19.05.2019 |
Amadeu Gallart
09:33
11/12/18

"QUO VADIS" ALT PIRINEU?

"QUO VADIS" ALT PIRINEU?

El darrer Anuari Econòmic Comarcal, publicat per l’entitat BBVA –anterior Caixa de Catalunya–, i les estadístiques poblacionals de la Generalitat, posen en evidència que la petita regió de l’Alt Pirineu –Alt Urgell, Cerdanya, Pallars, Alta Ribagorça– i Aran, continua en franca davallada demogràfica  i en estat de feblesa econòmica. De l’any 2011 al 2017 s’ha passat de 77.189 habitants a 71.958, és a dir que hem perdut  5.231 ciutadans, i només al 2017, 530 habitants, pèrdues que se centren en el segment de gent jove que no pot trobar feina digna en el seu lloc d’origen. I aquestes xifres de gent emigrada encara seria més rellevant numèricament si comptéssim un petit percentatge de retorn de pirinencs jubilats i un altre percentatge de ciutadania que té la sort de batre tots els rècords d’edats avançades.

Res més lluny de la meva intenció que pintar un quadre amb colors foscos. Més aviat em sento inclinat a pensar que més aviat d’hora que tard els altpirinencs sabrem trobar, units, les vies de sortida de l’actual situació. Potser algú pensarà que sóc un il·lús total quan cada dia només fem que sentir veus d’un comarcalisme encès: cerdans que només enyoren una reunificació impossible amb el sector francès, pallaresos que tenen la bandera pallaresa al balcó, ribagorçans que miren més cap al sud que cap a l’est, aranesos amb urticària davant d’una possible coordinació de polítiques territorials amb les comarques altpirinenques i finalment, els alturgellencs, més preocupats per la frontera andorrana que pel Pirineu. Però creiem que tot això és superable si som capaços d’institucionalitzar el nostre territori i amb aquesta base fer pirinenques i unitàries les reivindicacions bàsiques de cada comarca.

No cal dir que penso que sense aquesta institucionalització –delegacions territorials de la Generalitat + constitució de la Vegueria de l’Alt Pirineu i Aran– no sortirem del pou que han anat construint les tendències socials i econòmiques dels darrers anys. També cal tenir en compte, en sentit positiu, els moviments econòmics basats en la iniciativa privada, amb les possibilitats de creació de nombroses empreses que no necessitin de la proximitat dels grans mercats gràcies a les noves tecnologies, de l’oferta creixent de serveis basats en els nostres recursos paisatgístics i naturals,  de la promoció revifada de determinades experiències cooperativistes... la llista pot ser llarga. Però es miri com es miri, sense un sector públic potent que fonamenti el desenvolupament territorial ordenat, que afavoreixi les inversions empresarials, no hi ha sortida. I a més ens cal, urgentment, el que ja reclamava el Pla Territorial de l’Alt Pirineu i Aran de l’any 2006: no hi haurà projecte per a l’Alt Pirineu i Aran si no hi ha subjecte polític i administratiu... si aquest sector del Pirineu no parla amb una veu conjunta.

I finalment, no puc deixar de destacar una iniciativa que em sembla francament brillant i esperançadora; fa pocs dies es va presentar a Andorra la Vella un manifest per a la creació d’una Àrea Econòmica Especial Andorra-Pirineus. Aquest manifest el signen 300 ciutadans ben significats de tot un territori: al nord, municipis francesos de muntanya, al centre, Andorra amb tot el seu dinamisme econòmic –si més no en comparació a les seves zones veïnals–, i al sud, tota la zona de l’Alt Pirineu català. Un espai geogràfica ben definit, amb gairebé 250.000 habitants i que asseguraria la seva sostenibilitat futura amb un Acord d’Associació transfronterera que fos reconegut per la Unió Europea. Aquesta iniciativa marca els paràmetres bàsics de la nostra lluita per aconseguir que aquesta part del Pirineu ofereixi un escenari de benestar equilibrat: ambició en els objectius i sentit comú en els plantejaments.

No cal aprofundir massa en l’estudi de la nostra història, de la regió pirinenca en general i de l’Alt Pirineu en especial, per concloure que mai no havíem posseït tantes eines com ara per poder arribar a influir sobre el nostre futur. Paradoxalment, això contrasta amb el fet que amplis sector d’opinió de casa nostra es mouen entre el comarcalisme estret i les lluites ideològiques més globals sense parar en l’estació de les necessitats de l’Alt Pirineu. I això ens pot fer caure sovint en una malenconia profunda. Però avui, com articulista, em sento influït pels vents benèfics de les festes nadalenques i arribo a intuir que un plantejament raonable d’aquesta problemàtica territorial no és llunyà. Optimisme de la voluntat, que proclamava Sant Antonio Gramsci.

Amadeu Gallart. Economista.

Comentarios