Quan et vas començar a interessar per la fotografia? Quan vaig veure fotos que em parlaven, que em deien alguna cosa. Va haver-hi un moment en què vaig sentir la necessitat d’agafar una càmera, d’expressar-me i de treure tota la merda que portes a dins. Així és que vaig fer les primeres fotos per mi mateixa, com una necessitat vital. I és que fer fotografia també és una bona teràpia i té uns efectes balsàmics i reconfortants.
Què és per tu fer una foto? És expressar amb absoluta llibertat allò que passa, allò que sents. És com escriure, com explicar una història, sense filtres, sense cotilles. És una imatge que emociona.
Fas fotografia social. Què és això? Per mi és sortir al carrer i observar la gent sense parar, persistentment, fins al moment en què passa alguna cosa. És retratar la realitat que succeeix cada dia i, a través de les imatges publicades, denunciar, mobilitzar i generar consciència en les persones. Sense les imatges i els vídeos dels fotoperiodistes no hauríem pogut, per exemple, explicar de la mateixa manera les càrregues policials contra els votants de l’1-O.
I ara també estudies integració social, per què? M’interessa la història que hi ha darrere de cadascú, conèixer històries personals i altres realitats socials. I aquesta formació també em proporciona una base de coneixement que m’és molt útil per a la fotografia social.
Tot això sona a molt urbà, molt metropolità, i tu ets de Llessui... En absolut, al Pirineu també hi passen coses. Hi ha mil coses al Pallars que no s’han tret i que s’haurien de treure. Sempre hi ha històries per explicar, sempre.
Com ara quines? Com ara el despoblament, el model de desenvolupament, les històries de la guerra civil, dels passadors i del contraban, de com era la vida diària dels nostres padrins, de com els joves busquen avui feina i quina feina troben, de les oportunitats perdudes, de la ramaderia i de l’ós, del tancament de l’estació de Llessui...
Precisament has fet un treball fotogràfic molt interessant sobre Llessui... Sí, el vaig recollir en en llibre Cota 2.430 . Era el meu projecte de final de curs, i també vaig fer-ne una exposició aquest estiu al Festival d’arts Siartb, a Vilamur. Volia fer un homenatge a l’estació d’hivern de Llessui, tancada i abandonada fa trenta-un anys, i als canvis que va comportar aquest fet per als veïns del poble.
l el Festival d’arts Siartb... Em va agradar molt. És la primera vegada que s’organitza el festival i em va emocionar veure com tothom s’hi va implicar i de quina manera se’l va fer seu. També va ser com una ventada d’autoestima veure tanta gent del Pallars que fan coses super-interessants en el camp de la creació artística. El ‘Siartb’ és necessari, perquè dóna visibilitat a l’art i als artistes locals i reivindica el nostre territori.
T’agradaria tirar endavant el teu projecte vital al Pallars? Avui no pots dir què faràs i on seràs demà. Però sí, m’agradaria treballar des de casa meva, des del Pirineu. I la fotografia en bona part ho permet.
