Vas passar la infància i la primera joventut a Peramola…
M’agrada parlar-ne perquè tota la meva obra, especialment la poètica, hi va lligada. De petit ja era un gran lector. Vaig començar descobrint la biblioteca que el pare tenia a casa i llegia, sense pair res, les obres completes de Víctor Hugo i de Francesc Ferrer i Guàrdia. Quan es van acabar, anava a les cases fortes de Peramola a buscar més llibres i després a cal Secretari. Treballant de pagès, vaig aprovar els tres primers cursos de batxillerat. Als vint anys vaig publicar el primer poema, Héroe anónimo, era en castellà i me’l van publicar a Madrid.
A l’Ateneu Barcelonès vaig descobrir que el català és una llengua tan vàlida com la que m’havia estat imposada
I als vint anys vas marxar…
L’afany per aprendre em va empènyer a sortir de Peramola. Sempre havia tingut una gran ànsia per saber i buscar respostes a tot. Vaig demanar tres mil pessetes al pare, les últimes, i me’n vaig anar a Barcelona a obrir-me camí. Tenia vint-i-dos anys i treballava de descarregador en un magatzem de peces de jute. Vaig relacionar-me amb sindicalistes i em vaig fer soci de l’Ateneu Barcelonès, cosa que em va obrir un món nou. Allà vaig descobrir que el català és una llengua tan vàlida com la que m’havia estat imposada, i que és molt més que un mitjà de comunicació: és l’imaginari, els valors i la història d’un poble. Acabo el batxillerat elemental i aprenc gramàtica catalana a la Institució Cultural del CIC, que dirigia Joan Triadú. Per mi van ser uns anys d’enriquiment intel·lectual i personal.
Aleshores també prens una forta consciència social i nacional…
El contacte amb gent republicana i d’esquerres em van fer prendre una forta consciència de classe i començo a escriure poesia social, o de realisme històric, que poso en funció de l’home petit: el que no té veu, el silenciat, l’explotat. Per mi, la consciència de classe és indestriable de la nacional i la llengua és el tret més identitari de la personalitat de Catalunya. El dia que perdem la llengua, adéu-siau Catalunya. Sempre he estat republicà i demòcrata, però una república castellana a Catalunya no l’hi vull. Abans no costava gens mantenir la llengua perquè a les cases només n’hi havia una, ara cal estar molt al cas amb els poderosos mitjans de comunicació de massa.
Per mi, la consciència de classe és indestriable de la nacional i la llengua és el tret més identitari de la personalitat de Catalunya.
I a partir dels anys vuitanta escrius una poesia més ínterioritzada…
L’any 1981 mor la mare, el pare es queda sol i retorno a Peramola per ser al seu costat. Em sento plenament identificat amb el paisatge, la cultura i la manera de viure del país, i això es tradueix en la meva poesia, més íntima i més clàssica. Són els anys de Notes mínimes d’un paisatge (1988) o Alt Urgell, plany i passió (1996). No he volgut escriure mai un poema per encàrrec, sempre he sentit la poesia que he compost. Estic convençut que si al món no hi hagués poetes, la vida encara seria molt més cantelluda i aspra que no pas ara.
No he volgut escriure mai un poema per encàrrec, sempre he sentit la poesia que he compost.
Has fet una feinada com a recercador del patrimoni lingüístic i antropològic…
Per a la gent que ens sentim poble d’un poble, conèixer el passat és la primera condició per emprendre el futur. La cultura popular és d’una riquesa literària extraordinària. Per Sant Jordi sortirà el meu darrer llibre, Jocs i cançons infantils d’abans, on hi ha algunes lletres de creació popular que les podria signar qualsevol reconegut i acreditat poeta. Avui el català no evoluciona, sinó que substitueix. Els quaranta anys de franquisme sense poder ensenyar el català ni escriure’l van ser un cop de destral per a la llengua.
Josep Espunyes i Esteve (Peramola, 1942). Escriptor, lingüista i recercador del patrimoni lingüístic, històric i antropològic del Pirineu. Finalista Premi Carles Riba (1970). Primer accèssit a les Festes Pompeu Fabra (1972). Premi Les Talúries (1990). Premi Valeri Serra i Boldú (2000). L’Associació Llibre del Pirineu ha declarat el 2022 ‘Any Literari Josep Espunyes al Pirineu’
