Pare i fill són al peu de la finca, el Tros Gran, una plantació jove d’alzineres i roures tractades amb la cura especial que requereix el cultiu de la tòfona, un cultiu delicat i capriciós que molts han intentat conrear sense èxit, “hi han perdut bous i esquelles”, com ben bé recorda el mestre Espunyes. No és el cas dels propietaris de la Masia Massanés. Coneixen el món de les tòfones des del dia que van néixer, s’han criat en un ambient tofonàire, les han vist sempre per la masia i aquests fongs en forma de tubercles formen part de la seva vida.
Un hivern massa calorós
El Josep Maria, amb l’experiència que li donen els anys, explica que de jove passava nits senceres pel bosc buscant tòfones. “Ens aixecàvem a les 5, a les 4 o, si calia, a les 3, per anar-les a buscar al bosc”. “Tan aviat?” –li pregunto. “Sí –em contesta–, per arribar-hi abans que els altres”. Nits gelades d’hivern fent-se lloc pel mig de matolls i d’arbratge, rebuscant fins a trobar el tresor amagat: la tòfona negra. “De vegades m’adormia plantat”, hi afegeix amb un somriure.
Avui les coses són molt diferents. Les plantacions com aquesta de la Baronia de Rialb permeten una estabilitat d’horaris (encara que pare i fill no han deixat mai d’anar al bosc) i fan que la producció sigui més còmoda i constant i no depengui tant del temps encara que, com s’acostuma a recordar a pagès, “el de dalt sempre té l’última paraula”. Enguany, per exemple, la sequera i la calor han fet que la producció de tòfones sigui molt escassa. “Volen fred i amb aquesta calor que fa no maduren”, diu el Josep Maria.
Mentre enraonem, els gossos no s’aturen. El Josep Maria i el seu fill tampoc. En tot moment estan pendents del que fan els animals. “Són bons, aquests gossos –diuen–, però no els pots deixar tot sols ni un instant perquè et farien malbé la tòfona”.
Enmig les alzineres i els roures el temps sembla aturar-se. Seguim repassant la complexitat del cultiu i, al mateix temps, anem omplint els sarrons. Ens expliquen que la terra ha de ser bona, neta, que no hagi rebut adobs, i quan toquem el tema del preu asseguren que “oscil·la al caprici del mercat: enguany està entre els 600 i els 1.000 euros el quilo”.
“La fiebre del oro”
Al Prepirineu i Pirineu es va descobrir la presència de la tòfona de la mà dels buscadors que, als anys de la postguerra, venien de fora i s’emportaven sacs plens fins dalt.
Va ser el retall d’un diari de l’època que obria amb un reportatge titulat “La fiebre del oro” el que va posar en alerta la gent autòctona. Allò que venien a buscar a les fosques tenia un valor extraordinari! Fins aleshores no hi havia ningú del territori que en fes cas. A partir de llavors tot va canviar. La gent de la zona es van decidir a buscar les tòfones i anar-les a vendre directament. El reportatge de “La fiebre del oro” va obrir els ulls al personal. Segur que remenant la golfa d’algun mas encara hi trobaríem guardat l’escrit d’aquell rotatiu...
No em cansaria mai d’escoltar les paraules discretes i sàvies dels acompanyants d’una jornada per recordar, ni de veure com gossos i homes, en plena simbiosi, fan un treball que a estones sembla artístic. Quina sintonia, quina coordinació! És extraordinari contemplar el desfici dels gossos, com esperen el premi després de cada troballa (premi, és clar, que és proporcional a la mida de la tòfona, i ells, murris, prou bé que ho saben), i la cura amb què el Josep Maria i el seu fill exploren les tòfones, les miren i les oloren. Tot un espectacle.
Quan donem per conclosa la recerca matinal ens espera la dona del Josep Maria, la Lourdes Guàrdia, amb la taula parada, com sempre a Masia Massanés. Estem a punt d’encetar la segona part d’aquesta gratificant aventura.
Ens entaulem i la conversa durant el dinar gira inicialment al voltant de la tòfona, un aliment tan gustós com misteriós, però a poc a poc el tema de debat ens porta a reflexionar sobre el present i el futur de les famílies que guarden aquest territori de muntanya ple d’història, potent d’energia, ric de patrimoni i, ara, tan feble i despoblat. Els guardians de les tòfones són, també, els guardians de l’essència d’un indret que tenim a tocar de casa i de vegades, amb tantes preocupacions que ens envaeixen per terra, mar i telèfon, ens resulta absoltament desconegut.
