MÚSICA POPULAR I TRADICIONAL

Rialp homenatja l’etnomusicòleg Artur Blasco

Es tracta d’un homenatge que vol posar en relleu l’extraordinària importància del treball de l’etnomusicòleg Artur Blasco, una de les personalitats més rellevants dins del camp de la música tradicional i l’etnomusicologia del nostre país.

Artur Blasco 1
photo_camera Artur Blasco aquest dissabte a l'acte d'homenatge/Ajuntament de Rialp

Aquest dissabte el Festival de Música de la Vila de Rialp ha homenatjat Artur Blasco per la seva incansable feina de recuperació de la música tradicional i popular del Pirineu. El reconeixement ha tingut lloc a la sala de plens de l'Ajuntament de Rialp.

«La música no constitueix un art atemporal i socialment descontextualitzat sinó que és una pràctica artística que compleix sempre funcions molt concretes dins de la societat. D’acord amb aquesta idea, la música no reflecteix tan sols l’esperit d’una època, sinó que també intervé en la configuració d’aquest esperit, i va molt molt més enllà per tant, d’aquella visió clàssica musicològica que la considerava tan sols com expressió de l’època».

Aquestes paraules del musicòleg i periodista austríac Otto Brusatti (1948)1 ens serveixen per donar el marc conceptual per poder precisar i desenvolupar l’homenatge que tot seguim us presentem. Es tracta d’un homenatge que, abans de tot, vol incidir i posar en relleu l’extraordinària importància del treball de l’etnomusicòleg Artur Blasco (1933), un treball que és inseparable de la condició d’Artur Blasco per ser una de les personalitats més rellevants dins del camp de la música tradicional i l’etnomusicologia del nostre país. La potència del seu treball de recerca i recuperació de patrimoni musical oral, desenvolupat al llarg de més de 50 anys, especialment a les contrades del Pirineu català, s’erigeix , així, com un capítol majúscul a la història de l’etnomusicologia al nostre país.

Blasco 3

1. La figura d’Artur Blasco i l’etnomusicologia al nostre país: una aportació fonamental amb l’obra A peu pels camins del cançoner

En parlar d’etnomusicologia a Catalunya, primordialment, ens hem de referir a la tasca recopiladora, desenvolupada durant el primer terç del segle XX, de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, impulsat per Joaquim Carreras a partir del 1915 i, especialment també, de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya amb un ambiciós objectiu com ho eren la recopilació, l’estudi i la difusió de l’anomenada «música tradicional» als Països Catalans. En aquesta Obra hi van col.laborar prestigiosos especialistes com ara el musicòleg Higini Anglès (1888-1969), el compositor i també musicòleg Francesc Pujol (1878-1945), així com el reconegut folklorista Joan Amades (1890-1959), entre d’altres. D’alguna manera, aquesta tasca era la continuació dels treballs pioners, del darrer terç del segle XIX, com ara els de Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) en obres com el Romancerillo catalán (1882) o el no excessivament conegut Romancer popular de la terra catalana (1893) de Marià Aguiló (1825-1897).

La Guerra Civil i el posterior triomf del feixisme van suposar un fre absolut a les tasques de recerca de la música tradicional catalana. Una prova la constitueix el fet de com des de l’Instituto Español de Musicología, fundat pel citat Higini Anglès als primers anys de la dècada dels 40 del segle XX, va impulsar-se una secció de folklore, impulsada pel brillant etnomusicòleg alemany Marius Schneider (1903-1982), però que va tenir altres horitzons geogràfics amb importants recopilacions de músiques tradicionals d’arreu de l’Estat espanyol, basant-se, això sí, en la metodologia i experiència assolides per l’Obra del Cançoner popular.

Blasco 6

La situació que ha viscut la recerca de la música de tradició oral a la zona pirinenca, amb els corresponents treballs de camp, ve absolutament marcada per l’esmentada tasca d’Artur Blasco i Giné (1933). Si bé és cert que, en el transcurs de les anomenades «missions» desplegades per l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1922-1936), van arribar al Pirineu estudiosos i recercadors com Joan Amades, Joan Tomàs i Parés (1896-1967), Palmira Jaquetti (1895-1963) o Maria Carbó, el cert és que absolutament ningú, en anys posteriors, va interessar-se per aquella música pirinenca com tampoc per una societat autòctona, curulla de dificultats com ho podien ser l’aïllament geogràfic, les dificultats de comunicació, les condicions climàtiques i, malauradament, cal dir-ho, l’oblit dels governants.

