L'arqueologia i la protecció del patrimoni arqueològic a la Seu. Realitat i reptes de futur
Ara fa unes setmanes, el company i amic Carles Gascón ens va oferir una magnífica conferència a l'Espai Ermengol sobre els orígens del Bisbat d'Urgell —allà pel segle VI dC. La sala era plena de gom a gom, fet que demostra el gran interès que la història local té per la ciutadania urgellenca —i d'altres contrades veïnes, doncs també hi havia força gent d'Andorra. El cert és que, des de que l'any 2012, l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell (IECAU) va impulsar els cicles de xerrades "Parlem d'Història", i la seva versió més arqueològica "Desenterrant el passat", l'assistència de públic als diferents col·loquis que s'han realitzant de cadascun d'ells no ha parat de créixer, fins a convertir-se, actualment, en el principal instrument de difusió del coneixement històric de la nostra ciutat i de la comarca.
El Carles és un dels millors historiadors que tenim actualment a casa nostra i per aquestes contrades pirinenques —per a mi el millor—, i ha estat capaç de plantejar una tesi coherent i brillant sobre els orígens del bisbat urgellenc —i per defecte, de la mateixa ciutat de la Seu—, malgrat l'escassetat de dades documentals sobre el tema, i les encara més minses proves arqueològiques que coneixem al respecte. I és precisament d'això que vull reflexionar en aquest article: sobre el poc coneixement de la realitat arqueològica de la nostra població, i què fer per pal·liar mínimament aquesta qüestió.
Aquesta malaurada característica es deu, principalment, al fet que l'arqueologia ha tingut un desenvolupament ben pobre a la Seu, en gran mesura degut a la poca sensibilitat que els diferents consistoris locals —independentment del color polític que hagi governat— han demostrat tenir envers la protecció del patrimoni arqueològic de la ciutat, concedint llicències d'obra, o bé projectant actuacions urbanístiques pròpies en zones especialment delicades des del punt de vista patrimonial, sense cap tipus de control al respecte.
En aquest sentit, és significatiu que fins la dècada del 1990 no es realitzessin les primeres excavacions amb metodologia pròpiament arqueològica a la ciutat —si no considerem com a tals les cales que l'any 1905 l'arquitecte Sanz Barrera esmenta que va fer davant la façana principal de la catedral, per trobar el basament de l'hipotètic pòrtic que alguns creuen que aquest temple havia tingut. Aquelles primeres intervencions les devem a l'obstinació d'un pioner Albert Villaró, aleshores arxiver municipal, qui amb més voluntat que rigor metodològic, en algunes ocasions, en va efectuar quatre entre els anys 1991 i 1997, la majoria d'elles de petites dimensions, i en gran part molt condicionades per les obres que les van motivar. Gràcies a ell es van poder recuperar de l'oblit les restes de la petita esglesiola romànica de Santa Eulàlia (actualment visible al subsòl de l'Ajuntament); localitzar un dels trams més ben preservats de la muralla medieval de llevant de la població (també visible a l'interior del consistori, juntament amb les restes d'una potent bestorre semicircular que també s'hi va localitzar); i conèixer que els orígens de la Seu eren més remots del que fins aquell moment es creia, remuntant-se, probablement, a l'època que els historiadors anomenem la Tardoantiguitat (entre els segles IV i VIII dC, aproximadament). En definitiva, poques però fructíferes actuacions que van fer augmentar de manera qualitativa el coneixement sobre la història de la nostra ciutat. Imagineu-vos ara el que podríem saber si s'hagués pogut fer el control arqueològic, per exemple: de les obres de la darrera gran fase restauradora de la catedral, entre els anys 1967-1971, i del posterior embelliment i reurbanització del seu entorn; o durant la construcció del Parador Nacional de Turisme, a finals de la dècada de 1970; o del bloc d'habitatges que ocupa l'espai on hi havia hagut l'antic col·legi dels Jesuïtes, bastit l'any 1601, que posteriorment es convertí en la caserna militar del Passeig, i que sabem que aprofitava part de l'antiga muralla medieval de la ciutat, i una torre d'aquesta, com a façana de ponent. Certament, hom pot argumentar que aquells eren altres temps, on això no es tenia tant en compte —tot i que en altres ciutats similars a la nostra ja tenien una llarga tradició de recerca arqueològica aleshores.
