Per un fill

Un relat literari de Gabriel Lupiañez que ens apropa als fets que van passar a Bellver de Cerdanya l'abril de 1937 

Bellver de Cerdanya
photo_camera Bellver de Cerdanya

Fa cinc minuts que té la mirada fixa, està immòbil, l'única part del cos que ha mogut és la dreta, per fer visera; vol agafar la màxima concentració. És un cop l’any que aprofita per pujar el bestiar a Penyes Altes de Cadí, sempre es fa pels voltans del Corpus Cristi, les pastures són fresques i tendres. La seva cara es distingeix la satisfacció i la decepció al mateix temps. Per una banda, satisfacció per poder intentar complir un dels seus somnis, veure el mar. Sempre ha sentit dir que des de dalt del Cadí, si el dia acompanya, es pot veure el mar. Ell fa anys que ho intenta però no ho aconsegueix. Per altra banda, decepció perquè haurà de marxar novament sense aconseguir el seu propòsit. Tot i així, li agrada veure com el Llobregat fa la seva traçada fins al final de l’horitzó, també és del seu agrat poder veure la muntanya de Montserrat, no sap perquè però sempre que la veu es fa la senyal de la creu. De sobte, torna en si quan una veu diu: "Quimet, avui tampoc has tingut sort?", és el seu company que està insinuant que és l’hora de marxar a casa. "Segur que l’any que ve tindràs més sort. Anem, que el vaquer ja farà la seva feina a partir d’avui". La pròxima vegada que pujaran serà pels voltants de Sant Miquel; ja no ho intentarà, el cel esta ple de núvols i no val la pena pujar fins dalt de tot.

La vida és dura en aquestes èpoques: no fa gaire que s’ha acabat la guerra civil, es guanyen la vida com poden i tenen feines a passar els dies, de gana no en passen però no els falta pas gaire. Per consol, quasi tots estan en la mateixa situació: un parell de camps per fer l’herba, que les vaques puguin passar l’hivern, l’hort i no gaire més d'un jornal que ha d'estirar, per poder-ne treure el màxim profit. A casa també hi tenen un parell de porcs, un per vendre quan estigui gras i l’altre pel consum propi. La dona és l'encarregada dels porcs, conills gallines i tirons i, quan van mancats, s’encarrega de vendre el que calgui.

Des que van passar els fets de Bellver estan més prudents, no volen ficar-se en confrontacions. A més, estan obligats a parlar en castellà, els guàrdies civils hi tenen la mà trencada.
..................................................

Gairebé tota la Cerdanya estava sotmesa a la tirania d'Antonio Martin que, amb l'excusa de voler implantar una anarquia, el que feia en realitat era una dictadura encoberta. A qui no feia el que ell digués, per la nit ell mateix li enviava a casa uns quants homes, dirigits pel seu fidel servidor Joan Jordà, “el penjarobes”. Trucaven a la porta i se l'enduien; en deien “No seguidores de la causa”. Llavors el pujaven en camions i se l'enduien a la collada de Tosses. Ningú no en tornava a saber mai més res, d'aquestes perssones. De tant en tant penjaven algú en un pi, perquè hi anés la família i poder donar-li un enterrament digne. Ells, dins els seus actes de grandesa, anaven diguent per tota la vila: "ahir en vàrem portar sis a passejar a la Collada."

Un dels pobles que se li resistia era Bellver de Cerdanya, que es mantenia fidel a la república i no volia sotmetre’s a la tirania de “el cojo de Málaga”. El dia vint-i-set d’abril de 1937, acompanyat d’un gran nombre de partidaris fortament armats varen voler entrar a conquerir Bellver, però la població estava en alerta des de feia dies i mantenia guàrdies permanents des de la muralla que controlava la carretera de la Seu a Puigcerdà , el carrer del mig mirant a Monterros, fins la plaça de Sant Roc, controlant la carretera que ve de Prats.

Es van decidir a entrar pel pont que divideix la carretera amb el poble. Antonio Martin començà a avançar amb pas ferm, però sense poder dissimular la seva coixesa característica, que diuen que era produïda per una malaltia anomenada osteïtis.

Avançà i, quan estava enmig del pont, se sentiren diversos trets. No se sap (o sí), qui va disparar, però un dels trets va aconseguir el seu propòsit. Antonio Martin cau al terra ferit i és evacuat a la Farga Vella a un quilòmetre de Bellver en direcció a Puigcerdà, on va defallir. Els seus seguidors no volgueren continuar i marxaren tots. Quimet en va ser testimoni directe; treballava de mosso de pagès i el seu amo li digué que agafés unes forques i es posés a les ordres de Joan Solé, alcalde de Bellver. Va ser testimoni dels fets de Bellver, el nom com ha passat a l’historia.