Artur Blasco, establert per raons professionals a la zona pirinenca, ha pogut desenvolupar un potent treball camp que es concreta en la recuperació d’unes 1600 melodies obtingudes de la mà d’uns 300 cantants informants provinents de més de 200 pobles. Estem al davant, des d’un punt de vista musicològic i cultural, d’una fita que ja no és tan sols reeixida pel que suposa de coneixement d’un patrimoni musical, sinó també d’un important testimoni antropològic i etnogràfic del que era la vida al Pirineu.

A l’important volum dels treballs de camp, una de les característiques és que aquests tenen el seu testimoni en forma de cententars d’enregistraments sonors i àudiovisuals ja que Blasco, al costat de l’estricta recerca, ha volgut que en quedés el testimoni directe d’aquests cantants informants. Això, òbviament, fa d’aquests treballs de camp no tan sols una materialització en forma d’assaig o partitura musical, sinó d’una possibilitat de coneixement de com fou el precís moment de recuperació d’una melodia i també, és clar, del coneixement directe dels anomenats cantants informants, gràcies a la possibilitat que en genera la visió, posem per cas, d’un enregistrament àudiovisual.

El conjunt d’aquest important treball ha quedat publicat en l’obra A peu pels camins del cançoner (en 12 volums) que va iniciar-se el juliol de 1999. Hores d’ara aquest cançoner ja ha publicat els següents nou volums:

Volum 1- Les Valls d’Àneu (Pallars Sobirà)
Volum 2- Cançons del Cadí, del Moixeró i del Pedraforca (Alt Urgell, Cerdanya i Berguedà)
Volum 3- Cançons del Ripollès i de la Garrotxa
Volum 4- Les Cobles del Peirot. Cançó de denúncia del centralisme borbònic al Pirineu
Volum 5- La Mare de Déu en cent cançons tradicionals del Pirineu
Volum 6- Cançons del Pallars Sobirà
Volum 7- Cançons de l’Alt Urgell
Volum 8- El Gall negre
Volum 9- Cançons del Pallars Jussà

D’altra banda cal dir que l’abril del 2015 va presentar-se l’edició àudiovisual d’aquest A peu pels camins del cançoner, en imatges que a través de 80 DVD pot veure’s alguns d’aquests cantants informants. L’acte va ser presentat al Gran Teatre del Liceu i va comptar amb la presidència del conseller de Cultura Ferran Mascarell.

1.1 El món de l’acordió diatònic al Pirineu i la recuperació impulsada per Artur Blasco

Artur Blasco, abans d’instal.lar-se a la zona pirinenca, va viatjar moltíssim. Fou en el transcurs d’aquells viatges quan va conèixer, a països com Suècia i Islàndia, l’instrument de l’acordió diatònic amb el seu arquetípic repertori de valsos, polques i mazurques, entre molts altres. La seva sorpresa fou quan, l’any 1964, al Passeig Joan Brudieu de La Seu d’Urgell, de manera inesperada, va poder escoltar a Ricard Muntaner “El Fiter”, provinent de Canelles de Segre (Alt Urgell) i considerat com el darrer acordionista de carrer. Aquell encontre fou, sense cap mena de dubte, providencial ja que fou la llavor ja no només per als futurs treballs de recerca esmentats en el capítol anterior, sinó també per a una tasca de recuperació de l’instrument. Dient-ho amb paraules del propi Blasco:

“l’acordió diatònic havia convulsionat la vida social del Pirineu, perquè amb aquest instrument es va produir un increment de la convivència entre la gent que vivia a petits pobles i masies. Fins aleshores es trobaven un parell de cops a l’any per a les festes i es dansaven balls col·lectius, però amb l’acordió diatònic van començar els balls de parella i la gent va reunir-se més, malgrat l’Església, que estava molt posada als pobles. Tot plegat es remunta a algunes dècades abans de finals del XIX i l’època més intensa seria en temps de la Segona República”2.

