18.11.2019 |
Viure als Pirineus

Cinto Busquet: "Miro de posar l'espiritualitat a l'abast de tothom"

"Comunicar forma part de la nostra essència com a persones. Si no ho fem, morim". Ho afirma mossèn Cinto Busquet, que aquests dies presenta el seu nou llibre Piulades al vent. Pensaments d'un captaire de l'esperit (Pagès Editors).

El capellà gironí, Cinto Busquet.
El capellà gironí, Cinto Busquet.
Cinto Busquet: "Miro de posar l'espiritualitat a l'abast de tothom"

Mn. Cinto Busquet és fill de Girona, ha treballat durant els darrers cinc anys al bisbat d’Urgell i actualment exerceix el seu Ministeri al bisbat de Girona. Després de fer estudis científics i humanístics, es va especialitzar en teologia de les religions al Japó i a Itàlia, on va viure disset i vuit anys, respectivament. Properament, el 15 de març, el seu llibre Piulades al vent es presentarà a les 21 hores a la sala d’actes de Santa Maria del Fener, a Andorra la Vella. 

Com neix la idea d’aquesta  nova publicació Piulades al vent. Pensaments d’un captaire de l’esperit? Bé, la qüestió és que, ara fa uns cinc anys, jo vivia a la Seu d’Urgell, estava força enfeinat i tenia poc temps per escriure, però hi havia moments que sentia l’exigència de fixar, d’alguna manera, sentiments, intuïcions i experiències espirituals. I vaig pensar que em podia ajudar obrir un compte a Twitter; i així ho vaig fer, però no per explicar el que havia menjat, on havia anat, sinó comunicant alguna cosa que considerava substanciosa en la meva vida. I això ho vaig començar a fer sense la intenció que fos un llibre. Molt aviat, per rigor formal, em vaig imposar que els pensaments tinguessin 140 caràcters exactes. Així vaig anar “piulant” aquests pensaments al llarg de quatre anys, fins que, a un cert moment, quan vaig passar els cinc-cents, vaig decidir-me, també encoratjat per alguns “seguidors” meus a la xarxa, a ordenar aquests pensaments i a treure’ls orgànicament com a publicació. 

És com una necessitat d’estar comunicat amb la societat? Tinc la necessitat de comunicar en el sentit que això forma part de la nostra essència com a persones. És a dir, si no comuniquem, ens podrim, ens morim. En la mesura que comuniquem, no per fer-nos veure, sinó per estendre una mà que desitja ser acollida per una altra mà, i que vol compartir a fi que l’altre també pugui comparteixi. Em sembla que val la pena utilitzar tots els mitjans possibles, per estendre aquests vincles de comunicació vital que ens ajuden a tots. Com deien els llatins, verba volant, scripta manent, que vol dir, “les paraules volen i els escrits queden”. En aquest sentit, m’ha ajudat, en aquest camí que he fet al llarg de quatre anys, poder anar fixant el que vivia i reflexionava en aquestes breus 540 “píndoles” o “màximes sapiencials”, com algú les ha definides.

En què acostuma a inspirar-se? La inspiració ve, no es busca. Sorgeix com un impuls interior que es tradueix en paraules significatives expressades d’una forma suggeridora o bella. Hi ha moments que es concentra en una imatge, un sentiment, una paraula. En les meves “piulades”, he volgut deixar entreveure una intuïció o una experiència espiritual. La forma triada de 140 caràcters exactes ha representat com una mena de control de qualitat. Si en un o dos, sortia allò que jo sentia en aquesta extensió exacta, per a mi volia dir que valia la pena compartir-ho i ho tuitejava. En cas contrari, ho deixava córrer. Algun cop agafava un tros de paper i ho escrivia, i més tard ho passava a Twitter i ho acabava d’arrodonir. Altres vegades, com que no era una construcció mental sinó una experiència vital que s’anava fent pas dins meu, durant el dia ho tenia present d’alguna manera, i a un cert moment, al metro a Barcelona o caminant per la muntanya a la Cerdanya, prenia forma i ho editava. No han estat mai frases construïdes a l’ordinador.

Això era a diari? No, és com un degoteig inconstant. Començo a piular el maig del 2.011 i completo les 540 piulades al març del 2015. Quan vaig passar de les cinc-centes em vaig proposar de fer un llibre amb estructura ternària. De fet el llibre, té una primera part dedicada al Pare, una segona al Fill i una tercera a l’Esperit Sant: els pensaments neixen de la comunicació amb aquest Déu que és diàleg i donació en Ell mateix. Cadascuna de les tres parts es compon de sis capítols, i cada capítol recull trenta pensaments.

