05.03.2021 |

Ara fa cent anys, el poble d’Estamariu

Ara fa cent anys, el poble d’Estamariu

El Cap d’Any de l’any 1921 els poc més de vint-i-un milions d’espanyols censats (dos milions i escaig de catalans) iniciaven la tercera dècada del segle XX; una dècada on els contrastos de la societat capitalista lliberal i l’emergència de les masses a la vida pública desbordarien el sistema parlamentari de la Restauració borbònica portant a la Monarquia a la liquidació del sistema “democràtic” lliberal, enmig d’una estèril i patriòtica guerra colonial al Marroc, on aquell any perdrien la vida prop de deu mil joves. No obstant, aquella nova dècada consolidaria el progrés a la nostra comarca: noves carreteres, l’extensió del telèfon, l’arribada de l’electricitat a molts pobles, la construcció de la central tèrmica d’Adrall, el pla d’eixample i el clavegueram de la Seu d’Urgell..., etc. I mentre nous alt urgellencs naixen o fixaven la seva residencia aquí, molts d’altres marxaven a la ciutat o a l’estranger a la cerca d’un futur lluny de la pobresa.

El gener de l’any 1921, a Estamariu s’iniciaven les tasques de reclutament per a l’exèrcit. Aquell any, els nois nascuts l’any 1900, a punt de complir els vint-i-un anys, estaven cridats a engrossir les files de l’exèrcit; allà sols seria quintat un únic noi, essent declarat soldat. Estamariu tenia al començar aquell any 299 habitants de fet (146 homes i 153 dones): 154 solters/es, 124 casats/es i 21 vidus/es. Era un poble jove i ple de vida, el qual celebrava la seva festa major a finals del mes de novembre, el dia 22, festivitat de Santa Cecilia, i a finals de gener, festivitat de Sant Vicenç, patró del poble.

Aquell any era alcalde d’Estamariu, Antonio Bastida Escudé; Secretari, Armengol Sanvicens; Jutge de pau, Josep Pagés; Fiscal, Andreu Travé Mentruit; Secretari del Jutjat de pau, Isidre Bullich; i rector de Sant Vicenç d’Estamariu, Guillem Vidal Cutchet, fill de la vila de Puigcerdà. L’escola nacional del poble era mixta i regida per la mestra Ana Rocamora. Hi havien també dues tabernes en funcionament (Josep Font i Antonio Sanvicens). La població, a 1085 metres d’altitud, tenia com a produccions principals del seu terme els cereals, llegums, patates i prats de dall, gràcies a un destacable sistema de rec. A més, eren produccions destacables d’Estamariu, la vinya i l’olivera, gràcies a la situació privilegiada de la població; disposava d’un molí d’oli (Pau Aixàs) i quatre premses de vi declarades (Josep Alviñá, Antonio Bastida, Antonio Sanvicens i Andreu Travé). A aquesta producció agrícola, vertebrada al voltant d’un Sindicat Agrícola Catòlic (creat pocs anys abans), calia afegir la cria de bestiar boví, oví, cabrum i porcí, entre molts d’altres. A tot això, calia afegir l’existència d’un molí fariner situat a la llera del riu de Bescaran (Pere Aixàs). A inicis del segle XX, fins i tot havia tingut un ferrer i manyà (Josep Cadena) i un fuster (Josep Font).

C3.20 (10x4 vidre estereoscòpic) - Estamariu [Plandolit] (1)

El poble d'Estamariu des del camí de bast, primer terç del segle XX. ACAU: Fons Plandolit.

