15.08.2018 |
Viure als Pirineus

Llistes de llibres, llunes i flors d'estiu 

Amb aquest text de la Montse Garriga i Buixó estrenem una secció de relats literaris.  

Amb aquest text encetem una secció dedicada a la literatura
Amb aquest text encetem una secció dedicada a la literatura
Llistes de llibres, llunes i flors d'estiu 

« (…) La lluna 

penja fanals de records en una sínia

que extreu del pou del dolor 

l'última llum del dia.»

                            XAVIER BARÓ

Estius infinits amb bici fins a entrada de fosc, estius de cabanes i berenars a ca la Iaia, estius escrits de cartes i postals, estius xafogosos de feina, fàbrica-pastisseria-classes, estius vius de caminades i viatges, estius fondos d'amors, amics i dolors, estiu punyent de dol, estius serens de viures i coses apreses, estius còsmics de llibres i cançons, estius de llunes i « flors nuades ».

          « Anna », de M. Lluïsa Solà, i clavells de Santa Fe al petit tros de jardí. « La vida i la mort de Jordi Fraginals » i els setembres morats, roses i blancs de la Iaia, que no he pogut salvar, flors i violes i romaní. « Siddhartha » i la lluna plena del mes de maig. « L'escuma dels dies », Vian-Martín i Lloret, la neu i un nenúfar negre al pit. Les flors de llum a la riba del Neckar, a Tübingen, i el mig eclipsi de sol estiuenc. « Els viatges en tren » del Grand Corps Malade i la « rosor » de sakura a la primavera japonesa. « La lluna que va creixent » al «Camí » del Colomo, enmig de brosses ametistes, i la lluna que no veu « el senyor Sommer », l'home que no podia deixar de caminar. « Les estrelles que esclataran al cel » del Cave a « Ficció » i el neret coratjós dels llacs de la Pera. « La rosa al ventre » i el « bon vent » de l'Aresté. El Clavell del Palau i « la lluna plena damunt l'aigua » del mandala dels dharma pop de Jack Kerouac. El perfum de la flor del trobador Hassan del Moustaki i l'home que estimava tendrament les lobèlies al capvespre. « Et dec una nit d'estrelles », tornarem a l' « Omitse't » l'estiu que ve amb els clavells de bosc de Nabiners i de Sant Joan de l'Erm.

          Estiu 2018. « Un tall a les venes. Poesia de sang. Un viatge per als amants de la poesia i de la literatura en general ». Tres dies de juliol que, gràcies a Julián Acebrón i Amat Baró, en el marc dels cursos d'estiu de la UdL, ens han portat « flors » a La Seu abans de la lluna de sang de divendres passat.

           Julián Acebrón ens ha fet de mestre de cerimònies, de dinamitzador d'esmorzars, de mag amb l'Skype i amb el temps, un savi d'aquells mons medievals que tant estimen Xavier Baró, el « Príncep dels Camps », i Enric Casasses, batejat per Amat Baró com Henry the Great, tots « traginers de versos » desconeguts fins ara, per a mi. Del Xavier Baró, només els cds dels « Deserts » i de Rimbaud de la Biblioteca Sant Agustí. I la seva « Fada... que tot ho trasmudà », amb l' « Allau d'estrelles solitàries », per sempre més. L'Enric Casasses, al costat de Pascal Comelade i Perejaume, desconegut del tot, respecte i mitja por.

          Mitja por que fuig del tot després de sentir-lo explicant(-se) i, sobretot, sentint el doll de les seves flors, sota la mirada blava del Creador de la Sala de la Immaculada. « Figueres de moro, garrofers, baladreres, zim-zims i ehems, el vent del principi, l'imperi que no cau que val l'amor ». Mitja por que fuig també per la seva senzillesa contundent, i per les llibretes. I les espardenyes de vetes. Miraré de no perdre'm el seu « El Nus la Flor », sembla com un recital musicat, un concert recitat ? Al cas a partir del setembre. Però aniré fent via amb el « T'hi sé » i « Bes Nagana », teixint nusos de flors d'altres traginers. Cor per sempre més robat als amants de paraules de cada dia, de persones estimades i de temps perduts, i de diccionaris, encara que no (hi)-(s'hi)-(l') entenguin, encara que no nuïn mai una trista flor. I no diré més que la poesia em fa por.

