PERSONATGES

Agustí d'All, el pageset que somiava volar

L'Agustí Carcasona Comas té 67 anys, va néixer a Cal Lluís d'All i hi ha viscut tota la vida. Ha treballat de pagès durant trenta-set anys, nou amb maquinària pesada, gairebé vuit en una serradora i vuit més a l'Aeròdrom de la Cerdanya. Durant 6 anys (del 1991 al 1995 i del 2009 al 2011) va ser alcalde del seu municipi. A més d'agradar-li la història i les tradicions, és aficionat als vehicles antics, a les motocicletes i a volar.

Agustí Carcasona
photo_camera Primer pla d'Agustí Carcasona, de Cal Lluís d'All

Coneix tots els aeroports de mitja Espanya en avall i moltíssims de França. Últimament ha comprat l'avioneta amb la qual va aprendre a volar fa més de quaranta anys i a tots dos encara els queden moltes hores de vol. Està jubilat des de fa dos anys però no para mai, a més d'ocupar-se de sa mare que és molt gran, té temps per tot el que es proposa.

Fa 62 anys que un marrec amb els genolls pelats aixecava el cap cada vegada que escoltava el zumzeig de les hèlices d'un avió. No eren com els d'ara, eren avions sense pressuritzar, que volaven a baixa alçada i se sentien passar durant una bona estona. A l'Agustinet amb 5 o 6 anys li tocava el clatell a l'esquena de tant mirar el cel. El Pepito, el seu pare, li donava petits clatellots i li deia que el què havia de fer era no distreure's i arreplegar les trumfes. 

A Cal Lluís d'All sempre s'havia viscut de la pagesia, hi ha alguna llinda esculpida del 1742, malgrat que al portal, renovat pel padrí, hi diu 1905. La casa ha passat de pares a fills durant generacions i els germans que no havien estat afortunats s'havien guanyat les garrofes marxant cap a França, Barcelona o fins i tot a Veneçuela. Les dues últimes generacions han estat de fills únics i ho han tingut més planer o potser tot al contrari perquè s'han trobat un destí marcat que haguessin preferit escriure amb la seva pròpia ploma. 

Agustí d'All

El Pepito, al final, es va donar per vençut i va deixar d'exclamar-se cada cop que un avió distreia l'atenció del noi Agustí dels seus quefers diaris. El nostre xicot va coincidir a la mili amb un soci de l'Aeroclub Saragossa que el va animar a volar, "si no t'agrada sempre pots deixar-ho i tornar enrere", però com era d'esperar no li va agradar, no, li va entusiasmar! Ell havia nascut per volar però Déu es va oblidar de facilitar-li les ales.

Es va casar a 24 anys, tornant de la mili, i es va trobar amb aquesta fatalitat que a voltes ens reserva la vida. El Pepito va morir l'any següent, encara massa jove, deixant la muller convalescent d'una operació, el fill i la jove esperant una nena i el negoci de la pagesia engegat. L'Agustí va agafar les regnes de la situació i va prendre el relleu com a cap de família. Els dos anys següents va tirar endavant, va comprar maquinària i renovar l'explotació però els ulls seguien mirant cap al cel, no per saber quin temps venia, com acostumen a fer els pagesos, sinó cercant les ales que tant anhelava. 

Ja se sap que els hiverns a pagès són llargs i que a l'estiu, quan les vaques ja són a les pastures, es tenen petites estones de lleure entremig. En aquestes estones el nostre heroi quotidià es va treure la llicència de pilot. Aviat, l'aeroclub Cerdanya va fer fallida i el seu parc motor va anar a subhasta. L'Agustí i el seu amic Quim no s'ho van pensar dues vegades i amb els estalvis es van comprar una de les avionetes que van compartir durant sis anys, quan l'Agustí li va revendre la seva part al company i se'n va comprar una altra. Sembla que finalment tot prenia el seu caire natural. 

Els anys noranta eren una època de canvis als pobles, la zona més rural de la Cerdanya encara estava lluny de les comoditats i modernitats que ja eren habituals a molts llocs del principat. Per diverses qüestions el protagonista d'aquesta història es va presentar a les eleccions municipals el 1991 i va ser elegit alcalde pel sistema de llistes obertes.