Quina és la temàtica que tracta? L’exigència de trobar un sentit a la vida, el creixement personal, les relacions interpersonals i  l’amistat, la malaltia i la mort, Déu i el compromís religiós amb el Món. Vol transmetre una experiència profundament religiosa i alhora profundament humana. Estic convençut que el cristianisme, viscut tal com l’Evangeli ens el proposa, ens porta a humanitzar-nos. No es tracta, doncs, d’una espiritualitat que ens fa anar pels núvols, sinó que ens ajuda a viure i assaborir fins al fons tot el que som com a persones humanes. I és en aquesta experiència realment humana que podem fer experiència encarnada de Déu, del Déu que Jesús comunica: un Déu amb rostre humà. Aquesta és l’espiritualitat de fons del llibre.

I què li aporta a l’autor fer aquestes piulades? Un compromís. Rellegint-ho, m’adono que he de viure allò que he deixat escrit. Seria del tot inútil que anés escrivint coses maques si jo no les posés en pràctica en la pròpia vida.  Per tant, és un compromís que m’he pres i que em continuo prenent cada dia. El compromís de posar al primer lloc sempre les persones i la relació amb els altres, de viure sense córrer i en pau, de gaudir de cada moment amb consciència plena del que estic fent, d’estar obert al món i de cercar el diàleg amb tothom. Aquest és el compromís que em prenc a través d’aquest llibre.

I què creu que li pot aportar al lector? Espero que el pugui ajudar a trobar-se una mica més ell mateix, a sentir-se més en pau, a descobrir que val la pena jugar-se-la pels altres, a obrir-se a la dimensió sorprenent de Déu.

Tot i que no és un llibre pensat només per a persones creients, oi? Va adreçat a tothom? Sí. Vol ser una petita eina per estimular l’espiritualitat i la interiorització, en sentit ampli. De fet, a les presentacions que se n’han fet fins ara a Barcelona, a Girona, a La Seu d’Urgell i a Puigcerdà, hi han pres la paraula també personalitats del món civil i persones declaradament agnòstiques, però alhora sensibles a la dimensió espiritual de la persona i obertes al transcendent. 

És un llibre de format petit però, com ha dit el Bisbe de Girona, de contingut profund. Com i quan recomanaria llegir-lo? Qui vulgui deixar-se portar pel fil d’or que uneix de fons els pensaments, aconsello fer-ne una primera lectura pausada i seguida, al màxim d’un capítol al dia. Sense presses, aturant-se en aquells pensaments que més ressonen dins d’un mateix i subratllar-los. El llibre pretén esperonar la pròpia recerca interior del lector. Més que la racionalitat, interpel•la la intuïció, i per això és bo deixar-se emportar pel que una certa piulada pot suggerir.  És un llibre de butxaca que pot acompanyar una caminada o una estona de transport públic; però també m’han dit diverses persones que el tenen a la tauleta de nit i que els ajuda a acabar o a començar bé el dia.

És un llibre sense data de caducitat, doncs? En la mesura que reflecteix una espiritualitat i una experiència viscuda, crec que el seu missatge pot ser sempre actual. Els tuits són normalment molt efímers, molt lligats a circumstàncies molt concretes. Els meus tuits, però, tot i sorgir de situacions i experiències ben determinades, vaig intentar que vehiculessin un missatge vàlid més enllà de l’anècdota. 

Per què l’expressió captaire de l’Esperit en el subtítol? M’agrada el doble sentit que pot tenir el mot captaire en català: una persona que pidola almoina i una persona capaç de captar. Em sento una persona que pidola, i alhora té la capacitat d’aferrar, la vida de l’Esperit, una vida profundament humana i enriquidora. La vida espiritual és sempre una aventura engrescadora, que genera una confiança interna profunda, però que al mateix temps contínuament obre noves perspectives i que, per tant, no permet d’aburgesar-se en maneres definitives i segures per sempre. Introdueix en un camí que qüestiona, que encoratja, que transforma. Per captar l’Esperit, cal sintonitzar el cor en la freqüència d’ona justa que permeti copsar allò que l’Esperit molt delicadament suggereix en el més íntim d’un mateix. Cal atenció, silenci, sinceritat, autenticitat. Cal saber demanar i cal saber acollir allò que ens ve donat des de molt amunt i des de molt endins.

Com diu Francesc Torralba, al pròleg del llibre, aquestes piulades desprenen profundes ressonàncies orientals, ja que va viure disset anys al Japó, la seva segona pàtria com afirma a vegades. Certament els anys viscuts al Japó, entre els 25 i els 42 anys, em van marcar i el llibre se’n fa ressò. Del punt de vista formal, la concisió i el ritme intern dels pensaments s’enllacen d’alguna manera amb les formes breus de la poesia japonesa, també conegudes a casa nostra, com els haikus o les tankes. Del punt de vista del contingut, tot i que la fe cristiana és el rerefons que amara inequívocament tot el llibre, es pot també dir que s’hi sent la petjada i la influència del budisme, religió que he pogut conèixer i estudiar a fons. En tot cas, el llibre cerca obrir espais de reflexió a partir d’una aproximació intuïtiva més que no pas racional, i això és característic del pensament sapiencial asiàtic.

Comentarios