El clau de Txèkhov
Recordes, com si fos ahir, les paraules del teu professor de literatura de l’institut: «Deia Anton Txèkhov que si a l’inici d’un conte apareix un clau al sostre, el protagonista per força hi ha d’acabar penjat en arribar a la conclusió.» Així t’envaeix l’orgull de pertànyer a un substrat humil. Vas néixer en un petit mas, al peu d’una serra abrupta i ventosa. A la cambra on dormies, a manca d’armari, la teva mare penjava la roba afilerada en claus que abolien la celsitud de les bigues. D’aquell temps, sovint et torna la imatge de les tardes d’estiu que podies quedar-te a mirar la sèrie Lou Grant al televisor en blanc i negre que vau comprar amb els diners que havíeu aconseguit estalviar. Mai no vas acabar els estudis de periodisme. Tot el que havies après a la facultat sobre aquesta professió ben aviat va quedar reduït a dues màximes primordials. Primera: el periodisme ha de reflectir el món real, però sovint la realitat supera la ficció. Segona: el producte amb què es treballa als mitjans escrits és tan efímer que la notícia d’avui serveix per a embolicar el peix demà. El disc ha fet un esgüell estrident, agudíssim, i comença a desprendre guspires de foc. S’ha clavat a una punta que hi ha al capdamunt del cabiró que escurces. Amb l’estrebada, t’ha arrossegat la mà fins a la zona de tall. Ha anat de poc que no t’escapça els cinc dits! L’encarregat de la fusteria t’ha etzibat: «Què collons bades, fusteret? Avui tens el cap a la lluna!» No se t’acut cap altra justificació que dir-li que les sardines amb escabetx que has menjat per dinar t’han fet coragre. No ha sigut una distracció, li remarques, sinó una defallença. Com que no estàs gaire fi, has sortit deu minuts abans i has passat per la llibreria. Ja ha arribat el llibre que els vas encomanar: Pugeu la biga mestra, fusters, de J. D. Salinger. Esperaves trobar-t’hi un relat de fusters, però ha sigut just tot el contrari. A la solapa interior, un text breu t’informa que, per voluntat expressa de l’autor, el volum no conté cap extracte del contingut ni cap informació bibliogràfica ni cap il·lustració. En arribar a casa, t’estires al llit i el comences a llegir. Et sorprèn de trobar-hi un relat als antípodes del que el títol anuncia: la descripció (tan acurada i minuciosa que et sembla que ho vius tu mateix) d’un casament al qual en Seymour, el nuvi —un tipus obsessiu—, no es presenta per temor de veure estroncada la seva felicitat, i és el seu germà Buddy qui, sense gosar revelar la seva identitat, ha de suportar tots els retrets que li dediquen els convidats. Hauries de deixar per a un altre dia, perquè ja és tard i demà al matí et costarà de llevar-te, la lectura del segon relat o novel·la curta que s’inclou al llibre: Seymour: una introducció, però no pots. Quan arribes al punt on el narrador anuncia que en Seymour va suïcidar-se a l’edat de trenta-un anys mentre era de vacances a Florida amb la seva muller, estàs esgotat. El teu pare, abans de morir, t’havia avisat moltes vegades que vigilessis amb els llibres, amb el que llegies i com ho llegies. «No ho facis de manera massa intensa o convulsa —et deia— perquè només un tel molt fi separa la saviesa de la bogeria… I sovint s’esquinça.» Ara mateix, mentre clous el llibre, et turmenta la imatge del clau que la mare tenia al portal de l’era (el feia servir per a matar i espellar els conills). Mentre hi penses, t’adones que les bigues de la teva cambra actual també són de fusta, i el temor de despertar-te de sobte en plena nit i trobar-t’hi un clau, el clau de Txèkhov, et provoca un neguit insuportable.
