El 2 de desembre de 1979 moria Pasqual Ingla. Moltes persones que ara coquetegen amb la seixantena, se’n recordaran prou bé, aquell capellà, alt i desllorigat, amb una mirada seriosa però molt preparada pel somriure i la rialla. Moltes altres persones, sobretot de la Seu, més joves, pensaran en un carrer que porta el seu nom, el Passeig Pasqual Ingla. El Pasqual va ser una gran personalitat, fonamentada en una formació cultural profunda (de la que no eren pas aliens els anys de Seminari), en unes ànsies d’activista compromès políticament i socialment, i en una densa vocació sacerdotal, de servei als altres, il·luminada i enriquida pel Concili Vaticà II.
La formació cultural ja li venia de família. La família Ingla-Torra tenia com a cap visible, el Manuel Ingla Moles, la mare, l’Assumpta, i quatre fills de gran personalitat, el Manuel, el Josep, el Ramon i el Pasqual, el petit, nascut l’any 1930. Per l’establiment del Manuel pare, artesà boter, demòcrata cristià i agent d’assegurances, hi passaven totes les personalitats locals del moment i com era molt religiós, tots els capellans amb un cert índex de sociabilitat. Aquest món fou desguitarrat per l’alçament militar franquista i, durant la guerra, el bon boter va estar a punt de deixar-hi la seva mateixa pell a mans dels radicals faistes. El Pasqual, però, passada la ventada i amb cap per estudiar, va obtenir al Seminari molt bones qualificacions: benemèritus i meritíssimus. I encara avui, no puc evitar de fer coincidir l’audició del Triple Concert de piano de Beethoven amb la seva cara de felicitat quan l’escoltava al petit menjador de casa seva.
Era tot un capellà, sí, però per a ell la interpretació de l’Evangeli era clara: benaurats els humils, que ells posseiran la terra. El seu primer lloc de treball va ser vicari d’Oliana, tal com li corresponia pel seu pedigrí familiar i el seu brillant expedient acadèmic. Se la va ben jugar negant la comunió a un alt cap de les obres del pantà, pels maltractaments infligits als treballadors.
Se la va ben jugar negant la comunió a un alt cap de les obres del pantà, pels maltractaments infligits als treballadors.
El copríncep Iglésias que, a més de bisbe era coronel castrense i franquista de la primera tongada, no ho va dubtar, cap a Tuixent falta gent! S’han acabat les bones destinacions i comença una peregrinació pels pobles més apartats d’alta muntanya. Es va fer molt conegut amb moto, amb la sotana al vent, iniciant l’agrupament escolta de la Seu. Anava tant d’un lloc a l’altre que un malaurat accident el va deixar ben desballestat. Res , però, no el parava, va adquirir un Citroën dos cavalls que, a part de ser més segur, li permetia passar perseguits polítics per la frontera andorrana. Joan Raventós explicava sovint que la pitjor tortura que havia sofert va ser al portamaletes del dos cavalls del Pasqual.
Es va fer molt conegut amb moto, amb la sotana al vent, iniciant l’agrupament escolta de la Seu. Anava tant d’un lloc a l’altre que un malaurat accident el va deixar ben desballestat.
El principal llegat que va deixar va ser la formació cívica de gran quantitat de nois i noies que van rebre els seus ensenyaments: amor al país i amor a la justícia social. Centenars de persones el recordem com una persona que predicava d’una manera molt eficient, però a la vegada molt perillosa sota una dictadura com la franquista, predicava amb l’exemple. Sí que és veritat que el paraigües eclesiàstic li parava algunes gotellades però ell portava la situació al límit, com quan va ser un dels components més actius de la manifestació de capellans a la Via Laietana barcelonina, o quan, amb la seva màquina de ciclostil, contribuïa a la distribució de propaganda antifranquista, estudiant sociologia i jugant-s’hi la seva integritat personal.
Personalment, el meu Pasqual –dels Pasquals que el constituïen–, és el de l’etapa de la transició, començant per l’oposició, l’any 1970, al fet que es construís el pantà de Tres Ponts i arribant, el 1979, a la formació del primer ajuntament democràtic. Per a ell era prioritari aconseguir un ajuntament exemplar, compost bàsicament per progressistes i catalanistes. Desitjava una candidatura unitària ampla, des del PSUC i PSC, fins a Convergència. No va ser possible, però la candidatura, només d’esquerres, va guanyar les eleccions. En aquell moment i amb una certa irònica solemnitat, que li era ben pròpia, ens va anunciar que ens deixava, que ja érem grans. Inesperadament, jove de 49 anys, ho va fer a contracor i va morir a Andorra, el dos de desembre del 1979.
Amadeu Gallart Sort. Economista