Dissortadament, però, aquella flor no va fer primavera i no representà cap canvi substancial en relació a la integració de cap tipus de condicionant arqueològic dins la política urbanística municipal. Prova d'això són les diferents actuacions dutes a terme en aquella mateixa dècada a la part baixa de la façana de llevant de la ciutat, en el marc de la remodelació d'aquest sector de la població associada als JJOO de l'any 1992, on van anar desapareixent trams de l'antiga muralla medieval a cada cop de retroexcavadora sense que ningú hi posés cap impediment. De fet, durant aquells anys, el bo de l'Albert va haver de córrer en diverses ocasions darrera els operaris per poder documentar, de presa i corrents, algunes restes abans no les tornessin a tapar —en el millor dels casos (com va passar, per exemple, amb la troballa casual d'una petita porta adovellada sota Cal Serrano, durant les obres de millora del clavegueram del carrer Major, l'any 1995, i que tot just va poder fotografiar parcialment).
Per desgràcia, aquella etapa prístina de l'arqueologia urgellenca no va tenir la continuïtat desitjada, i no es va poder aprofundir més en els minses escletxes del passat de la nostra ciutat que s'havien obert aleshores. Després d'això, el fet més destacable respecte al tema que ens ocupa fou l'elaboració del Pla General d'Ordenació Urbanística Municipal (PGOU), on en el Capítol Segon del seu Títol VI s'hi estableixen els mecanismes per la protecció del patrimoni arqueològic de la ciutat, d'acord amb les disposicions de la normativa urbanística vigent aleshores a Catalunya, que obligava als ajuntaments a incloure mesures per salvaguardar el patrimoni històric local en els plans generals municipals d'ordenació.
Així, d'ençà de l'aprovació d'aquest Pla, l'any 2002, el Centre Històric de la Seu, juntament amb altres espais del municipi (com l'entorn del Molí de la Boixadera, de la Ciutadella i el castell de Ciutat, el de la Torre Solsona, etc), restaren definits com a Àrees de Protecció Arqueològica (art. 282). A més, dins l'àrea del nucli històric s'hi recollien set jaciments arqueològics inventariats: la plaça Patalín, la del Pati Palau, la del Carme, Cal Serrano, les restes de l'església de Santa Eulàlia, el claustre de la catedral, i la plaça dels Oms. En aquests espais el PGOU estipula, entre altres, que tots els treballs que impliquin moviments de terres sota el nivell de rasant han d'incloure en l'expedient de llicència d'obra, un informe del tècnic municipal pertinent on s'estableixi si aquesta està condicionada a sondejos arqueològics previs o a inspecció de les obres (art. 287), i que en el cas que sigui així, l'obtenció de resultats positius respecte la localització de restes implica un seguit d'obligacions per tal de documentar i protegir els vestigis descoberts. A banda d'això, un altre aspecte important que aportà el PGOU en relació a la protecció del patrimoni històric de la Seu, fou que establia la creació d'una Comissió Consultiva Municipal del Patrimoni (art. 280), com a òrgan de caràcter tècnic de suport, amb l'objectiu de vetllar pel correcte acompliment de l’esperit, directius i objectius de la normativa del Pla respecte al patrimoni històric de la ciutat.
