Imprimir

Mossèn Mas, un home savi

Joan Vázquez / viurealspirineus | 05 de Novembre de 2015

Fotografia de mossèn Mas amb la Susanna, estudiant d'antropologia, fent un cafè el passat 27 de setembre.
Fotografia de mossèn Mas amb la Susanna, estudiant d'antropologia, fent un cafè el passat 27 de setembre.

Fa uns dies ens va deixar mossèn Mas. A continuació publiquem un article que ens ha fet arribar Joan Vázquez en el qual recorda la figura d'un home savi que ha deixat petjada per allí on ha passat. Fins sempre mossèn Mas!

Mossèn Mas,

Fa uns 35 anys vaig tindre la sort i el plaer, durant la meva etapa d’alumne del Institut de Batxillerat de la Seu d'Urgell, de conèixer i tindre com a professor a mossèn Josep Mas i Bayés. Aquella etapa de la meva vida girava al voltant dels estudis, dels amics i del bàsquet.

Les seves classes d'història eren diferents a les altres que havíem fet, sobretot quan per insistència nostra i evidentment amb el seu beneplàcit, les fèiem asseguts a la gespa del pati, sense taules ni cadires, amb pocs llibres i on les seves explicacions quasi sempre acabaven recordant les seves estades per diferents països de tot el món.

Per qüestions meves de feina a Andorra i per les seves obligacions com a mossèn a Núria vam passar molt temps sense coincidir, fins que el destí ens va fer retrobar un dia pels carrers de la Seu d'Urgell. La conversa d’aquell dia es repetia cada vegada que ens tornàvem a veure durant molt de temps:

Joan: Bon dia mossèn!

Mossèn Mas: Negro, encara et diuen d’aquella manera?

Joan: Si Mossèn. Aixó ja no m’ho traurà ningú.

Mossèn Mas: Quans triples has fet aquesta setmana?

Joan: Cap, mossèn, ja no en fico de triples.

Mossèn Mas: Has de practicar més!

Ell marcava el temps de la conversa, que es podia acabar així o continuar durant uns minuts més.

El Sol i la Catedral

Fa uns anys em trobava mirant el frontis de la Catedral de La Seu quan de cop vaig sentir que m’agafaven del braç i em deien: “No t’ho miris tant que no ho esbrinaràs". Era Mossèn Mas.

En aquell mateix moment van tocar les campanes de les 12 i per sortir del pas li vaig preguntar: "Mossèn, a quines hores toquen les campanes de la Catedral?". Ell em va contestar que a les 8 del matí, a les 12 del migdia i a les 8 de la tarda", a la vegada que va afegir “però si no t’agrada m’ho dius i faré per canviar-ho". "Doncs..., no m’agrada mossèn. Les de les 8 del matí i les de les 8 de la tarda ja em van bé, però la del migdia toca a les 12 hores dels nostres rellotges, però no al migdia real" li vaig contestar.

Com el mestre que sempre ha estat em va contestar ràpidament: "Mira, Joan, quan jo estava a l'altra banda de l’oceà, el primer dia que vaig arribar aquella gent em va dir: Padre, el Sol sale por allí y se pone por allá, y cuando lo tenga justo en lo más alto, encima de su cabeza, es mediodía. Aquí toquen a les dotze ja que la cultura que ha creat la nostra societat és més intel·ligent". A partir d’aquell dia quan ens trobàvem, la nostra conversa sempre rodava al voltant del Sol i la Catedral.

El mes d’abril de l’any passat tant l’un com l’altre, per diferents camins, vam conèixer la Susanna, una estudiant d’antropologia que estava fent el seu treball de camp a la Seu. Quan em va dir que havia conegut i parlat amb mossèn Mas pel seu treball, li vaig dir que havia conegut un savi. Al juliol, el dia de Sant Ot, després de la celebració a la Catedral i la coca beneïda, es van asseure al mur que dóna a la plaça del Oms i van començar a parlar del nou sistema d’escriptura que ell havia inventat, el Sophia, "l'escriptura universal". Un llenguatge de comprensió universal basat en signes iconogràfics propis d’ell. Feia goig veure’ls els dos, mestre i alumna. Aviat més persones es van apropar al seu voltant escoltant les paraules del mestre. Fins i tot li vam fer una carta escrita amb Sophia, i fa pocs dies li vaig preguntar com estava feta, si bé o malament, i em va respondre: “Tot es democràtic”.

No fa gaires dies, el 27-S, encara vam poguer gaudir de les seves explicacions mentre fèiem un cafè junts al costat de la Catedral.

Gràcies a mossèn Mas, com a home savi, sempre sabia fins on podia arribar i em va donar noms de mossens “de la meva quinta, uns bons amics meus" que entendrien millor que ell el mon de l’astronomia per tal de poder consultar el meus dubtes i preguntes. Gràcies mossèn. Moltes gràcies! 

M’agradaria que les campanes de la Catedral toquessin quatre vegades al dia, també quan el Sol està més alt, al migdia d’aquelles terres llunyanes. Aquesta vegada tocarien per ell.

Fins sempre mossèn Mas.

                                                                                                                                                       Joan Vázquez Fernández

Puede ver este artículo en la siguitente dirección /articulo/ensenyament/mossen-mas-home-savi/20151105191515004303.html


© 2019 Viure als Pirineus

Av. Passeig del Parc. 26 25700 La Seu d'Urgell 973 989162  [email protected]