Aquell instrument, malgrat que progressivament havia estat desplaçat per l’acordió cromàtic, va seguir d’allò més viu a la zona del Pirineu català, però també en altres zones de muntanya d’Europa com els Apenins o els Alps. Aquella trobada inesperada amb Ricard Muntaner fou providencial perquè Blasco decidís endegar la tasca de preservació d’una pràctica instrumental que estava en clar perill d’extinció ja que aquesta estava en mans d’una generació de músics que ja no tenia a continuadors. Per tal de perpetuar aquesta pràctica, Blasco impulsà dues importants línies de treball: la recuperació del repertori arquetípic que interpretaven aquests acordioinistes (polques, valsos, mazurques, xotis saltats, americanes, pericons..) a través dels corresponents treballs de camp i, especialment, la creació de l’anomenada «Trobada amb els acordionistes del Pirineu».

1.2 La plataforma de la “Trobada”

La primera «Trobada amb els acordionistes del Pirineu», celebrada el 2 d’agost del 1976, va suposar ja no només l’activació d’un dels certamens de música tradicional convertits, amb els anys, en un dels més antics, sinó també la creació d’una plataforma que va possibilitar el trobament d’aquells instrumentistes que mantenien viva una tradició que, possiblement, podem remuntar al darrer terç del segle XIX. Així, en la mítica nit del 2 d’agost del 1976 hi van participar els llegendaris Ricard Muntané, Josep Jordana “el Comare” de Toloriu, Esteve Tarrés “l’Estevet Sastre” de l’Alzina d’Alinyà; Esteve Ubach “l’Estevet” de la Seu d’Urgell, Climent Julià “el Jaumetó” de Saulet, Francesc Sanvicens “el Ferrer” del Querforadat, entre molts altres.

El més important, però, va arribar el 1981 quan Artur Blasco va presentar una ponència al I Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana on va posar negre sobre blanc sobre l’estat dels treballs de recerca desenvolupats fins aleshores. Aquella presentació va despertar l’interès del conseller de Cultura d’aquell moment, Max Cahner, i aquest en va facilitar la compra de sis acordions diatònics. Amb aquells instruments va possibilitar-se l’ensenyament, des de la “Trobada”, de l’acordió diatònic. Sense cap mena de dubte, molts dels actuals instrumentistes d’acordió diatònic no es poden comprendre sense la tasca desenvolupada des de la Trobada.

1.3 El Museu de l’Acordió d’Arsèguel

Com a conseqüència natural i lògica dels treballs de recerca sobre l’acordió diatònic, poc a poc, Artur Blasco ha anat forjant una importantíssima col.lecció d’acordions diatònics que ha acabat constituint l’actual Museu de l’Acordió d’Arsèguel. Es tracta d’una col.lecció de la que el sotasignant no té constatació de l’existència d’una altra d’aquestes característiques en el seu volum i potència a nivell mundial. En aquest Museu, així, hi podem trobar:

1. Acordions de l’època romàntica (1840-1845)
2. Acordions diatònics de botons
3. Acordions diatònics de tecla curta
4. Melodions
5. Acordions cromàtics de botonadura
6. Acordions cromàtics de teclat
7. Concertines
8. Bandonions

Evidentment, un altre aspecte a considerar en aquest Museu és la quantitat de material fotogràfic que documenta, visualment, el testimoni sonor del que fou la pràctica de l’instrument a la zona del Pirineu.

1.4 Artur Blasco com a intèrpret

Un darrer aspecte que, en absolut, pot passar per alt és el de com Artur Blasco, ben aviat, va sentir la necessitat d’interpretar i difondre les melodies recuperades a través dels seus treballs de camp. És així com, des de la dècada dels anys setanta del segle XX, el trobem en formacions com Acordionistes del Pirineu, La Pobletana i, posteriorment, El Pont d’Arcalís. En l’actualitat, forma duo amb el guitarrista francès Yannick Lopes.

Un dels darrers fronts en el que Blasco ha esmerçat esforços ha estat en la recuperació de l’instrument de El rabequet, un instrument de corda fregada amb uns orígens vinculats a l’anomenada música culta, però que amb el pas dels anys va convertir-se amb un instrument arquetípic dels pastors. De la mà dels seus treballs de camp, Blasco ha constatat la seva existència i presència als Pirineus i d’aquí que n’endegà un procés de recuperació que el portà, el 2016, a la publicació de Cançons de captaires, ermitants i d’altra gent de pas on Blasco canta i s’acompanya d’un rabequet de dues cordes. 

Parlar d’Artur Blasco és parlar d’una de les grans personalitats de la cultura a Catalunya de la segona meitat del segle XX i primeres dècades del segle XXI. Per molts anys ho segueixi sent!