Migdia assolellat
El sol abalteix el serrat de les Cabanes. Dins l’ermita, el gloriós màrtir sant Cristau contempla, esbalaït, com mossèn Jeroni perd l’oremus endut per la fal·lera dels impius: li ha anat d’un pèl, que la forma sagrada no li caigués dels dits! Tant temps sense veure aquella dona... I ara se la troba aquí, just davant seu, amb un escot ufanós, esperant que li posi el cos de Crist a la llengua. Mai no havia patit tant per enllestir una missa! La guerra va acabar fa molt temps, però el record dels sants de l’església d’Envall consumits pel foc en un prat de sota el poble encara el turmenta. Un escamot de milicians l’obligà a baixar descalç fins a la carretera, on els esperava aquella dona amb un camió vell i atrotinat. Un veí del poble, partidari de la FAI, havia evitat que l’afusellessin allí mateix i els acompanyà fins a Tremp per mirar d’intercedir en favor seu davant Máximo Cid a les dependències del Comitè Antifeixista. Durant tot el trajecte, pregà amb fervor a sant Cristau. Poc abans d’arribar a la Pobla es produí el miracle: en un revolt, el camió perdé una roda i s’estimbà costes avall. Ella rodolà pel pendís darrere seu i l’encalçà bosc endins, però no aconseguí capturar-lo. Un amic l’ocultà en un paller fins que les tropes franquistes s’apoderaren del país.
Parar el sol asseguda així al planell per força ha de ser pecat! D’on prové, sinó, aquest desig lasciu que l’impel·leix a passar pel seu costat, a mirar-li les cames?... Aquest camí no té escapatòria! Mossèn Jeroni perd l’esma, aixeca la vista al cel i demana ajuda a sant Cristau, però no n’obté resposta. El sol se li fica al cap i cau estès damunt l’herba. La voluptat el peçola.
Joan Graell i Piqué
