Fa uns dies mantenia, mitjançant l’apassionant món de les xarxes socials, una conversa amb el pare d’una nena de 4 anys una mica amoïnat. Resulta que a l’escola de la nena li havien donat les notes del seu rendiment escolar, i la seva exposició anava en la línia de la sorpresa pel fet d’avaluar als infants des de tan curta edat. Jo, totalment d’acord amb ell, li vaig respondre que creia que fins als sis anys s’havia d’estar alerta únicament d’aspectes com el joc, la felicitat, la socialització amb els altres... Que si durant el desenvolupament d’aquests anys tot transcorria dins d’una mitjana normalitat, no hi hauria d’haver de què preocupar-se. Cal estar alerta de les mancances que poden manifestar els infants, i més durant la primera infància, però no cal que anem qualificant-los tan prematurament.
Sovint surt a tema a través del mitjà que sigui, certs aspectes definitoris dels nens i nenes d’avui en dia, que si tenen problemes d’atenció, que si pateixen ansietat des d’edats molt primerenques, accentuats aquests en l’adolescència, problemes alimentaris com al•lèrgies, intoleràncies o malestars digestius, etc... Poseu-vos en la seva pell, entreu a la feina a les nou de matí (o abans) i en sortiu a quarts de cinc de la tarda (o més tard). Quan arribeu a casa, com que no heu treballat prou, o potser encara no ho heu après a fer suficientment bé, el vostre cap us obliga a endur-vos feina per l’endemà. Oi que no passa això en el món adult? O si més no, no és freqüent, puntualment pots endur-te alguna cosa pendent de la feina a casa, però ja estem suficientment alerta d’ocupar-nos de que això no passi. Però és que en el seu cas, resulta que a última hora, 5 minuts abans de plegar, el seu cap els informa de la rigorosa obligació d’haver d’enllestir certs informes per l’endemà. Au, aquí ho tens!
Pareu-vos un moment a pensar en el munt d’hores i obligacions que passen la canalla, joves i adults, fent feina per a la seva formació acadèmica. Invertiran aproximadament entre 20 i 25 anys a aquest procés, de debò cal que els exigim uns mínims des del moment zero? Penseu la pressió constant que els estem transmetent.
Parlant amb aquest pare, vaig preguntar si li havien explicat si la seva filla era feliç jugant (no tots els nens/es ho són, n’hi ha que són infeliços, i res pitjor que veure un infant trist i infeliç), si sabia expressar emocions, si es sensibilitzava amb seu entorn... Crec que aspectes com aquests són els que caldria potenciar en l’edat més primerenca, i els coneixements, ja tindrem temps d’adquirir-los. Actualment, en la zona del món on vivim no existeix l’analfabetisme, no patiu si la canalla amb cinc anys no llegeix encara, segur que n’aprendrà! Li costarà més o menys, però aprendrà a llegir, a escriure i a fer les operacions bàsiques per a que es pugui desenvolupar autònomament en la seva vida quotidiana. Parlant sempre, d’infants que no hagin mostrat algun tret d’alerta que ens faci pensar que tingui una possible problemàtica, i caldrà doncs, treballar i adaptar el seu entorn per a que aprengui a fer-ho de la millor forma que sigui possible.
