Segons recull Benavent en el llibre Quan anàvem al cine. Història del cinema a la Seu d'Urgell (Salòria, 2015), el bisbe Benlloch va jugar un paper destacat en l'impuls del cinema a la ciutat. L'any 1907 l'Institut Obrer (que tenia un teatre en el qual es feia programació de cinema) passava per un moment extremadament difícil i la junta directiva va plegar i van donar tot el comandament al bisbe Benlloch que convocà una assemblea general el 28 de setembre de 1907 en la qual pronuncià aquestes paraules: "Si queremos que nuestros conciudadanos vengan al Instituto es preciso que hallen tantas ventajas, por lo menos, como podrían encontrar en otra parte; y no los tendremos en el muy seguros, si estas no son mayores... Si queremos que en las horas de esparcimiento huyan de sitios mal sanos y vengan a los salones de nuestra Sociedad, es indispensable que estas les ofrezcan confort y comodidades mayores que otros establecientos, tanto mas, cuanto que aquí han de verse privados de otras cosas muy gratas a sus pasiones".
El teatre i el cinema eren els principals elements d'oci de la societat de principis del segle XX al Pirineu i així va ser durant llargues dècades. A la Seu d'Urgell, tal i com explica Benavent, hi va arribar a haver en un mateix moment (any 1946) tres sales de cinema comercial obertes al públic, a més d'altres locals com la Salle, el quarter dels militars i el Seminari on també s'hi feien projeccions. Els anys del franquisme coincideixen amb l'època daurada del cinema al Pirineu i les sales proliferaven arreu: era un moment en què el cinema suposava la principal forma d'evasió dels ciutadans. També va ser l'època del No-Do i de la censura que Benavent analitza en el seu treball i de qual n'aporta abundant documentació amb exemples de canvis a les portades (proposats per l'església), supressió d'algunes escenes més picants, etc...
Josep Benavent incorpora al llibre tota mena de documents que ell ha conservat durant anys al seu arxiu particular: les primeres entrades de cinema a la Seu d'Urgell, els primers cartells anunciant les estrenes i articles històrics sobre les sales de cinema que s'anaven obrint i tancant a la Seu d'Urgell. Tot fins arribar al moment actual en el qual la capital alturgellenca compta amb un sol cinema, el Guiu, amenaçat per una davallada d'usuaris que posa en perill la seva supervivència. De quatre sales s'ha passat a una i, evindentment, el cinema ha deixat de ser el centre de l'activitat d'oci de joves i grans. Això mateix ha passat a la majoria de municipis del Pirineu: primer la tele, després els videos i, ara, internet, han desplaçat la gran pantalla a ocupar un lloc testimonial en un món saturat d'ofertes audiovisuals.
Quan anàvem al cine. Història del cinema a la Seu d'Urgell és una autèntica inciclopèdia a color sobre el setè art que nclou un pòster amb programes de cine troquelats (avui peces de col·leccionista) i un punt de llibre fet amb entrades de cinema històriques guardades per l'autor. El preu de l'obra (llibre + cartell + punt de llibre) és de 27,80 euros i es pot trobar a totes les llibreries del Pirineu.
Més info: www.edicionssaloria.com
