Vaig néixer l’any 1947. El meu pare era comerciant de begudes, bàsicament vins i licors i aigua mineral. Disposava d’una excel·lent xarxa comercial a la Seu i comarca i a Andorra. Un dia a la setmana visitava la clientela andorrana, molts vells coneguts i amics per raons de veïnatge, refugiats de la guerra —encara ben propera i nouvinguts en busca de feina o negoci. La proposta d’acompanyar-lo era molt ben rebuda per aquell nen curiós, necessitat de fer coses durant les vacances. A més el premi, era el dinar a restaurants tocats pel sistema francès, amb els variats hors d’oeuvres, anar en cotxe de línia per pujar i amb algun amic patern per baixar —el pare no conduïa— i l’adquisició compensatòria d’un cotxet en miniatura com a cirereta final.
Primera parada, Sant Julià de Lòria. En aquells moments els productes bàsica del nostre comerç eren l’aigua de vichy, marca Imperial, el vi en barrils o embotellat, xampany Codorniu i una amplíssima gamma de licors i generosos, engarrafats o embotellats. El primer client que visitàvem era de categoria, la botiga del Síndic Cairat on ens atenia la seva esposa, la intendent de la casa, qui, somrient, ens deia les caixes de vichy que requeria; amb el Síndic no recordo cap conversa, passava per la vora consirós i abstret, amb cara seriosa i una salutació breu, adéu Nicolàs! —referint-se al meu pare. Jo me’l mirava, admirat, era el president del país que xafàvem i un president havia de mantenir un carisma distant per no ser confós amb un qualsevol.
A Sant Julià hi vivia una part dels nostres parents Vila Cirici. Ens fèiem molt amb el Bartomeu, era petitet i rodanxó, molt bona persona, tancat, gairebé aïllat, en un ambient molt personalitzat. Elaborava, de la manera més artesanal possible, uns licors casolans dolcencs, estomacals, camamilles, amb una marca ben reconeguda, Canòlich, amb la h final. El meu pare li venia alcohol, com a primera matèria per a les seves elaboracions, destil·lades i ai!, venudes, a comptagotes. Tenia una alta concepció de la seva obra i hi dedicava tot el temps que calia, cosa que es contradeia amb les presses pròpies de les necessitats comercials. De tant en tant, el meu pare el convidava a dinar a casa nostra on s’esplaiava en les més diverses teories sobre l’alimentació humana.
El que em tenia el cor robat, encara que amb una barreja de temors a la comissió de pecats, era el Bar Claró, situat en una part des baixos de l’edifici de Casa Pintat. La parella gestora de l’establiment era un matrimoni francès, de Tarbes, Monsieur et Madame Beautenloup, que parlaven un francès impermeable a qualsevol influència catalana o castellana. Ambdós personatges, uso el concepte en el terme més afectuós possible, eren d’una presència física adient a la correcció del seu ús de l’idioma. Per sort, el meu pare parlava un francès força fluid adquirit als anys dels estudis de comerç a Perpinyà, com feien força joves urgellencs i andorrans. El Bar Claró posseïa una decoració personal, elegant, amb llums tènues i tracte de cultura francesa. Jo estava acostumat a establiments com el Bar la Glòria de la plaça, oberts a una llum només emboirada pel fum del tabac nacional. A part dels escots de l’elegant senyora Beautenloup tenien una nina amb un vestidet cenyit i escotat, damunt del taulell del bar, que ara veig com a molt innocent .
Un altre aspecte d’aquestes experiències comercials infantils, era el despatx de les mercaderies que entraven a Andorra i pagaven les taxes corresponents. El lloc on se situava el Sr. Pol, que tramitava aquesta fiscalitat, era un immoble minúscul ubicat a l’entrada de Sant Julià. Vista que la dotació duanera era unipersonal, a vegades el camió del Pascuet, que ens transportava la mercaderia, havia de detenir la seva marxa, que de sí ja no era vertiginosa i procedir d’anar a la recerca del duaner, o donar avís per aconseguir la seva presència. Trair aquesta confiança hagués estat impensable en aquells moments i motiu per quedar comercialment i cívicament deshonorats.
En pro de les millors relacions entre Sant Julià i la Seu, em semblava molt bé que els Síndics fossin lauredians: Cairat, Escudé, Reig... les dues poblacions estaven molt més lligades entre sí que no pas, posem per cas, amb Canillo o Soldeu.
Amadeu Gallart. Economista.
