L’Alt Pirineu i Aran és un territori que compta amb més d’un miler de propostes a peu, bona part de les quals transcorren per camins tradicionals i que permeten a l’usuari gaudir d’uns paisatges espectaculars. Sense dubte, una oferta molt atractiva que s’ha de mantenir, com qualsevol altra infraestructura viària. Ara bé, què passa en un moment de crisi com l’actual?
Doncs que els ens locals -és a dir, els titulars dels camins- es veuen obligats a destinar els recursos a finalitats més prioritàries, i això significa que el manteniment d’aquests camins es redueix a actuacions molt puntuals (microactuacions) i en trams molt concrets. El mateix passa amb els espais naturals protegits, que han vist aprimades les seves brigades, tant les fixes com les temporals.
En aquest context, com podem avançar? El passat mes de novembre, el Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça i l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA) van organitzar la jornada El manteniment de les xarxes de senders (i com afrontar el repte en temps de crisi), en la qual es van presentar un seguit d’exemples a nivell pirinenc, vinculats amb l’associacionisme, els camps de treball de voluntaris o amb programes d’ocupació, que han intervingut decisivament en la conservació dels camins. Associacions com Camí Vell del Pallars Sobirà, Mountain Wilderness o Marques de Pastor, així com els programes del Servei d’Ocupació de Catalunya que s’han desplegat a diverses comarques pirinenques, en són una mostra.
Com a alturgellenc, em permetré la llicència d’explicar que la nostra comarca també ha participat d’iniciatives similars: per exemple, la recuperació, per part d’una vuitantena de voluntaris de les Valls d’Aguilar (ajuntament, veïns, caçadors i estiuejants), de la xarxa històrica de camins del terme. També les brigades organitzades en el marc dels programes d’ocupació van realitzar accions d’arranjament i millora en diversos municipis de la comarca, contribuint, d’aquesta manera, a fer transitable el viari tradicional.
Per tant, es tracta d’un conjunt d’accions que, ben coordinades entre els seus impulsors, els titulars dels camins i els professionals del sector, han de poder contribuir al manteniment d’aquestes infraestructures en un moment de restriccions econòmiques. La coordinació es podria estructurar a través de taules de senderisme comarcals, constituïdes per agents públics, empreses privades, món associatiu i centres de formació.
Amb tot, independentment de l’estratègia que es vulgui seguir, crec que tots estarem d’acord amb el que diu l’escriptora Núria Garcia Quera en el seu llibre Nou viatge al Pirineu: “els camins són l’únic patrimoni de la humanitat que, per ser conservat, ha de ser trepitjat”.
