19.08.2018 |
Amadeu Gallart
07:49
07/03/18

La dona a la nostra casa pirinenca

La dona a la nostra casa pirinenca

Dedicat a la Sol Gasch Duran

Aquest 8 de març es celebra el dia de la dona. És una bona data per comprovar l’estat de la situació. La realitat més directa és la que observo quotidianament a la meva població, la Seu d’Urgell, la meva comarca, l’Alt Urgell, la meva regió pirinenca, l’Alt Pirineu, i el nostre estimat veïnatge amb el Principat d’Andorra. 

Una altra realitat meva, ben personal i intransferible, és el la de la meva edat, el que he viscut des del meu naixement, aquell llunyà 1947. Coordenades espai–temps configuren la meva plataforma d’anàlisi. La veritat és que els més llunyans records del paper de la dona a la meva infantesa són els restringits a l’àrea més familiar. Vaig tenir la sort estival d’anar a la piscina del Bonet que, malgrat les aigües ben espesses del Valira que contenien, hi havia un cert esperit de llibertat per als cossos amb banyadors d’homes i dones. I això, amics meus que penseu que ens diu aquest home, era un espai de llibertat preciós per aquells inicis dels anys cinquanta, franquistes i sinistres.

Penseu que a Andorra l’única piscina en projecte era la que seria la piscina del Parc Hotel, que era una petita meravella natural amb parets de roca. També cap el 1956 vaig tenir l’ocasió d’ingressar en un altre oasi, inesperat en aquells moments. l’Institut d’ensenyament mitjà de la Seu, també, quina casualitat, a la vora del Càmping Valira, a la vora de la piscina del Bonet.

L’Institut, era, ho reitero, un oasi. Ensenyament mixt des del primer dia, encara nens i nenes, amb professors i professores a parts iguals, alguns lliberals, altres no tant... no res de resar a l’entrada, no res de Cara al Sol...com era possible? Potser perquè el director era un capellà, Mossèn Alvinyà,  més preocupat pel que marcava el pluviòmetre del pati que per la devoció dels seus alumnes masculins i de les seves alumnes femenines. I si el director era un capellà de tarannà molt conservador, perquè les autoritats competents havien de preocupar-se’n? Així, urgellenques, andorranes i cerdanes, vàrem aprendre assignatures entremig d’un aire, únic i peculiar, de llibertat cenyida en un petit espai. Com era el món exterior?

Poc paper tenia la dona en les institucions públiques que no fos el de cap d’una orde religiosa d’ensenyament o fer de professora, alguna, poques, infermeres. Alguna que altra botiguera, la majoria com a ajudants de la figura patriarcal de l’home. La possibilitat més clara, si no havia estat de la molt petita minoria que havien fet estudis universitaris, era un casament amb algun noi arregladet, amb algun petit negoci si pot ser. També si era un xicot de milícies universitàries que passava per la Seu a fer les pràctiques, algun soldat o funcionari amb possibilitats de mantenir una família. La dona tenia un paper primordial com a “pal de paller” de la família, mai tan ben dit, a les cases de pagès, als nostres pobres pobles de muntanya. Aquí la dona ho era tot, això sí sotmesa a l’autoritat de l’home, que en alguns casos no diferenciava massa la dona dels animals vacums, que l’important era que fossin bones treballadores i bones criadores.

Bé, avui les coses han canviat, per a bé. Els temes de la problemàtica de la dona de muntanya s’han solucionat “gràcies” a la desaparició de les empreses familiars pageses. La dona ha anat ocupant llocs importants a l’ensenyament, a l’advocacia, a  la sanitat, als ajuntaments, a les institucions públiques. Però encara romanen diferències intolerables en tractaments laborals, en situacions familiars, en situacions associatives o institucionals, en la mateixa relació de parella, violències i maltractaments de gènere... Convivim i creiem en institucions, com l’Església, que no permeten que la dona ostenti la categoria del sacerdoci; perquè? Convivim i pertanyem a associacions que no desitgen l’entrada de la dona en les seves files, com Sant Sebastià a la Seu; perquè?  Però encara sóc dels que crec que, malgrat tot, avancem. Que la realitat és la que s’acaba imposant, tard o d’hora. El mal és que pel camí deixem moltes ferides i patiments, moltes desigualtats, molta ruqueria innecessària.

Amadeu Gallart. Economista.

Comentarios