Enric Vigo (Saverneda, 1865 –Senterada, 1925) va ser un folklorista pallarès que de jove va emigrar cap a Barcelona on feia de fuster. Durant els anys que va viure al Pallars Sobirà va formar part d'importants orquestres de l'època que anaven de poble en poble tocant balls per les festes majors. Tot aquest bagatge se'l va emportar cap a Barcelona on el va introduir als esbarts dansaires que es formaven a principi de segle XX.
Juntament amb Mossèn Vicenç Bosch, d'Esterri d'Àneu, van ensenyar tot el repertori que havien après al Pallars al primer esbart que es crear a la capital catalana. Per tant, sobre el 1910, totes les danses que ballaven els esbarts dansaires de Barcelona eren de repertori estrictament pallarès, segons explica l'historiador Ignasi Ros. Entre els anys 1912-1914, Vigo escriu un manuscrit on explica totes aquestes danses i balls cantats de molts pobles del Pallars. A aquest manuscrit també inclou esquemes de com es ballaven. Ara, Ignasi Ros l'ha transcrit i està previst que aquesta tardor vegi la llum.
Aquesta publicació s'ha realitzat a partir del manuscrit d'Enric Vigo, conservat a l'Arxiu de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, a l'Abadia de Montserrat.
(Foto:Arxiu Obra Cançoner Popular de Catalunya (Abadia de Montserrat)
La figura de Vigo, desconeguda fins ara per la majoria de pallaresos, va contribuir a la difusió de les danses i balls populars. En el seu manuscrit que porta per títol 'Records de les danses antigues de la meva terra' descriu molts balls cantats com les corrandes i també parla dels balls pallaresos al voltant de les fogueres de Sant Joan i Sant Pere. Per Ros és important també les notes folklòriques del manuscrit i dels rituals i detalls de les festes majors del Pallars que explica.
Ros ha comprovat, amb la transcripció del manuscrit de Vigo, que algunes de les danses que apareixen descrites a altres llibres són la descripció que en fa el folklorista pallarès al seu manuscrit sense citar-lo. Amb la publicació 'Records de les danses antigues de la meva terra' es complirà un dels desitjos de Vigo; reivindicar el seu paper en el món de les danses populars a Catalunya i de manera especial al Pirineu.
Al llibre apareixen citades unes 140 danses de les quals una trentena són les que han estat presents als repertoris dels esbarts dansaires de principis de segle XX i alguna d'aquestes encara es balla en l'actualitat.
L'interès de Vigo era la d'algú que havia viscut el món de les danses a les festes de molts pobles del Pallars més que d'una persona que les havia estudiat. El bagatge del folklorista en aquest sentit era gran, segons l'historiador.
En aquesta època la figura d'Enric Vigo era molt reconeguda i els diaris de l'època en parlen i fan seguiment de les conferències o classes de formació de balladors que feia a Barcelona. El reconeixement li va començar en guanyar un premi al Palau de la Música per un recull de danses pallareses.
A partir del 1916 s'aparta d'aquest món per problemes de salut i se'n torna al Pallars, concretament a la localitat de Senterada, on mor l'any 1925.
