Anar fent-te gran és com pujar una muntanya, cada pas, cada any, et fa guanyar perspectiva. I com més amunt pots arribar, més comprens la importància de determinats períodes de la vida, que queden allí, en l’amplària del paisatge calitjós, amb un relleu inesborrable. Als inicis dels anys setanta, fruit de la col·laboració de la diputació de Lleida i l’ajuntament de la Seu es van començar unes inèdites classes de català, cosa mai no vista des del temps de la Segona República.
L’explicació de tan sorprenent iniciativa residia en el fet que el secretari municipal, Josep Espar i Tressens, si bé que era franquista, ho compaginava amb la poesia, era un poeta noucentista —deixeble de López Picó—; les fruites d’un temps. El professor encarregat del curs va resultar ser Mossèn Albert Vives, que era un sincer demòcrata cristià i un personatge que portava la cultura catalana, ell sí, arrelada en la dimensió més cívica i social del moll dels seus ossos sacerdotals. Vaig tenir el privilegi de ser-ne alumne, afamat de gramàtica catalana, i de tenir-hi excel·lents companys i companyes de curs. Permeteu-me que avui, quan fa uns dies que ens ha deixat, en destaqui la Montserrat Rebés i Gomà.
La Montserrat Rebés era filla d’un gran alcalde republicà, Bonaventura Rebés i Castella, que havia pertanyut a Acció Catalana Republicana, un partit de centre que convocava en les seves files un bon gruix d’intel·lectuals catalans. També Rebés va ser l’històric president de la Cooperativa del Cadí, que va superar moments tan delicats com els de la guerra, o els de l’inici de la dictadura.
La Montserrat Rebés era filla d’un gran alcalde republicà, Bonaventura Rebés i Castella, que havia pertanyut a Acció Catalana Republicana, un partit de centre que convocava en les seves files un bon gruix d’intel·lectuals catalans. També Rebés va ser l’històric president de la Cooperativa del Cadí, que va superar moments tan delicats com els de la guerra, o els de l’inici de la dictadura. Amb aquests precedents la Montserrat, va poder viure un ambient familiar catalanista i ser una de les primeres llicenciades en dret d’aquesta part del Pirineu. Va exercir molts anys com a procuradora dels tribunals a la Seu, on destacava per la seva participació en l’activa vida social dels lletrats —jutges, notaris, advocats, procuradors— de la nostra ciutat.
Personalment, la vaig començar a tractar en aquest primer curs de català, 1972, que aniria seguit de molts altres i en la fundació de la delegació a l’Alt Urgell d’Òmnium Cultural, 1975, —amb relacions molt intenses amb Andorra i la Cerdanya—, de la qual en va ser presidenta uns quants anys. Per a la gent jove d’avui dia és difícil de comprendre que fer classes de català, o només el senzill fet d’anar-hi, ja era una mostra de revolta i de posició crítica vers el franquisme. Com es pot imaginar ningú, avui dia, que la guàrdia civil ens vigilava i tenia controlat Mossèn Vives per unes activitats tan innocents? Però era així, un ambient irrespirable de falta de llibertat, que arrossegava cap al tancament i a la por a la gran majoria dels ciutadans. Malgrat tot, érem joves i sota el comandament de Mossèn Vives composàvem un gran equip. I si defallíem, Mossèn Albert, a les reunions que fèiem a casa seva, ens convidava a ratafia d’Oliana, per endolcir les penes.
Per a la gent jove d’avui dia és difícil de comprendre que fer classes de català, o només el senzill fet d’anar-hi, ja era una mostra de revolta i de posició crítica vers el franquisme
Amb la Montserrat, vàrem coincidir uns quants cursos fent classes per a adults. S’hi van afegir molt aviat, la Lorena Dolcet i la Carme Ribó. Però l’equip que va resultar especialment estratègic per aconseguir el triomf final, va ser el format per la Montserrat, Mossèn Albert, la Carme Ribó i el Baldomer Vallverdú, per la senzilla raó que van fer classe als mestres, cosa que significava que cada alumne era valuosíssim perquè reproduïa els ensenyaments de català en centenars d’alumnes. També van ser molt importants els mestres que van assumir el lideratge de l’ensenyament del català a les seves escoles, com van ser els casos de la Roser Company, el mateix Baldomer, la Teresa Pedrós, el Paco Seguès, la Carme Fuentes, la Teresa, germana de la Montserrat, i l’Amadeu Clausó... perdoneu-me tots els que hi falteu. Per ensenyar en català calia un afegit ideològic i cultural, era remar contracorrent.
Montserrat, aquest article va dedicat a la teva memòria, en record del teu entusiasme –no et calia la ratafia—, i de la teva companyonia, les reunions de la junta de l’Òmnium, el jurat dels premis literaris... durant uns quants anys, crucials per a la nostra vida, ens vam sentir molt agermanats en la defensa de la nostra tan estimada llengua, parlada, llegida i escrita. Que descansis en pau!!
Amadeu Gallart. Economista.
