04.12.2020 |

Ara fa cent anys, el poble de Tahús [Taús, Alt Urgell]

Ara fa cent anys, el poble de Tahús [Taús, Alt Urgell]

A uns 1470 metres d’altura, a l’extrem nord de l’altiplà situat a les capçaleres del riu de la Guàrdia (afluent del Segre) i del riu Major (afluent de la Noguera Pallaresa), el poble de Taús, avui pertanyent al municipi de les Valls d’Aguilar, era fa cent anys, capital d’un municipi independent. Taús, o Tahús (segons la grafia de l’època), formava municipi amb el poble veí dels Castells, i tenia l’any 1920, uns 268 habitants empadronats. Deu anys més tard, l’any 1930, el municipi de Taús tenia 229 habitants de fet, i 264 habitants de dret, repartits en 48 habitatges: 35 a Taús, 11 als Castells i 2 edificis disseminats pel terme. Tot i això, el municipi comprenia uns 129 edificis, alguns d’ells immobles deshabitats en aquella data: 28 als Castells, 97 al poble de Taús, i 4 fora dels dos nuclis. Més 15 albergs repartits per tot el terme municipal. Lluny quedaven els 522 habitants del cens de població de l’any 1860.

Des d’aquella data, el canvi demogràfic (la disminució de la natalitat); l’èxode rural dels habitants de Taús envers les grans ciutats i viles en procés d’industrialització; i, l’emigració cap a l’América Llatina (principalment Argentina) i el sud de França, havien fet que la població s’anés reduint cens darrera cens. La parròquia de Sant Julià de Tahús, comprenia a més del poble dels Castells, el poble de la Guàrdia d’Ares, capital a la vegada del municipi homònim. A més, cal destacar que els veïns de Taús vivien, abans de l’obertura de la carretera de Noves de Segre, més vinculats a la vila d’Organyà que a l’actual capital municipal.

IMG_20200912_135011

Taús situat al centre d’un important encreuament de comunicacions, entre la Cabanera, en sentit vertical, des de la Plana d’Urgell al Pirineu, i el camí de la Sal, de Gerri a Organyà, en horitzontal, era un lloc de pas obligat de pastors i comerciants. Era doncs un centre de serveis transitat. A més, era un destacat productor cerealístic pels pobles de l’entorn, i tenia una reconeguda producció de patates de llavor des de mitjans del segle XIX. Tot i això, el pas dels ramats i l’arrendament de les pastures de la veïna Serra de Taús, un autèntic paradís verd ideal pel pasturatge, reforçat per la proximitat de les salines de Gerri, ja que la sal és un element essencial pels ramats, el van convertir en un indret importantíssim des de la prehistòria.

L’any 1930 diversos rotatius es van fer ressò que, entre 1920 i 1930, Taús havia perdut més de la meitat de les cases obertes, passant de 80 a 32. Una xifra sens dubte exagerada, i mal contextualitzada, però que fou un dels arguments del veïnat per denunciar la manca d’inversions de l’Estat per frenar l’emigració dels seus habitants. La carretera de Noves de Segre a Gerri de la Sal, projectada almenys des de 1911, continuava essent un projecte sobre el paper vint anys més tard

A finals del segle XIX, la necessitat d’obtenir matèries primeres per l’industria en expansió, va portar a Taús nombrosos enginyers de mines i homes de negocis, àvids d’explotar les riqueses naturals amagades en el seu sòl. Entre els enginyers de mines que van visitar la dita població destaca Lluís Marià Vidal, el qual va recórrer Taús amb una càmera fotogràfica, durant la darrera dècada del segle XIX. Entre les nombroses concessions registrades en el seu terme, l’amiant fou un dels elements que s’arribà a explotar, entre la Guardia de Ares i Taús, ja des de les primeres dècades del segle XX. Així les tradicionals cargues de sal que solien baixar pel camí de bast del solà de Cabó vers Organyà van ser substituïdes per l’amiant, a mesura que la ramaderia anava perdent importància amb la caiguda del preu de la carn propiciada pels nous mitjans de conservació, les innovacions en el transport marítim i la despoblació. L’any 1943 es va arribar a extreure 42 tones d’amiant per un valor de 210.000 pessetes, en el conjunt de mines explotades entre els termes de Taús i la Guàrdia de Ares. A més de l’amiant, també es van concedir concessions de ferro, coure, carbó i sofre, encara que la majoria d’elles mai van arribar a ser explotades.

L’any 1920 era Alcalde del municipi de Taús, el Sr. Antonio Flinch; Secretari, el Sr. Josep Bosch; Jutge de pau, el Sr. Antonio Jou; Fiscal, el Sr. Antonio Llahí; i rector el Sr. Joaquim Guimó, assistit per l’ecònom, Sr. Josep Marchán. El municipi de Taús tenia aquell any tres paletes (Sr. Juan Bordes, Sr. Josep Vidal i Sr. Joan Vidal), tres botigues de queviures (Sr. Antonio Mitjana, Sr. Carles Mitjana, Sr. Josep Raubert) i dos ferrers en actiu (Sr. Josep Montaña i Sr. Josep Segarrench). La riquesa rústica i pecuària del municipi de Taús era de 10.923 pessetes; mentre que la urbana ascendia a 4.555 pessetes. L’any 1920, els veïns de Taús van haver de satisfer 2.465 pessetes en concepte de contribució rústica, i, 1.002 pessetes en contribució urbana, més 150 a fi d’atendre a les necessitats de primera ensenyança. L’escola mixta de Taús la regia el professor Francisco Peremartin, assistint-hi per curs la mitjana de cinc o sis nens que naixien cada any en dit municipi, durant la dècada de 1920. L’analfabetisme seguia sent una lacra important, l’any 1920, tan sols un 46% dels homes i un 19% (!) de les dones de Taús sabien llegir i escriure, la diferencia de gènere era un reflex dels valors socials vigents de l’època. L’any 1920, 107 homes veïns de Taús, majors d’edat (25), tenien dret a vot, les dones per la seva banda no gaudien del dret a sufragi, ni a Taús, ni a la resta de l’Estat.

L’any 1930 diversos rotatius es van fer ressò que, entre 1920 i 1930, Taús havia perdut més de la meitat de les cases obertes, passant de 80 a 32. Una xifra sens dubte exagerada, i mal contextualitzada, però que fou un dels arguments del veïnat per denunciar la manca d’inversions de l’Estat per frenar l’emigració dels seus habitants. La carretera de Noves de Segre a Gerri de la Sal, projectada almenys des de 1911, continuava essent un projecte sobre el paper vint anys més tard.

Cent anys després, Taús sembla estar recuperant el pols, les obres per asfaltar la carretera semblen arribar per fi a les portes del municipi. Resta encara arranjar el tram entre Taús i la veïna població de Baén, al Pallars Sobirà, per concloure a la fi la tan esperada connexió entre el Baix Pallars i la ribera del Segre, esperem que ben aviat sigui una alternativa al Port del Cantó.

Daniel Fité Erill. Historiador. Graduat en Història (UB) i estudiant del Grau en Dret (UOC).

Ara fa cent anys, el poble de Tahús [Taús, Alt Urgell]
Comentarios