Opinió

Ara fa cent anys, la comarca de l’Urgellet

Avui, a punt d’acabar la segona dècada del segle XXI, la nostra concepció del territori és molt diferent a la que tenien els nostres avis o besavis ara fa cent anys. L’any 1920 molts pobles de la nostra comarca, per no dir la majoria, no tenien vies de comunicació adaptades al tràfic rodat. La principal via de comunicació, la carretera de Ponts a la Seu d’Urgell (enllestida l’any 1896, malgrat que alguns autors encara s’esforcen en fer-la concloure l’any 1907) sovint quedava tallada després de forts temporals al no estar enquitranada. Això feia que les comunicacions a molts indrets s’haguessin de realitzar a peu, transportant la majoria de queviures i mercaderies per mitjà d’animals, com rucs o mules; La figura dels traginers a la nostra comarca esdevenia importantíssima.

Tot i aquestes mancances, no hem de caure en el parany de considerar la nostra comarca com una comarca aïllada o incomunicada enmig d’un bucòlic Pirineu. Visió sovint transmesa per excursionistes, funcionaris o treballadors vinguts de fora. Els habitants de l’Urgellet no vivien incomunicats i apartats de la realitat política i social del país, com tan sovint es planteja, sinó que vivien i es comunicaven seguint uns altres canals i mitjans, que avui se’ns presenten estranys a la nostra realitat quotidiana.

L’any 1920 la visió comarcal era també diferent a la que tenim avui, de fet, els límits de la comarca de l’Alt Urgell són una creació moderna que hauríem de situar al període republicà. Altra cosa és el nom, Alt Urgell, en contraposició al Baix Urgell (assimilat a la plana d’Urgell), que apareix ja des d’inicis del segle XX. Històricament, la comarca entorn la qual exerceix la seva capitalitat la Seu d’Urgell era coneguda com L’Urgellet. Actualment, molt sovint associem aquest terme a la Ribera de la Seu, però aquest corònim es refereix a un territori molt més extens que les faldes de les Valls del Cadí. Succeeix el mateix quan parlem col·loquialment de La Seu fent omissió del topònim Urgell. Cas curiós aquest, ja que tradicionalment, fins a mitjans del segle XIX, era comú utilitzar el terme ciutat d’Urgell. I és que, encara que els dolgui als fills de la plana de Guissona o de Mollerussa, l’origen del topònim Urgell està a les nostres muntanyes.

2020-07-22, L'Urgellet

L’Urgellet comprèn la ribera del riu Segre, autèntic eix vertebrador de la comarca, des del congost de les Cabanotes fins als Espluvins i la creu de la Penella, indret on finia també el vescomtat de Castellbò. En la seva part més septentrional limita amb el Principat d’Andorra, a l’est amb el Baridà i part del Berguedà, a l’oest amb el Pallars, i al sud part amb la plana d’Oliana i l’Urgell mitjà, i amb el Solsonès. La plana de la Seu d’Urgell domina el seu centre amb la ciutat episcopal i les viles de Castellciutat i Arfa, i les importants poblacions del Pla de Sant Tirs i Alàs. Al voltant seu les valls de Sant Joan i Castellbò, amb entitat pròpia, i els pobles de Bescaran, Estamariu, Calvinyà a la ribera dreta, i a l’esquerra, Arsèguel, Ortedó, Serch i Adrahent. A la part central de la comarca les valls d’Aguilar, a un costat, i de Tost i Lavansa, a l’altre, desaigüen les seves aigües al Segre. Importants poblacions d’aquest espai són Pallerols, Guils del Cantó, Castellàs, Noves de Segre, Tost, Torà de Tost, Lavansa, Fòrnols, Cornellana, Tuixent i Josa de Cadí. La part més meridional de la comarca, la més surenya, queda geogràficament segregada per una orografia més muntanyenca. Aquest fet ha propiciat, com assenyalava l’excursionista C.A. Torras, que sovint hom consideri la ribera d’Organyà com una entitat pròpia. Lluny d’aquesta opinió ell concloïa: “Res més separat de l’equitat, de la delimitació orogràfica, dels antecedents històrics, de la tradició i de la veu popular”. La vila d’Organyà, la capital meridional de l’Urgellet, era el centre de referència, a inicis del segle XX, de les poblacions de Taús, La Guàrdia d’Ares, i de les Valls de Cabó, Fígols, Montanissell, Perles i Alinyà. Organyà era el segon nucli de referència comarcal després de la Seu d’Urgell, en població i en importància. Com una vila dual, a pocs quilòmetres al sud, Coll de Nargó era el darrer poble de l’Urgellet. Nargó encimbellat dalt de la roca articulava els contraforts de la serres d’Aubenç i del Turp – Port del Comte, autèntica muralla natural de l’Urgellet envers la plana.

Una comarca única i singular, tant pels seus paisatges com pels seus habitants, considerats gent treballadora i honrada, que tot i formar un únic poble, una autèntica tribu, a l’altura de 1920, gaudien de tantes particularitats com viles, pobles i llogarets poblaven el seu territori. Un poble i una comarca, l’Urgellet, de la qual avui en som descendents i successors tots els seus habitants, hereus d’un llegat, tan històric com cultural, del qual ens podem sentir orgullosos.  

DANIEL FITÉ ERILL. Historiador. Graduat en Història (UB, febrer 2019), i estudiant del Grau en Dret per la UOC.