16.08.2018 |
Viure als Pirineus

Jordina Casimiro: "Els ramaders sabem l'hora que comencem al matí però mai la que acabarem"

La Jordina Casimiro té 26 anys i és filla de Casa Sintet d'Alins. Va estudiar un cicle formatiu de Gestió i Organització d'Empreses Agropecuàries i treballa del que més li agrada, de ramadera. No canviaria aquest ofici per res del món ni tampoc canviaria el fet de viure al seu poble, Alins, a la Vall Ferrera

La Jordina, una ramadera de la Vall Ferrera enamorada del seu ofici
La Jordina, una ramadera de la Vall Ferrera enamorada del seu ofici
Jordina Casimiro: "Els ramaders sabem l'hora que comencem al matí però mai la que acabarem"

Casa Sintet és una casa pairal amb més de 300 anys d'història, els més importants dels quals van ser en el període que va del 1801 al 1879, l'època de les fargues i de la siderúrgia a la Vall Ferrera. Els seus avantpassats van construir una farga i la van fer funcionar durant gairebé 80 anys, però el 1879 la van haver de tancarperquè els costos de la producció del ferro cada vegada eren més elevats i feien menys rendible el negoci. Tanmateix, de tot el material que va quedar relacionat amb la farga, ara farà 4 anys que n'han fet un ecomuseu en el qual s'organitzen visites guiades.

Cap al 1879, quan el negoci del ferro anava a la baixa, la família va iniciar-se en el negoci de la compra i venda d'animals de peu rodó, que els feien servir per treballar al camp. Des de llavors l'activitat de Casa Sintet ha estat sempre lligada, d'una manera o d'una altra, a la ramaderia.

Ja en el segle XX, quan els tractors van arribar a la majoria de pobles, el negoci dels animals de peu rodó també va decaure i es van haver de buscar altres fórmules per tal de tirar endavant l'empresa familiar sense deixar de treballar amb animals.

Actualment, a Casa Sintet fan ramaderia ecològica (amb vaques de carn de raça Bruna dels Pirineus) i la Jordina Casimiro està al capdavant de l'explotació familiar. Ho té clar: fa el que més li agrada, tot i les dificultats que comporta dedicar-se a la ramaderia. "El nostre ofici físicament és més dur per a una dona que no pas per a un home, suposo que per això som tan poques dones les que ens hi dediquem", diu la Jordina. "S'ha d'estar al peu del canó els 365 dies de l'any i fer moltes hores. Els ramaders sabem l'hora que comencem al matí però mai la que acabarem. I si un dia fas menys hores, l'endemà ja saps que te'n tocarà fer el doble".

La Jordina diu que l'agricultura i la ramaderia són una manera de viure. "El que més recordo de xica és anar a la muntanya a donar sal a les vaques i córrer tot el dia, amb les meves germanes grans (la Zoí i la Joana) darrere les vaques i els vedells. No ens feien falta gaires joguines per ser felices".

Comentarios