Per què és aquest un episodi tan poc tocat per la historiografia? Que jo sàpiga, se n‘han ocupat Francesc Badia, a Els camps de treball a Catalunya durant la Guerra Civil i des d’una perspectiva global, i Jordi Cardona, que es va centrar a Camí de l’infern en el camp número 5, el d’Ogern. I ja està. No conec cap altra referència.
Doncs costa de creure, perquè el tema és greu i ens toca de ben a la vora. Hi continua havent molts capítols en blanc, sobre la Guera Civil. I en aquest cas concret també hi cap buscar una resposta diguem-ne ideològica. En democràcia, la historiografia potser ha preferit centrar-se en l’anàlisi del franquisme, i per a un cert sector de la professió, aspectes com els camps de treball podia semblar que qüestionaven la legitimitat de la República.
Precisament per això, sorprèn que tampoc durant el franquisme fos un tema explotat per la historiografia diguem-ne oficial. Juidicialment es va ventilar als anys 40, en l’anomenada Causa General. I també s’ha de tenir en compte que els camps de treball van ser per definició un sistema molt opac: pràcticament no se’n sabia res, ni de la ubicació ni del funcionament. També hi té a veure l’interès personal dels historiadors –o la falta d’interès- però de totes formes, costa efectivament de trobar una resposta clara en aquest oblit historiogràfic.
El camp de Montferrer és l’hereu del de l’Hospitalet de l’Infant, a Tarragona. Per què acaba precisament aquí, en aquest racó de món? El sistema es va començar a organitzar a partir de l’abril del 1938: el número 1 es va instal·lar al Poble Espanyol de Barelona, i en total n’hi va haver sis a tot Catalunya. En total, Badia calcula que hi devien passar entre 6.000 i 8.000 reclusos. El de Montferrer era el número 6. L’objectiu era fortificar i comunicar les zones més pròximes al front i susceptibles per tant de patir un atac de les tropes nacionals. Cal posar-ho en el context de la caiguda del front d’Aragó, especialment des de Terol, quan les forces republicanes es retiren fins a la línia del Noguera Pallaresa, des de Lleida i Balaguer fins a Tremp, Sort i la Vall d’Aran, i Catalunya queda aïllada de la resta del territori de la República. Aquesta és la lógica dels camps de treball.
I la del de Montferrer, en concret? El camp número 2 es va ubicar a l’Hospitalet de l’Infant per fortificar la zona del coll de Balaguer, que era un important nus de comunicacions ferroviàries entre Catalunya i València. A finals de setembre del 1938 s’evacua i es trasllada a Montferrer: en realitat, el camp s’estenia per una zona més amplia de les Valls de Valira que arribava fins a Ars. No era un sol campament, sinó que constava de cinc subcamps: en alguns llocs, com a Montferrer, Sallent i Ars, es van aprofitar construccions preexistents, com l’església o unes cases del poble; en d’altres, com les comes de Burbre i les Bigues, els presoners es van haver de construir unes instal·lacions molt precàries, més aviat barraques. És possible que n’hi hagués altres, d’aquesta mena de subcamps, però no n’he trobat referència.
I quina era la missió dels presoners? Construir atrinxeraments i sobretot obrir pistes: la carretera s’acabava a Aravell, i es pretenia fer-la arribar fins al Pallars Sobirà i les valls Farrera i de Cardós, on hi havia desplegada la primera línia republicana. L’entrada natural al Noguera Pallaresa, que és el Llavorsí, havia quedat en mans franquistes, i calia obrir vies per proveir les brigades mixtes desplegades en aquella part del front.
Encara existeixen, aquests camins? I tant. Més aviat pistes, les que pugen des d’Aravell cap al coll de Burbre, els rasos d’Ars i Santa Magdalena, passant per l’antic despoblat de Sallent. Ja existien, però eren antics camins d’abast, de ferradura, que es van haver de condicionar per al trànsit rodat. Tenint en compte que només van tenir quatre mesos, i encara –perquè el camp es desmantella entre finals de gener i principis de febrer del 1939- hem de deduir que hi va desfilar una quantitat considerable de presoners.
Quants? Prop de 2.000, com a minim. El llibre conclou amb un llista de presoners, però és merament orientativa: no tots els que eren a l’Hospitalet van acabar a Montferrer, i de fet la procedència dels interns és diversa, però crec que la xifra total es podría haver enfilat perfectament fins als 2.000, que es distribueixen de manera molt desigual, perquè hi ha llocs on la pista ja estava molt avançada i no es necessitaven tants efectius, mentre que en d’altres –i pensó en el tram entre Sallent i Santa Magdalena– es va haver de començar de zero. D’aquesa mateixa época, i amb la mateixa lógica de proveir les forces republicanes a la Vall Farrera, és la carretera que puja des de la Farga fins a Sant Joan Fumat, tot i que aquesta precisament no la van obrir els presoners.
Quin és el perfil dels reclusos? Qui hi anava a espetegar, en un camp de treball? Al de Montferrer hi trobem sobretot pròfugs, joves que havien intentat eludir el servei militar i que són enxampats. Però també quintacolumnistes i membres del Socors Blanc, falangistes i religiosos. També hi havia presoners de guerra, és clar, capturats a Belchite, que van desfilar per Alcañiz i pel Poble Espanyol abans d’anar a raure a l’Hospitalet i Montferrer. I civils capturats a Terol, que van ser empresonats primer a San Miguel de los Reyes (València). En general, es pot dir que hi predomina l’element militar i que una bona part dels presoners eren aragonesos.