Amb l'aprovació d'aquest nou marc normatiu municipal semblava que —ara sí— l'arqueologia quedava definitivament integrada com una eina indispensable en les actuacions urbanístiques que afectessin els diferents béns i espais patrimonials de la ciutat definits en el Pla. I que, com a conseqüència d'això, era d'esperar un augment substancial del coneixement arqueològic a la nostra població, derivat dels controls sobre les obres que s'hi duguessin a terme a partir de llavors. Com ja deureu haver deduït, això no fou així, per la senzilla raó que no tornem a trobar cap altra intervenció arqueològica a la Seu fins l'any 2013. Aquell any es va efectuar el control de les obres de la restauració de la Torre Solsona, i uns sondejos a la plaça del Pati Palau, previs a la seva reurbanització l'any següent (on també es dugué a terme el seguiment arqueològic d'aquests treballs). Així doncs, durant els 11 anys que separen l'aprovació i entrada en vigor del PGOU i la realització d'aquestes noves intervencions no hi va haver cap tipus de control arqueològic de les obres executades en les diferents àrees de protecció definides en el Pla. I no és precisament per una manca d'actuacions, o bé perquè aquestes haguessin estat de poca entitat. En aquest sentit, per exemple, cal recordar, entre altres, la construcció de la Plaça de les Monges, i el seu pàrquing soterrat, l'any 2002, on no seria d'estranyar que s'hi haguessin trobat restes vinculades a l'antiga muralla medieval de la ciutat; o les reformes del carrer Canonges i adjacents, entre els anys 2002 i 2003, i del carrer Major i els carrers de Fra Andreu Capella i Lluís de Sabater, l'any 2009), ambdues, zones força sensibles des del punt de vista arqueològic.
D'altra banda, i contràriament al que podria semblar, aquelles noves intervencions dels anys 2013 i 2014 tampoc van suposar cap canvi de tendència en el procediment municipal per concedir llicències d'obra, o en les actuacions de millora urbana projectades pel propi Ajuntament en aquests sectors, on s'hi ha seguit actuant sense cap mena de seguiment arqueològic (com per exemple ha passat en la represa dels treballs de construcció de Cal Rovelló, l'any 2015, en la recent instal·lació de varis punts de recàrrega per a vehicles elèctrics a l'Avinguda del Copríncep Benlloch, en una zona molt propera al possible traçat septentrional de la muralla medieval i el seu fossar, o en els actuals treballs de reurbanització del carrer de l'Escorxador).
Sorprenentment, des del consistori actual en aquest cas, s'han promogut en els darrers temps diverses actuacions de recerca, protecció i difusió del patrimoni històric local, que es contradiuen totalment amb la praxis urbanística municipal. Em refereixo, per exemple, a l'encàrrec per l'elaboració del Catàleg de Béns Protegits municipal, i el seu Pla Especial de Protecció, aprovat l'any 2017 i amb el qual es desenvolupaven finalment les previsions que en aquest sentit establia el PGOU; la creació del portal web "La Seu Medieval", una eina de promoció turística de la ciutat centrada en una part del seu patrimoni històric; o l'estudi arqueològic de les muralles medievals de la ciutat, que vaig tenir el plaer i la responsabilitat de dur a terme, i mitjançant el qual es van documentar alguns trams inèdits del mur defensiu conservats encara a la façana de llevant de la ciutat, així com les restes d'una torre i un petit portal d'accés a la vila per aquest sector. Recentment, a més, l'Ajuntament va fer l'anunci de l'establiment de les "Beques de recerca històrica Ciutat d'Urgell", amb les quals es vol incentivar la investigació en aquet sentit. Ara bé, malgrat que és just reconèixer el mèrit d'aquestes iniciatives, per la novetat que suposen respecte etapes anteriors, tampoc sembla que hagin tingut un recorregut massa destacable —al menys de moment— pel que fa la protecció patrimonial, com ho demostra el fet que l'esmentat estudi sobre les muralles no hagi derivat en un pla de recuperació i posada en valor d'alguns dels elements localitzats —com hauria estat lògic i desitjable.
