Algun lector pensarà, ben raonablement, perquè m’aventuro en terrenys tan pantanosos quan es pot parlar de tantes i tantes coses que no arrosseguen tants perills de convivència. Hi ha dues raons bàsiques. La primera, és que odio portar l’autocensura fins en aquest punt; quan un escriu ja ho fas usualment, per no ferir, per no crear-te més enemics dels purament indispensables, per no dir bajanades de les quals te n’hagis de penedir durant un cert temps. La segona, és que aquest país nostre, posem-hi Catalunya, Espanya, en certa manera Andorra, ha passat tants segles sumit en la ignorància i en la servitud que ara tenir por de parlar d’un tema, per delicat que sigui, em sembla ser reu d’alta traïció per a tots aquells avantpassats que tant van lluitar perquè avui poguéssim parlar amb un bon nivell de llibertat. Bé, però anem al tema.
Avui tenim un seguit de ciutadans catalans que exercint de polítics es troben en una presó preventiva, per a molts de nosaltres, injustificable. Al davant mateix ja tenim els judicis, amb un Tribunal Suprem de protagonista que destil·la rancors i prejudicis contra les persones que han de jutjar i que presenta una intenció punitiva contra els que han atemptat contra les sagrades unitats de les pàtries. Al mateix temps, bona part dels entorns polítics, posem-hi els de Madrid i els de Barcelona, en lloc d’apaivagar focs i de cridar a una certa confiança en les institucions judicials fan tot el contrari, atiant el foc constantment, com es pot veure als mitjans de comunicació més lligats a ambdues tendències.
Davant d’aquest escenari tenebrós, que en d’altres èpoques no gaire llunyanes ja hagués ocasionat veritables cataclismes socials, avui ens trobem amb el matalàs que ens proporciona una societat proveïda d’una densitat econòmica i social que, amb la seva estabilitat i creixement, supera, fins ara, les accions terriblement maldestres d’una bona part de la nostra classe política. Això, per altra part, també ha animat als més incendiaris, al veure que no passava res, a seguir amb la parafernàlia de les grans declaracions buides, els uns, i les amenaces de retorns a autoritarismes pregons, els altres.
I en llocs com a la Seu, què es podria fer per contribuir a unes anàlisis positives i racionals dels fets que viurem els propers mesos a Catalunya i a Espanya? Unes anàlisis que, en lloc d’embolicar els nostres cossos amb banderes, emplenessin els nostres cervells de raonaments. Raonaments allunyats dels desitjos i arrelats fortament en la ponderació dels diferents elements en joc. La ciutadania d’una població com la Seu té la capacitat, i l’obligació, respectant les creences i els posicionaments de tots i cadascun dels ciutadans i de les ciutadanes, de prioritzar la cohesió social. I, per tant, de deixar en segon terme les ansietats polítiques per tal de posar en primer pla la lluita per la reflexió ordenada de totes les opinions. És molt demanar, això? O la riuada ja és massa forta i val més mirar-la des de la Palanca?
Com és evident que no tinc cap vareta màgica, a part de més superiors i encertats criteris, jo proposaria la creació d’un espai de trobada, un lloc de seguiment i estudi de les situacions que vindran, sobre el tema dels presos i sobre el tema de la relació entre Catalunya i Espanya. Aquest espai de debat polític hauria d’estar composat per homes i dones de bona voluntat, amb presència, sense exclusions, de la majoria de corrents d’opinió. Ja sé que el cos demanarà als sectors més independentistes les acostumades convocatòries a la Plaça dels Oms, amb totes les referències repetides en aquestes ocasions. Ja sé que el cos demanarà als sectors més unionistes la companyia del sofà de casa, amb la contemplació dels canals més benignes per a las seves idees. I evidentment, aquest espai no hauria d’impedir, ni podria, l’assistència a la plaça ni a la reflexió feta en la intimitat de la llar.
La veritat és que, fins ara, tot intent de trobar espais locals de diàleg no institucionals ha resultat ostensiblement infructuós. Estimat lector, sóc un articulista tenaç, amb més de vint anys publicant, i encara que Josep Pla sempre deia que en aquest món sempre s’ha d’evitar, per damunt de totes les coses, de fer el ridícul, aquí deixo la meva opinió per si servís d’alguna cosa.
Amadeu Gallart. Economista.
