26.01.2021 |
Amadeu Gallart
17:13
5/01/21

La meva Andorra dels 1950: Andorra la Vella (II)

La meva Andorra dels 1950: Andorra la Vella (II)

Andorra, l’Andorra la Vella dels 50, se’m presenta ara com una pel·lícula de records, de persones, d’establiments que es movien en un món fred i tranquil, l’hivern, ple de vida, frenètic i turístic, l’estiu. Un estiu molt marcat pel Quatorze Juillet, tret de sortida de tota una corrua de citroëns, peugeots i renaults, que s’afileraven a l’avinguda Meritxell. El Dieciocho de Julio franquista passava més desapercebut en aquell formigueig. Malgrat tot, es movia, ben present, un submón de guàrdies civils de la vegueria episcopal, d’informes de la policia espanyola i de converses dels exiliats poítics cada dia menys conspiratives, com més ben posats eren en la societat andorrana —per matrimoni, per negocis— i més resignats al fet que Franco havia vingut per quedar-s’hi molts anys. El que calia llavors, per aquell nen observador, és que la llibreteta de comandes del pare s’anés emplenant, amb una lletra petita però precisa.

El matí avançava de pressa, érem a la plaça del feliç bisbe Benlloch, calia anar a Cal Molines, a comprovar els nivells del barril de vi. L’encarregat de la intendència de casa tan senyora era el recordat Tirs Roquet (a) Tirset, que exercia com a jove barber en un petit local dels baixos. Afable, mentre posava a to la barba o els cabells d’algun ciutadà andorrà, ens comentava les vicissituds viscudes. Un barril de vi és un ésser viu molt delicat, que no sabies mai com evolucionaria. Tot era possible, que el líquid fos més o menys bo que la remesa anterior, o bé, oh terror, que hagués començat un procés d’avinagrament, motiu suficient perquè perillés la transacció comercial prevista. Per sort el meu pare tenia un remei infalible, que sempre portava al damunt: cremar-hi lluquet! El lluquet és una tira groguenca de sofre, que en cremar exhala un fum pudent i agressiu que matava les bactèries i els mosquits que podien malmetre el vi. A mi no em desagradava aquella ferum sulfurosa que considerava com una profitosa operació quirúrgica per mantenir el vi en estat de servei.

Menys atzarosa resultava la visita al local veí, el regentat pel cosí del meu pare, el Valentí Claverol Cirici, on el tema anava d’aigües minerals per a la vida de cada dia o xampany Codorniu per a les festes més assenyalades. La botiga, de postals, diaris i revistes i màquines de fotografiar Kodak, era regentada la major part del temps per la Rosa Sesplugues, la dona del Valentí qui, cul inquiet com era, voltava pel país a la recerca de les millors perspectives fotogràfiques. El pare, amb el meu testimoniatge infantil, recollia amb afecte les crítiques conjugals per l’acumulació de feines pendents i la incompatibilitat que es produïa entre l’art i el comerç.

Era gairebé l’hora de dinar. Era l’hora de reclamar un dels meus peatges per fer de secretari del meu pare: anar a fer un refresc francès, ataronjat i de botella rodoneta, marca Op, al bar de l’Olegario, davant mateix de l’església de Sant Esteve. Ben assegut en una taula, amb tot d’una munió de francesos que consumien amb una satisfacció encomanadissa el seu Ricard o el seu oporto. Mentre jo, conscient de l’excepcionalitat del moment, fruïa de la vida, l’Olegario Vila, un veterà del minúscul i entranyable cos de policia andorrana , feia la comanda al meu pare. I apa, fet l’aperitiu, a dinar a l’Hotel Versalles, regentat per l’inoblidable Miquel Cerqueda, un home de gran presència personal i amb una simpatia natural molt potent. Amb la seva esposa, la Margarida Gispert ambdós de la Seu—, treballaven amb una intensitat molt positiva per a la nostra oferta comercial. A mi m’agradava en gran manera anar a dinar a l’Hotel Versalles, els entremesos eren abundants i divertits, aquells hors d’oeuvres variadíssims, amb mantega, raves, embotits... de tot. El món es presentava en un estat de perfecció gastronòmica infantil.

Després de dinar, en aquest moment en què costa tornar a engegar la maquinària humana, anàvem de visita a la pastisseria Aribaud, un local perfumat amb aromes de forn, al carrer Mossèn Tremosa; la portaven una parella de francesos fugits d’Argèlia, uns pied noirs, ja madurets tots dos, ell rodanxó amb cabells blancs, i ella menudeta, molt viva. El francès del meu pare era fluid, producte de la seva estada estudiantil perpinyanesa. Madame Aribaud m’anomenava le petit Monsieur Gallart i em feia cadeau d’una merenga, boníssima d’un dolç intens. El vostre tracte gentil, Monsieur et Madame Aribaud, fa que avui aquest petit Monsieur Gallart us recordi, a l’altre costat del corredor del temps que ens ha tocat, amb tota la dolcesa de la vostra merenga.

Amadeu Gallart. Economista.

La meva Andorra dels 1950: Andorra la Vella (II)
Comentarios