..................................................

Últimament, hi ha un problema que li balla pel cap, el seu fill Llorenç. Diu el senyor mestre que té un bon cap pels estudis i que seria interessant que fes un esforç i poder aprofitar la capacitat innata que té pels estudis, que pot arribar a ser una eminència, que reuneix totes les condicions necessàries. Sap que és llest, molt llest; només fa que llegir i estudiar, quan arriba de l’escola. No li agrada fer de pagès i ajuda ben poc, sempre diu que ha d’estudiar. Els llibres que més li agraden són els d'anatomia humana. Vol ser metge, com diu ell, igual que el doctor Mozo, que sempre ens cura de totes les malalties i és mol llest, "vull ser igual que ell". No està en condicions de poder dir-li que no tenen els diners per a què pugui estudiar, però per mes números que fa, no surten. És impossible poder-li pagar una carrera tan llarga i lluny de casa; ni venent totes les seves propietats tindrien per pagar un any d’estudis del nen.

A les nits li costa agafar el son, gairebé no dorm, té maldecaps que li impedeixen poder descansar. És clar que tindria una gran satisfacció si el nen pogués estudiar, però la realitat és la que és, no hi troba cap solució. Una nit, a causa del cansament acumulat està gairebé a punt d'adormir-se quan de cop fa un bot com si hagués trobat la solució. La dona es desperta i li retreu l'ensurt que ha tingut. Ell però, li fa una carícia i la convida a adormir-se un altre cop: "no pateixis, només ha estat un malson."

La idea és bona, però molt arriscada. Gairebé tothom sap que a Cerdanya es fa l'estraperlo, només fa falta ser valent i tenir contactes segurs que et puguin ajudar. De valent ja ho és i de contactes també en té. La nit és llarga i quan no es pot dormir encara n'és més; el cap no para de pensar, els minuts semblen hores i les hores dies. Al final, després de pensar-hi molt decideix que quan hagi arreglat el bestiar, es canviarà de roba i anirà a buscar el camió que cada dia porta la llet a la cooperativa de la Cadi i demanarà si el poden portar fins la trenca de Lles.

La pujada fins a Travesseres la fa sense adonar-se'n. Un cop al poble no sap com començar a dir-li al seu cosí que es troba en una situació complicada. Aquest el convida a entrar dins de casa, posa damunt la taula un parell de gots i els emplena del vi que ha fet pujar a la seva dona del rebost. El tenen ben situat, en contra terreny, sota la casa, és una manera de conservar els aliments, doncs allà la temperatura és la mateixa tot l’any. Un cop trencada l'angoixa del moment i amb l'escalfor del vi bo, ja es troba més segur. Li fa cinc cèntims de la situació i el seu cosí li diu que no es capfiqui. És el cap de colla dels contrabandistes de Travesseres. Li fa entendre que cada passador es farà càrrec d’un “fardo” i que a vegades el material que porta és molt divers, que cada passador és responsable del material que se li ha assignat i que si el perd o l’agafen els carabiners és ell qui es farà responsable de pagar el material confinat. Un cop acabat li fa saber que la conversa no ha existit, que marxi tranquil i que ja rebrà noticies seves.

Està treballant l’hort, fent cavallons per poder regar. Arriba el conductor del camió de la llet, s’apropa i li diu a cau d’orella: "Demà has d’anar a buscar coscolls". És la paraula que estava esperant.

Havent sopat, agafa el nen i se’l posa entre les cames, tot jugant amb ell, apreta la mà de la dona i la mira a la cara. Li comenta que ha de marxar un parell de dies, que no es preocupi i que no faci preguntes, que tot anirà bé. A dos quarts de tres de la matinada és l’hora de sortida, el recorregut és des de Travesseres fins la frontera d’Andorra, a través dels ports de Setut, passant per l’estany gran i la bassota de Setut, fins arribar al Perafita, sobre mateix dels estanys de la Pera. És el recorregut més planer que separa la Cerdanya d’Andorra. Un cop arribat a Perafita, esperen que els Andorrans portin la mercaderia amb matxos. 

