Opinió

Ara fa cent anys, el bisbe Justí Guitart entra a la ciutat d’Urgell

Fa cent anys, l’any 1920 per ser exactes, la Seu d’Urgell era una ciutat plena de vida d’uns 3.500 habitants que exercia una forta atracció envers els pobles i viles que depenien d’ella: Cap de Partit Judicial, seu del Jutjat de 1º instancia, del registre de la propietat, etc., d’ella depenien per fer la major part de gestions i transaccions els habitants des de Coll de Nargó fins la vila de Bellver, ja al Baridà, i perquè no dir-ho la major part dels veïns de les Valls d’Andorra. També hi havia ubicada una guarnició militar, la guàrdia civil i els carabiners, i a més era la seu episcopal del bisbat més gran de Catalunya. El Seminari d’Urgell era un dels més reconeguts del país i el clergat tenia una forta presencia en tots els actes culturals que tenien lloc a la nostra ciutat. En aquest context, no és estrany que l’arribada d’un nou prelat revestís un esdeveniment social de primer categoria.

Fa cent anys, l’any 1920 per ser exactes, la Seu d’Urgell era una ciutat plena de vida d’uns 3.500 habitants que exercia una forta atracció envers els pobles i viles que depenien d’ella

La primavera de l’any 1919 el bisbe Benlloch havia estat nomenat arquebisbe de Burgos i la seu urgel·litana va quedar vacant. A l’espera del nomenament d’un nou prelat va exercir d’administrador de la mateixa, Jaume Viladrich Gaspar, vicari capitular i general del Bisbat d’Urgell. La tardor d’aquell any finalment fou proposat com a successor del prelat valencià, el barceloní Justí Guitart Vilardebó, el qual accepta el nomenament reial. El doctor Guitart era un home intel·ligent i emprenedor, molt preocupat per les qüestions socials i la vida dels immigrants de les barriades més humils de la ciutat comtal. Havia viscut d’aprop els esdeveniments de la Setmana Tràgica (1909) arribant a ocupar pocs anys més tard les més altes instàncies del Bisbat de Barcelona.

El diumenge, 23 de maig de 1920, Pasqua de Pentecostes, fou consagrat com a Bisbe d’Urgell pel nunci apostòlic Ragonesi a la Catedral de Barcelona. A dit acte assistiren molts membres del Capítol d’Urgell, sacerdots de la Diòcesi, les autoritats municipals de la Seu d’Urgell, d’Andorra i d’altres indrets de l’extens Bisbat d’Urgell. A la sortida de la catedral una multitud de fidels, periodistes, fotògrafs i encuriosits ciutadans s’acostaren per a besar l’anell del nou pastor.

Tot i això l’arribada a les nostres terres es feu esperar, pocs dies després marxà a Madrid on s’entrevista amb diverses autoritats de la capital. Guitart tornaria a Barcelona a finals de juny coincidint amb la visita que Alfons XIII va dirigir a la capital catalana, sacsejada aleshores pel moviment catalanista i obrer: un autèntic polvorí en plena ebullició. Durant la visita Guitart va tenir un lluït paper acompanyant el monarca al Temple Expiatori del Tibidabo, aleshores en construcció i a altres indrets de la ciutat.

Finalment, el 8 de juliol de 1920, Guitart emprengué el viatge cap a la Diòcesi d’Urgell, fent una primera parada de rigor al palau episcopal de Vic. Pels pobles i viles que travessava el tren del prelat, els pagesos i vianants aturaven les seves feines per saludar-lo en el seu camí. El nou Bisbe d’Urgell va entrar al bisbat per la vall de Ribes de Freser, on va pujar a un automòbil, arribant el dia 9 a les sis de la tarda a la vila de Puigcerdà. Allà fou rebut amb tots els honors, oficiant l’endemà una missa de confirmació general per tota la canalla de la vila cerdana.

El diumenge 11 de juliol, a les set del matí l’automòbil del prelat es va tornar a posar en marxa, ara conduit pel Dr. Llangort, fent l’entrada solemne a la Seu d’Urgell a dos quarts d’onze del matí. La ciutat lluïa les seves millors gales, amb tres arcs de triomf sufragats per l’Ajuntament, el Capítol de la Catedral i el Seminari, respectivament. Les autoritats, presidides per l’alcalde, Sr. Llorens, i el diputat del districte per la Lliga, Sr. Trias, van ser les primeres a rebre el prelat. Seguidament, l’automòbil del Sr. Viader, va recórrer amb el bisbe els carrers de la població arribant a la Catedral, on va tenir lloc un solemne ofici religiós. Després les autoritats i els membres del clergat van participar a un lluït àpat que va finalitzar amb una vetllada literària i musical a l’Instituto Obrero. Durant tota la jornada una multitud es va acostar al seguit d’activitats que es van organitzar, com els Gegants, i la Coral Unión Urgellense, que van recórrer els carrers de la capital de la diòcesis, la ciutat, diuen les cròniques, es trobava plena de gom a gom, lluint els balcons de la majoria d’habitatges lluïts domassos de vius colors.

Uns dies més tard, el dia 27 de juliol, el prelat urgel·lità feu la seva entrada solemne a les Valls d’Andorra, on va jurar guardar les llibertats andorranes com havien fet els seus antecessors, fent vessar alguna llàgrima als consellers reunits a la Casa de la Vall, tal com van deixar reflectit els periodistes allà presents.

El bisbe Guitart començava així una prolífica tasca pastoral al nostre Bisbat, recorrent en els setze anys següents la major part de les parròquies de la Diòcesi d’Urgell. Les flames incendiaries de la revolució i la incultura destruirien gran part del seu llegat material, però el record de la seva tasca pastoral segueix encara ben viu en tots els racons que el prelat va trepitjar.

Daniel Fité Erill (Cabó, 12/04/1994). Historiador. Graduat en Història (UB, febrer 2019).