L’any 1898, el conegut excursionista Arthur Osona, escrivia al recordar el seu pas per Estamariu l’agost de 1897 (on es va aturar a descansar y refrescar-se amb aiguardent, sucre i aigua a l’hostal de Cal Bel): “Lo camí és costerut, encara que és ample; però és moltíssim pedregós, y per continuo zig–zag puja a Estimariu. Eren les 4 y minuts quan hi arribàvem, per cert morts de calor, impròpia d’una altitud de 1.085 metres, en un poble ventilat, que està edificat dalt d’un promontori o cap que separa dues fondes valls regades per dos rius: l’Estimariu a l’O., y lo Bescaràn al S., aquest darrer molt copiós, hont l’aigua salta arreu, per tots costats, formant cascates les més capritxoses, les quals fertilisen sos camps y horts reblerts de vegetació tant esplendent, que converteix lo poble d’Estimariu en un dels llochs més deliciosos y gemats de la nostra terra.”

L’any 1921, la riquesa rústica d’Estamariu era valorada amb 14.062 pessetes, la pecuària amb 1.920 ptes., i la urbana amb 3.883 ptes. Aquell any, els contribuents d’Estamariu haurien de pagar 2.993,28 ptes. de contribució rústica i pecuària; 795,18 ptes. d’urbana i 1.120,39 per satisfer els costos de la Mancomunitat de Catalunya i l’administració provincial. A més, de 606,14 ptes. per despeses d’instrucció pública, a més, d’altres impostos i repartiments.

Seixanta anys abans, l’any 1860, Estamariu havia arribat a tenir 486 habitants repartits en 83 cases, a més de la casa de la Quera. En aquella època naixien prop de disset o divuit nadons cada any, molts dels quals acabaven morint poques setmanes o mesos després, i un 31’89% dels estimariuencs era menor de quinze anys. L’any 1921, tot i què a Estamariu naixien quatre o cinc nadons a l’any, l’esperança de vida d’ells era molt major de la dels seus avis, i la natalitat s’anava reduint poc a poc, en paral·lel a la major supervivència dels nounats.

L’any 1930 a Estamariu hi havia 65 habitatges, 58 dels quals dins de la mateixa població, i la resta espargits pel terme. En total hi havia 102 edificis (92 dins el nucli urbà) i 16 barraques o albergs. El poble s’estructurava aleshores en quatre carrers principals (Major, de la Font, Soldevila i de les Eres) i una plaça. Aquell any, dels 92 edificis del poble d’Estamariu (58 cases i 34 pallers o coberts), un 26% tenia un pis, un 27% dos pisos, un 42% tres pisos i sols quatre edificis superaven els quatre pisos. Aquestes xifres podrien resultar indiferents, però si agafem les xifres d’uns quaranta anys abans, el poble d’Estamariu havia guanyat en alçada, aquest canvi s’ha d’associar a la transformació dels usos dels habitatges i a una millora del nivell de vida; l’any 1888, amb 90 edificis al nucli urbà, el 97% d’ells tenien entre un o dos pisos i tan sols tres edificis tenien tres pisos d’alçada.

L’any 1930 a Estamariu hi havia 65 habitatges, 58 dels quals dins de la mateixa població, i la resta espargits pel terme. En total hi havia 102 edificis (92 dins el nucli urbà) i 16 barraques o albergs. El poble s’estructurava aleshores en quatre carrers principals (Major, de la Font, Soldevila i de les Eres) i una plaça. Aquell any, dels 92 edificis del poble d’Estamariu (58 cases i 34 pallers o coberts), un 26% tenia un pis, un 27% dos pisos, un 42% tres pisos i sols quatre edificis superaven els quatre pisos

Així, a grans pinzellades, era l’Estamariu de fa cent anys, un poble diferent del que a finals del segle XVIII va veure néixer l’estimariuenca Maria Anna Felipó Estany, filla de Bartomeu Felipó Perotes, d’Estamariu, i Maria Estany Vidal, de Calvinyà, casada als setze anys d’edat amb l’hereu del mas Vinyal de Lavansa. Una noia que va portar sempre al cor Estamariu, donant a una de les seves filles, casada al poble de Cabó i avantpassada meva, el nom de Cecília.

Daniel Fité Erill. Historiador. Graduat en Història (UB) i estudiant del Grau en Dret (UOC)

Ara fa cent anys, el poble d’Estamariu
Comentarios