Tot plegat demostra que l'arqueologia i la protecció del patrimoni arqueològic a la Seu segueix sent encara una assignatura pendent, i que no tenim una estratègia municipal clarament definida al respecte. Per això crec que s'imposa amb una certa urgència la presa d'un seguit de mesures correctores d'aquesta situació, per tal de no seguir perdent llençols a cada bugada —arqueològicament parlant. Permeteu-ne, doncs, per acabar, exposar-ne tres de concretes, i totalment complementàries entre elles, que crec que poden ajudar a resoldre, en gran part, el problema de fons. En primer lloc, caldria establir, com a norma general, l'obligació de realitzar intervencions arqueològiques preventives —segons la definició i regulació que d'aquest tipus en fa el Decret 78/2002, de 5 de març, del Reglament de protecció del patrimoni arqueològic i paleontològic de Catalunya— en totes aquelles actuacions que es projectin en les àrees arqueològiques del municipi definides com a tal en el PGOU —o com a mínim, aplicar un parer més favorable a això—, eliminant així, o reduint al màxim el marge de discrecionalitat que permet el caràcter excessivament condicional del redactat actual del Pla en aquest sentit, i que fins ara s'ha traduït en l'aplicació d'un criteri poc propici al respecte per part dels responsables tècnics de l'àrea d'urbanisme. De fet, i com a segona mesura a tenir en compte de cara a corregir aquesta disfuncionalitat que suposa que sigui aquesta àrea de l'Ajuntament qui valori si cal, o no condicionar un projecte o un permís d'obra a un seguiment arqueològic, seria recomanable que el nostre consistori disposés d'una àrea de patrimoni (com tenen altres ciutats anàlogues a la nostra), la qual hauria de ser l'encarregada, entre altres, de fer aquesta funció. Ara bé, conscient que aquesta seguirà sent una mancança important mentre existeixi la coartada legal que impossibilita que els ens locals es puguin dotar de noves places públiques, caldria implementar, d'una vegada per totes, la Comissió Consultiva de Patrimoni Municipal que contempla el PGOU, la qual podria suplir perfectament aquest buit. Finalment, crec que a aquestes alçades la Seu es mereix comptar amb un Pla d'Arqueologia Urbana (PAU), com els que tenen diverses ciutats i viles del nostre país des dels als anys vuitanta del segle passat, i que tan bons resultats els ha donat per conèixer millor el seu passat, i per la preservació i posada en valor del seu patrimoni arqueològic. Un PAU ambiciós, ordenat, sistemàtic i coherent, pensat per anar més enllà del que seria l'estricte compliment de la normativa urbanística al respecte, i el tracte del cas a cas, orientat a fer augmentar el coneixement i la salvaguarda del patrimoni arqueològic de la nostra ciutat, i que permeti superar la inacció habitual que envers aquest tema han tingut els diferents ajuntaments dels darrers trenta anys. Evidentment, aquest Pla l'hauria de promoure l'Ajuntament, però necessitaria la participació d'una bona colla d'organismes, entitats i professionals (des del Servei d'Arqueologia de la Generalitat, com a òrgan competent en la matèria, amb qui recolzar-se tècnicament i econòmicament, l'IECAU com a actor local de referència en temes de recerca històrica i de difusió, el Bisbat com a propietari d'alguns dels edificis històrics més emblemàtics de la ciutat, etc), tant en el seu disseny com en el desenvolupament posterior. En definitiva, doncs, malgrat la dificultat que pot semblar tenir fer realitat una aposta com aquesta, o la poca rellevància que té aquest tema per alguns, estic convençut que la gent que som amants de la història i el patrimoni de la nostra ciutat ho agrairem gaudint de les noves aportacions que, de ben segur, hi hauria en les pròximes edicions del "Parlem d'Història" i el "Desenterrant el Passat", si aquestes propostes es duen a terme en un futur proper.
Oscar Augé Martínez (arqueòleg).
Patrimoni Actiu. Solucions per la rendibilització social i econòmica del patrimoni cultural i natural
Email: [email protected]
Web: www.patrimoniactiu.com