          El joglar Baró, l'« amic de l'Estiu i dels artesans del gebre », « in concert » a l'Ateneu, « una immensa pluja de flors que encega ». Proves de so amb Rimbaud, « a la fira dels Folls amb M. Mercè Marçal, sense ressons de drings, per les negres aigües de Dublin, la cançó que el trobador va somiar, els besos i flors als llavis de la fada de claror, més flors i violes, el 24 de juliol de 1643, les ballades de mort a plaça ». Els seus Segadors, immensos. Ens quedem sense « els camins d'amor i de tristesa ». Amb « les estrelletes de dins ben desvetllades, després de la nuvolada negra ». Envejant « les fades dels seus boscos, profunds i espessos, i les flors inverses » del seu camí. Trasmudats. Bac de Roda no és ni serà mai més una parada de metro. Llista a l'Spotify.

          Les flors que traginen aquest parell, colliu-les fins a la lluna nova després de la de sang, que us encaterinaran per sempre més. I busqueu més flors en els sarrons d'aquests altres traginers:

          De Lleida, el discretíssim savi Julián Acebrón ens porta « Amaral, jardins secrets, un ram d'una nit insomne, uns diàlegs gais, lesbians, queers ». Ens deu un recital d'aquestes flors! D'Almacelles, Amat Baró que juga entre « abracadabres, gegants, aufalçs i la seva marca de Caín ». Senzill, rialler, al cas de tot. I, agafeu-vos fort, que s'emporta tot el qui té davant quan recita! Seguiu-lo on vagi. Buscaré la seva balada de generació per a la meva.

          Des d'Andorra, el recitador transfigurat momentàniament en Dalí, Manel Gibert, amb « A l'ombra del solstici », « un llibre d'haikus deliciós », deia Míriam Basco a « Viure als Pirineus » el mes de setembre passat. Dels Hostalets de Pierola, Meritxell Cucurella-Jorba, « l'encès dígraf roig de Desitx, entre Aldes, Natàlies i Úrsules, que va parir i fer créixer l'(H)original de Barcelona, « les delicadeses de tros i els parnassos garriguencs, dinamitadora », volcànica, tant si recita com si no, és.

           De Tàrrega, Luis Tijerín, però l'hem d'anar a veure a la seva llibreria « On the Road », prop del Palau de la Música a Barcelona, flors de sang directes a les venes i de les venes. De Lleida, Josep M. Rodríguez, amb « caixes negres, flors de cirerer, arquitectures-jo i sangre seca, 2017 », entre molts altres universos. De Saragossa, però des de « Nueva York sin querer », Almudena Vidorreta, la poeta que escriu poesia sempre a mà, « despacio, para sentir, ver, escuchar el ritmo del poema, la música, la quinta que dispara semas ; las páginas en otra lengua, els carrers ». Sempre nostres. De Cadis, però des d'Andorra, Nacho Mayo i les seves flors « amatòries i heterotèrmiques » que sacsegen mercuris corporals. D'Euskal Herria i de l'Ateneu mateix, flors sentides simultàniament traduïdes i bellament improvisades.

          Dels Companys de classe que també ens han portat flors a l'Ateneu, els sentirem més, ben aviat, oi? De Lleida, del Filòsof, flors de Valente i Celan. De Molins, flors crues que t'ataconen. « Adrià, el carrer serà teu ». Dins « Mirades », « l'agent de viatges amb sol de llum elèctrica ». La Companya del vano recita Tijerín. Roser, trobada a faltar, però per l'agost, tothom al SIARTB de Vilamur! Per al meu estiu present, afegeixo, del Montseny, de Jordi Julià, « Art K. » i « Post-its », i de la Conca de Barberà, de Jordi Mas, « Sema » i « El crit i l'eco ».      

          Llegim, doncs, rams de flors: en veu baixa, en veu alta, recitant-los, cantant-los, dibuixant-los, ballant-los. Copieu-los, jo ho faré en postals i cartes i en punts de llibres, com el Filòsof de Lleida. O millor, que us les duguin, aquestes flors, que us les llegeixin, us les recitin, us les cantin, us les dibuixin, i balleu-les. O ploreu-les. Cara a cara, fora teles, youtubes i skypes! I feu la vostra llista de llibres, llunes i flors d'estiu.

Montse Garriga i Buixó

Comentarios