Amb condemna judicial o sense? Hi havia de tot, des de preventius fins a reus senenciats i també, ja ho hem vist, presoners de guerra.
De qui depenien, els camps? La gestió era en mans del Servei d’Investigació Militar, el SIM, controlat pel Partit Comunista, que des dels Fets de Maig del 1937 s’havia anat fent amb el control de la seguretat interior. Orgànicament eren competència del govern central, però de fet el SIM anava per lliure, no responia ni davant de la República ni de la Generalitat, s’havia convertit en una mena d’estat dintre de l’estat i tenia un grau d’autonomia –i també d’impunitat- que vist en perspectiva ens pot sorprendre. Sobre el paper existía una estricta reglamentació que ordenava al detall el règim dels camps. A la pràctica, el SIM feia i desfeia, i la disciplina, més o menys severa, en ocasions tiránica, depenia en última instància dels oficials al comandament, que podien decidir sobre la vida i la mort dels presoners.
Un presoner, podia esperar que l’alliberessin en complir la pena? Un exemple il·lustra el grau d’arbitrarietat que hi imperava: Xavier d’Areny-Plandolit, ciutadà andorrà, l’havien detingut el 4 d’agost del 1937 a Barcelona. Va ser jutjat a finals de setembre per un dels anomenats tribunals de guàrdia, que d’altra banda no oferien cap garantia jurídica. El cas és que tot i ser absolt, l’home va de txeca en txeca fins que el 13 de maig del 1938 aterra a l’Hospitalet. Només en va sortir gràcies a la intervenció de les autoritats franceses, que el reclamen com a ciutadà andorrà que era. Si no, ningú no s’hagués pres la molèstia d’alliberar-lo.
Conclusió? Els camps de treball eren un sistema molt opac; ni tan sols les autoritats en tenien gaire coneixement. El mateix conseller de Justícia, Bosch i Gimpera, no sabia ben bé què s’hi coïa, allà dintre. Precisament, perquè eren cosa del SIM i formaven part junt amb les txeques del sistema de repressió importat de la Unió Soviètica pels comunistes. Per això podem sostenir que s’assemblen al gulag, i no als camps nazis.
Hi era elevada, la mortalitat? N’hi va haver, sobretot als inicis del camp, a l’Hospitalet, quan la disciplina va ser més severa. I això depenia sobretot, ja s’ha dit, dels caps: els interns recorden especialment la brutalitat de d’Astorga Bayo i Sánchez Monroy. Aquest últim, per cert, un dels secundaris de Soldados de Salamina. Cal tenir en compte que el camp estava organitzat en seccions, i que cada secció era solidàriament responsable dels seus integrants: si es fugava un membre de la secció, s’afusellava els companys com a represàlia. Com és comprensible, això fomentava un règim de terror i de delació. Pel que fa a Montferrer, hi va haver morts, al camp, també, però no no van ser a causa de les represàlies sinó de les malalties, la mala alimentació i unes pèssimes condicions de vida.
Concreti. Als reclusos els repartien un sol àpat amb un panet de 200 grams al dia. I era gent que feia un esforç físic important: a l’estiu, la jornada laboral era de 14 hores, sense comptar el desplaçament entre el camp i el lloc de treball. La roba se’ls anava esparracant i quan les sabates es desintegraven es fabricaven unes albarques amb goma de pneumàtic i filferro. I a Montferrer hi hem d’afegir el fred i la neu. Això els minava la salut, és clar, i era camp adobat per a les malalties: les més habituals, colitis, disenteria, ceguesa temporal, nafres i furóncols, tuberculosi i pèrdua d’oïda.
Quants morts ha documentat? Com a mínim, set, a l’hospital de campanya instal·lat a la Trobada i sota la direcció política d’un tal Salvador Casassús que, dintre de l’ambient general de maltractaments i inhumanitat, va destacar per l’actuació enèrgica a favor dels malalts i va evitar els assassinats. I dos més van morir als campaments sense temps de poder-los traslladar a l’hospital: l’aragonès Ángel Clemente va morir el 22 de desembre a les bordes de Beret a causa d’una enteritis, i és l’últim presoner que ens consta que va morir al camp.
Qui eren els guardes? Curiosament, hi havia molts aragonesos que havien fugit de l’avanç franquista, i que es reciclaven com podien. Ideològicament hi havia de tot: tot i que depenien del SIM, d’obediència comunista, hi trobem també anarquistes. I també hi havia guardes catalans, és clar.
El que és estrany és que amb la frontera a tocar, no hi hagués fugues. N’hi va haver, és clar, perquè la temptació era molt gran, i de fet al llibre en documento una: la que van protagonitzar el tinent Benito Josa i Eudald Sayós, germà de la Salle, que el 28 de setembre del 1938, quatre dies després d’arribar al camp, decideixen probar sort. I se’n surten: l’endemà arriben a Bixessarri, els allotgen a l’hotel Pol de Sant Julià, i Sayós es meravella de tot: de la llum elèctrica, de les cadires i sobretot, del llit!
Quan i com acaba, el camp de Montferrer? El Davant de l’ofensiva final sobre Catalunya, una part dels presoners va ser destinat a les mines de sal de Cardona; uns altres van ser enviats al front; i un tercer grup, més nombrós, va ser conduït a Barcelona en qualitat d’obrers especialitzats. Però també n’hi ha que es queden al camp fins gairebé al final: el metge Antonio Navarro Mínguez, que procedia de l’Hospitalet, va passar per Montferrer i el 10 de febrer, coincidint amb l’ocupació franquista, el trobem a Puigcerdà, on es devia haver retirat el que quedava del contingent de presoners.
Més info: www.edicionssaloria.com
