Fas ceràmica artesanal des d’Oliana… Vaig estudiar Belles Arts a Barcelona i en acabar vaig anar a l’EASD Ondara de Tàrrega a estudiar disseny gràfic interactiu, de fet d’això van anar les meves primeres feines. Però trobava a faltar la part més manual, pintar, l’escultura… i una mica per casualitat vaig començar a fer ceràmica.
I la ceràmica et va atrapar… Em va agradar molt des d’un inici. Trobo extraordinari que d’una feina creativa en puguin sortir objectes preciosos i alhora útils, que fem servir habitualment, com plats, tasses, bols… allò que se’n diu ceràmica utilitària. Em vaig voler especialitzar més i vaig anar a la Bisbal, a l’Empordà, a fer un curs.
A la Bisbal vas aprendre l’ofici… Sí, al millor lloc on podia anar. A Belles Arts no vaig tocar mai un torn, vaig fer-hi modelat escultòric, però mai ceràmica amb torn. La idea de la Bisbal era d’anar-hi a fer un curs intensiu d’estiu d’una setmana de durada, però em va agradar tant que m’hi vaig quedar dos mesos. Vaig tenir la gran sort d’anar a parar a l’Escola de Ceràmica de la Bisbal que dirigeix Dolors Ros, una magnífica professora amb una energia increïble, tota una autoritat en la matèria.
Què t’inspira? Sempre dic que faig ceràmica artesana inspirada en el Pirineu i és ben bé així. M’inspira la natura que m’envolta. Tinc la sort de viure en un entorn excepcional, el paisatge, el contacte amb la natura, sortir a caminar, plegar bolets… Tot això va calant, ho porto a dins i intento que les peces que faig també respirin i desprenguin aquesta ànima.
La ceràmica demana temps… Demana temps perquè són peces artesanes, resultat d’un procés creatiu on hi intervé poca tecnologia. Compro el fang en pastilles, faig la peça al torn, la deixo assecar una mica fins que quedi en duresa de cuir, és a dir prou tova perquè la puguis treballar i alhora prou seca perquè no es deformi. Arribat aquest punt es torna a tornejar i polir, perquè quedi ben acabada, i es deixa assecar. Cada peça porta una primera cuita a mil graus, perquè el fang perdi una part de la porositat i sigui més fàcil l’esmaltat. Tot seguit encara es torna a coure a més temperatura i, finalment, la peça es dona per acabada.
Sense presses. I també amb un bon estat d’ànim? Sobretot quan treballes el torn necessites estar molt concentrada. Les peces surten molt millor els dies clars, sense maldecaps ni preocupacions. El primer que t’ensenyen quan aprens a fer anar el torn és a centrar la peça. Has de centrar bé el fang al torn, però tu també has d’estar molt centrada en el que fas (riu).
I les mans… Les mans són essencials, són l’eina de treball. De fet faig servir ben pocs estris: una mitja lluna de ferro, una naf i un fil per tallar. Les mans són fonamentals. Al principi, fins i tot, m’agafava mal als canells (riu).
Què és La vella de Romadriu? De fet és una llegenda que m’explicava el meu pare i que a mi m’encantava de petita. Ara per mi és la marca, el nom que utilitzo per signar a mà totes i cadascuna de les peces que faig. Un nom que expressa món rural i Pirineu i que m’identifica. Venc a través de la botiga on line www.lavelladeromadriu.cat i de les xarxes socials i ara també es poden trobar les meves creacions en algunes botigues. Està molt bé viure al Pirineu i treballar des d’aquí, però també s’agrairia tenir una bona connexió a internet i un servei de missatgeria òptim.
És complicat treballar pel teu compte, viure de l’art? Si, si, és complicat, perquè no saps mai com acabaràs el mes (riu). De fet el meu és un projecte molt nou, que volia complementar-lo amb tallers i classes, però ha coincidit amb aquesta pandèmia que ho ha capgirat tot i tothom.
