21.05.2019 |
Carme Lostao i Otero
16:58
06/06/16

Per què i a què renunciar?

Per què i a què renunciar?

El més important que he fet a la vida, sens dubte, és haver sigut mare.  Probablement, he aprés de la meva, a donar aquesta transcendència a la maternitat, ella n’és un bon exemple. Tot i tenir molt clares les prioritats, moltes vegades, m’ha tocat triar i no sempre, ho dic amb certa pena, he pogut decantar-me per allò més valuós. Jo, com tantes altres dones al món, ens veiem abocades a harmonitzar (conciliar em sembla fred), entre la nostra vida laboral, familiar i personal... Quin calvari, de vegades, quants encaixos, quants serrells a lligar, quanta energia! No és que no sigui fàcil, és que és complicadíssim. No penseu que només parlo de dones amb fills, no, no. Parlo de qualsevol dona que tingui, família, feina, vida... Ningú se’n salva. I a més, algunes volem participar del moment extraordinari i apassionant que viu aquest país.

Comparteixo, feina, família, militància i amistat amb grans dones, en tots els sentits. Capaces, organitzades, intel·ligents i creatives i no en conec a cap, satisfeta dels ajustos que ha de fer en la seva vida personal, amb els seus fills, amb el seu temps lliure, amb els seus interessos o necessitats, a totes ens falta temps, totes hem de triar. Totes hem hagut de sacrificar alguna cosa en algun moment. En molts moments, massa. Cal triar i per tant, renunciar alhora. El conflicte personal està servit.

Com diu l’Eva Piquer, en el seu llibre La feina o la vida, això de la conciliació laboral i familiar, “és una llegenda urbana”.

Sí, ja sé, que hi ha alguna llei que intenta fer-hi alguna cosa, en algun sector, com la Llei 8/2006, de 5 de juliol, de mesures de conciliació de la vida personal, familiar i laboral del personal al servei de les administracions públiques de Catalunya. Però no n’hi ha prou. Primera, perquè moltes, no treballem a les administracions públiques i segona, perquè em temo que es queda en mínims a complir. Ens queda moltíssima feina a fer. La idea és fer una societat més igual i més justa. I això no és fàcil. Però segur que és possible, no podem deixar de pensar-hi i treballar, perquè així sigui. Tenim un país per davant.

Ajustar els horaris és un bon començament, el Parlament català, ja hi treballa. La reforma horària, en la nostra Nova República, pot ser una realitat. Una forma d’inici de canvi d’hàbits que ajudarà a les famílies en general i a les dones en particular a conscienciar-nos col·lectivament de la necessitat de passar menys temps “fora de casa”.

Polítiques reals de conciliació laboral i familiar. Amb lleis que regulessin, no només les baixes maternals i les excedències per atendre un familiar. Si no que permetessin flexibilitat real en les jornades laborals, en horaris i en dies de la setmana treballats, per exemple. Impulsar l’autoorganització i l’ús de les noves tecnologies. Que a l’hora es tradueix en fomentar la responsabilitat laboral.

Probablement, tot això revertiria en persones més compromeses en les seves feines, més professionals, més motivades, més sanes mentalment i físicament, amb més temps disponible i, finalment potser també més felices.

Les dones hem de poder tenir la llicència de triar l’opció de ser professionals, també, de tenir cura de la família, i tot, sense haver de sentir-nos culpables o sense tenir la sensació d’haver renunciat a quelcom valuós pel camí. Això no podrà ser si no ho fem tots alhora. Som part de la societat, i cal que sigui l’evolució de tots la que ens porti a normalitzar el fet que les dones volem formar-ne part, completament, sense matisos. Fent de mares i de tot allò que vulguem ser alhora o no. Divertint-nos i treballant de valent, gaudint de la nostra afectivitat i de les nostres capacitats, sense complexos, ni renuncies, sense permís!.

Veuran els homes quin paper volen fer ells en tot aquest escenari...

Carme Lostao i Otero. Candidata d'ERC al Congrés per la demarcació de Lleida.

 

Comentarios