veure gent gran votar amb un somriure d'orella a orella, molts d'ells havien viscut situacions similars fa escassament 50 anys, ells que creien que no ho tornarien a veure mai més i semblava que no hagués passat el temps.
Vaig sentir l'ORGULL pels cossos de seguretat que ens van tractar amb respecte en tot moment, a cara descoberta i en alguns casos amb llàgrimes als ulls. "Sou dels nostres" els vam cridar i semblava que així ho sentien i els bombers que també venien a la nostra defensa i com nosaltres es plantaven a defensar els col·legis. Vam viure moments molt emotius, dolços, preciosos... però vivíem també la POR, la por d'esperar el cop, veiem imatges del que estava passant a altres ciutats, les pallisses, els maltractaments... i sabíem que s'estaven apropant però teníem també la TRANQUIL·LITAT de saber que fèiem les coses bé, amb serenor, calma, respecte i de forma pacífica. Les notícies arribaven, imatges, àudios i sentíem amb això una immensa TRISTESA per tots aquells que rebien cops, sense cap més escut que els seus propis cossos, torno a notar les llàgrimes als ulls, un munt d'imatges recorren el meu cap. Mal m'està dir-ho però també sento dins meu la RÀBIA contra aquells que han permès totes aquestes atrocitats, pels que les han dut a terme i pels que les han ordenat i ara les neguen.
Quina VERGONYA pensar que ens obliguen a formar part d'això que anomenen estat de dret, quina vergonya que hi hagi gent que miri cap a una altra banda i quina vergonya dels que ho aproven i ho aplaudeixen. Així no hi ha unió possible. Però no em vull quedar amb això, que és el que ells sembren, vull quedar-me amb el que sembrem nosaltres, amb l'ALEGRIA, les abraçades i l'excitació de pensar que malgrat ells, nosaltres ho estàvem aconseguint. Vaig tenir la immensa sort de no viure la violència al meu poble, de celebrar la nostra petita però gran victòria. Desitjo amb tota la meva ànima que tots els ferits es recuperin, que els responsables reflexionin i que les coses canviïn, perquè tot canvi comença amb una revolució i aquesta ha estat la nostra, alegre i pacífica, però ferma.