I té raó quan diu que hi ha polítics de dues classes: els que tenen vocació de servei i els que tenen vocació de servir-se. Té les coses molt clares, d'aquell que les ha viscut de prop, que les ha mamat i que les ha patit: que s'han de fer coses pels pobles, perquè revisquin i el jovent no en marxi; que les polítiques europees i generals no afavoreixen els petits, ni la pagesia, ni les zones rurals i que per ser un bon alcalde primer de tot cal escoltar tots els veïns, segon, agafar la millor idea de cadascun i després plantejar-se a quantes persones beneficiarà i a quantes perjudicarà si es duu a terme, si només beneficia a una família o en perjudica tan sols a una no s'ha de tirar endavant. Paraules sàvies, sí senyor.

Agustí avió

Recorda perfectament que, quan va arribar al consistori, All tenia els serveis més o menys coberts, però Isòvol, i ja no diem Olopte, tenien mancances importants, com els carrers encara de terra, mal enllumenat o la xarxa d'aigües molt precària. Va batallar durament per paliar-ho, per refer l'església d'Isòvol, trobar-hi un local social, per millorar els serveis i també va maldar rebentant ciment, a tort i a dret, per arreglar els pilots de fuites que hi havia de la tardor a la primavera degut a les gelades.

No us podeu imaginar les hores de cotxe que li ha estalviat el fet de volar. Llevar-se, munyir, dur la llet a les vuit del matí, treure el bestiar a les nou, arreglar-se i agafar l'avió a les deu per ser a dos quarts d'onze en una reunió a Girona. Sí que ens ho imaginem sí. El fet de volar li va permetre compaginar la seva tasca municipal amb la que duia el pa a la seva família. I no fa tant, l'atzar el va tornar a col·locar a l'alcaldia per dos anys més, després d'una moció de censura per evitar una fallida a les arques municipals, però això ja són figues d'un altre paner.

Les llargues estones de vol li han ensenyat molt, hi ha estones molt maques, collonudes, però hi  ha dies que no tocava volar i que tens unes ganes terribles de tornar a posar els peus a terra. El primer que aprenen els pilots, és a llegir el cel, volar té els seus riscos, com tot, i els has d'assumir però no val la pena arriscar més del compte. I quan li pregunto què sent quan és a dalt, qualsevol altre m'hagués fet una descripció física del seu estat, o posem-hi del seu estat anímic. Sabeu la resposta? 

Que som microbis, que som una misèria, quan des de dalt ni se'ns veu i aquí baix ens mosseguem i arrenquem els ulls per ser més els uns que els altres. Ara l'entenc, per això l'Agustí a més de ser un enamorat de l'aire, és un enamorat de la vida, de gaudir, de les coses boniques i també dels vehicles antics i de les motos. Evoca amb nostàlgia quan encara es podia anar amb moto per la muntanya i amb el seu grup d'amics havien voltat totes les crestes: s'avenien i feien festa. Lluny de la mala fama creada entorn d'aquest esport, sempre havien respectat el medi ambient i més d'un cop havien ajudat al bestiar o a parir vaques amb la corda que duien per remolcar les motocicletes avariades.

Aquesta darrera afició el va portar amb el Marcelino a crear la primera trobada de trial comarcal. Tot i que sense experiència i amb una feinada de por van engrescar la gent, van marcar zones, aconseguir els trofeus i fer munts d'esmorzars, això portava ambient durant la Festa Major, el 15 d'agost. Al voltant d'aquesta setmana, normalment el dissabte abans, hi havia un concurs de tir al plat. Després, joves i grans, corrien a la plaça a ajudar a muntar els cadafalsos pels músics que eren pagats amb una contribució de cinc mil pessetes abonada generosament per cada casa.

Curiosament, a aquest home que tant li agrada viure als núvols li canvia la mirada quan parla de la seva terra, de l'aplec de Quadres, que reunia tots els pobles de la Solana, i de la història, tradicions i costums que tot parant l'orella sentia dels grans i memoritzava amb total facilitat. Amb recança ens diu que de grans, dels que saben tantes coses, cada vegada en queden menys, potser sí però a nosaltres ens ha canviat la mirada quan amatents hem parat l'orella i hem sentit la seva d'història: per nosaltres l'Agustí d'All n'és un dels grans.