Es parla entre tots que normalment els fardos pesen uns trenta quilos, que són preparats per la fabrica Reig de tabac a Sant Julià, i que la mercaderia sol ser quasi sempre La Carmela, els Rosslis, els Reigs i les pastilles de picadura de tabac negre de cent grams. Aquesta nit, però, serà especial: la mercaderia no pesa gens i guanyaran molts més diners que portant els fardos a l’esquena. Es fa un silenci i  se sent l'arribada dels Andorrans; només són tres portadors, que vénen acompanyats d'altres persones. Més aviat dirien que són esquelets amb cames, roba esparracada, calçat trencat i ple de forats, a l'alçada del pit es pot distingir la marca d’una estrella que ha estat arrancada. No entenen el que diuen, no coneixen l’idioma, però si gosen dir qualsevol cosa ho fan mot fluix, com si tinguessin por; estan espantats, molt espantats, fan pena. Cada un de la colla s’encarregarà d'una família o d'un màxim de quatre persones, és indiferent si són homes, dones o nens, cada individu val el mateix en pagarés.

No tenen més remei que posar la seva sort en mans d’aquells contrabandistes desconeguts. Un cop constituïts els grups, el portador responsable para la mà i entre tots els del seu grup comencen a treure de les butxaques anells, penjolls, arracades i tot el que tenen de valor. No disposen de res més.

Com que és el “novato”, s’encarrega d’un matrimoni i el seu fill i, igual que la resta, para la mà però l’home, amb les llàgrimes a punt de florir-li dels ulls, diu que no té res per donar-li. No sap què fer, ell també té manca de diners. No pot arriscar-se a que l’agafin, així que decideix no fer de portador i deixar-los a la frontera d’Andorra.

Comencen la baixada i maleeix la seva mala sort, per una vegada que vol guanyar diners extres li surt malament. Arribant a la tartera del Clot de l’Orri, la seva consciència li diu que no ha fet bé, que no pot deixar aquella família a la sort de ningú. Sense dir res a ningú fa mitja volta i amb passes ràpides decideix anar a recollir- los. No li costa gaire arribar al lloc de sortida. L’escena que es troba és un drama: el pare abraçat a la dona i el fill, fent una rotllana com si estessin fusionant-se tots tres en un sol. Es posa el dit índex prop de la boca, per fer-los entendre que facin silenci i que el segueixin. Atònics per la seva inesperada presència i sense dir res comencen a seguir-lo amb expressió incrèdula. No té ganes de parlar, només de poder acabar i marxar a casa; l'experiència no ha estat del tot satisfactòria.

Quan arriben a les pollineres, han de parar i descansar. A més, han d'amagar-se pel bosc i esperar que es torni a fer fosc per continuar el camí. Mentre deixa que descansin, ell fa guàrdia per controlar el que pugui passar; si ve algú, té clara l'estratègia: marxar corrent.

No fa gaire que estan dormint, el pare està dret i s’apropa. Es posa a la defensiva doncs no el coneix de res, però de seguida s'adona que és inofensiu. Treu del sarró pa i formatge que té per agafar força, desperta la dona i el nen i comparteixen el poc que els podia oferir; tenen una gana forta i aviat s’ho acaben. El pare fa entendre que es diu Köning, dedueix que és el cognom. Pregunta si parla francès, però la resposta és negativa. Es nota que segurament és un home que havia estat important, però li havia canviat la sort, no sap per què, però tampoc li interessa. Comença a parlar en francès, molt a dolçament, i curiosament es fa entendre, entén el que diu.

El dia és llarg i tranquil i les hores són llargues de passar; un cop trencada la desconfiança inicial demana si té algun fill, de quina edat, si vol estudiar. Amb pena, li fa entendre que l’únic fill que té vol estudiar medicina però que la seva situació econòmica és molt dolenta i no li pot pagar els estudis. Aquella situació va bé, perquè d’aquesta manera es pot treure el neguit que porta a sobre i aquella gent no els tornarà a veure més, es troba alleugerit d'haver pogut parlar de les seves frustracions.

Torna a ser nit tancada, hora de sortir. Abans de reemprendre la marxa, però, li fa una última pregunta: "quin és el teu somni que no has pogut fer realitat?". Sense pensar-s’ho dues vegades respon que veure el mar.

Passades tres hores arriben pels voltants de Martinet, a una borda amagada sota la carretera. Curiosament troben un camió, amagat, amb els companys de la família, pugen al camió i sense dir res mes marxen. Pensa que no ho tornarà a fer més, que aquesta vegada ha sortit bé i no vol tornar a arriscar-se.

................................................................................

