Portes des de ben jove el periodisme a la sang...
És ben cert. Devia tenir tot just quinze o setze anys i ja editava una revista a màquina, amb un únic exemplar per a mi sol, que es deia Vall i Muntanya. Més endavant vaig col·laborar a Valls d’Andorra d’en Miquel Lladó i el 1981, coincidint amb la revifada de la premsa local a Catalunya, amb mitja dotzena d’entusiastes, vam fundar La Seu, informatiu independent. El 1983 emprenem la revista El Passeig, amb la Teresa Garcia i altres col·laboradors, i, més endavant, el tercer intent arriba amb Pirineu Actual, que ja va tenir un caire més professionalitzat. En paral·lel, vaig portar diverses corresponsalies com la del circuit català de TVE, la de La Mañana; l’Avui; i, el 1983, Catalunya Ràdio. El 1993 entro a treballar al Consell Comarcal de l’Alt Urgell com a tècnic de cultura i comunicació.
Tècnic de cultura al consell Comarcal de l’Alt Urgell i dinamitzador cultural del Pirineu...
La feina de tècnic de cultura és molt agraïda per la relació que s’estableix amb entitats, professionals del món cultural i responsables municipals d’aquest àmbit. Ens hem anat coordinant amb altres tècnics del Pirineu i hem portat a terme iniciatives força interessants, tot i les limitacions pressupostàries evidents. Sempre he tingut la voluntat de comptar amb la gent, les entitats i associacions dels llocs on es feien les activitats. Aquesta implicació i comunió és la clau de l’èxit. Amb aquesta idea col·laborativa vaig tenir l’oportunitat d’impulsar una modesta xarxa de petits museus etnogràfics repartits per l’Alt Urgell, com ara el Museu de les Trementinaires de Tuixent que va obrir el 1998, amb el suport inestimable de la Lina Sevillano, entre altres.
El 2009 publiques Pensar el Pirineu. Com el veus avui?
En aquests dotze anys el Pirineu ha canviat, però tampoc ha canviat tant. Continuem tenint els mateixos reptes i inquietuds de sempre. Caldria que l’administració, principalment la de la Generalitat, tingués més confiança en els pirinencs a l’hora d’endegar projectes. Crec que el Pirineu necessita tenir més il·lusió, no només cultural, sinó també empresarial i social. Malgrat tot, aquests darrers anys s’han posat en marxa iniciatives diverses que em fan ser optimista, perquè crec en la capacitat de treball de la gent d’aquí i dels que han vingut de fora. Ara tenim més reconeixement territorial i institucions com l’IDAPA i altres organismes, estan ajudant a crear més cohesió i a impulsar projectes comuns. Amb la suma d’esforços de les institucions, més la feina de la societat pirinenca, tenim un potencial enorme. Confio molt en les petites però sòlides iniciatives de la gent d’aquí
Ets escriptor i president de l’Associació Llibre del Pirineu. Què fa l’associació? Existeix una literatura pirinenca?
L’Associació el que pretén és donar la màxima visibilitat possible als llibres que s’escriuen i s’editen al Pirineu. El concepte literatura pirinenca sempre ha creat debat i al final entre tots hem arribat a la conclusió de parlar de llibre del Pirineu, perquè és un concepte més ampli. Jo no parlaria de literatura pirinenca com a tal, però sí que és veritat que els llibres que s’escriuen del Pirineu i des del Pirineu tenen un gran potencial. Quan al 2010 vam crear l'Associació, vam considerar que havia de formar-ne part tothom sota el mateix segell: els escriptors, els editors i els llibreters.
Isidre Domenjó i Coll (La Seu d’Urgell, 1959). Periodista, escriptor, dinamitzador cultural. Tècnic de Cultura del Consell Comarcal de l’Alt Urgell. President de l’Associació Llibre del Pirineu. Premi ‘Mossèn Albert Vives de Periodisme’ (2021).