Amb la fresca de la tarda quan marxa el sol, està a l’hort, treguent les males herbes del tros que ha deixat de guaret, perquè la terra descansi i l’any que ve pugui rendir més. Vol acabar abans de sopar.

El nen ja és gran, a punt d’acabar l’escola. Està capficat, no sap com dir-li que, per més que ho ha intentant, ha fracassat en el seu propòsit, que no podrà tornar a estudiar de moment, i que la situació des de fa anys no ha millorat; és com si el temps s’hagués estancat, feines a viure.

Fa temps per poder encarar bé la situació, amb paraules que siguin ben rebudes i entendre el fill l’esforç que han fet tots. Està amb les seves cabòries quan, de cop, sent una veu que el crida pel seu nom. Comença a tindre la vista una mica pobra, però per la veu sap que és l’alcalde, cridant: "Quimet! un senyor demana per tu!". Es treu la suor del front, s’apropa una miqueta i de dins surt un senyor alt i amb gorra de plat, que es dirigeix a la porta del darrere del cotxe per obrir la porta. Pensa que deu ser el xofer i qui carai és aquella persona que ve amb un Mercedes-Benz de color plata lluent de més de cinc metres de llargada? El xofer obre la porta i de dins surt un senyor molt ben vestit i amb una cara de satisfacció que no pot dissimular. Amb pas ferm s’apropa. Li osta reconèixer aquella persona, tot i que la cara li resulta vagament coneguda. Fent un sobreesforç es queda bocabadat; no pot ser. És el Köning! L'última vegada que el va veure pensava que ja no tornaria a saber res d’ell. Aquesta vegada es fa entendre millor i parla un castellà amb un accent estranger que fa gracia de sentir-lo: com arrossega les paraules. 

Arriba al seu costat, fa la fallida de donar la mà però s’ho repensa, el que fa és una forta abraçada que dura un parell de minuts. Quimet no entén el que esta passant, pensa que ha treballat molt, i que segurament són al·lucinacions del l’esforç. El convida a pujar al cotxe i dóna ordres al xofer de portar l'alcalde al poble. Tot seguit de marxar l’alcalde, comenta que vol conèixer la casa on viu. No és per vergonya però li fa entendre que és una casa molt modesta, de família molt humil.

Un cop dins de casa, la dona posa vi i llonganissa perquè vagin menjant. No sap què dir, és una situació incòmoda, sort que ve Llorenç de l’escola, el moment que estava esperant el senyor Körling per agafar la paraula. Mira a Llorenç als ulls fixament i de la seva boca surten molt pausadamentunes paraules entenedores. "Llorenç, de veritat vols estudiar medicina?". No sap què està passant, però respon amb timidesa: "És el que més voldria, poder salvar vides i saber el perquè que de les malalties." L'home, amb gran seguretat, contesta:"Si és el que vols, demanaré permís als teus pares perquè vinguis amb mi i et portaré a la millor universitat perquè siguis un gran metge". El matrimoni, amb un nus a la gola, no pot controlar les llàgrimes de l'emoció, ara és ell qui plora, però d’alegria. Amb un somriure de satisfacció, el senyor Köning diu: "Quimet, et ve de gust anar a veure el mar?"

Gabriel Lupiáñez

................................................................................

Notes de l'autor:

Per poder realitzar aquest escrit, he hagut de fer un treball de recerca amb la col·laboració d'Agustí Picas i d'Isidre Cristòfol, que amb el seu testimoni m’ha ajudat a poder escriure una història basada en fets real. Els personatges principals són fruit de la meva imaginació.

El doctor Felix Mozo és un personatge real que va fer gairebé tota la seva vida laboral al servei de la medicina rural, va ser molt estimat i apreciat.

He cregut important ficar els fets de Bellver, perquè segurament de no haver-se produït la historia a Cerdanya seria molt diferent. Coincideix coetàniament amb la prosa exposada.

Un jornal de Cerdanya son 3.600 metres quadrats. Una hectàrea son tres jornals de Cerdanya. No totes les mesures de jornal són iguals a la resta de Catalunya

Bibliografia:

POUS, J., SOLÉ, J. M. (1991). Anarquia i República a la Cerdanya (1936-1939): El “Cojo de Málaga” i els fets de Bellver. Barcelona: L'Abadia de Montserrat.

PLANES, J. A., (2011). El Contraban de frontera al Pirineu Català. Barcelona: Farell.

Més a Relats literaris
Imatge de la Vall Fosca, al Pallars Jussà 2
Relats literaris

Dues mirades

Capdella, la Vall Fosca
Relats literaris

Nens al poble