L'obra de l'Ernest ens transmet el missatge de les emocions sense haver de fer massa abstracció, sense obligar-nos a fer recorreguts mentals surrealistes, metafísics, complicats. Senzillament, ens permet omplir la contemplació de la peça amb la nostra pròpia aportació, si és que hi trobem a faltar quelcom. Aconseguir això no és gens fàcil, al contrari. Per arribar-hi, cal haver passat per molts aprenentatges, processos i experimentacions. Els que dominen el seu ofici o el seu art (i a més a més són honestos): escriptors, esportistes, historiadors, pintors, metges, mestres o escultors, saben fer que sembli fàcil allò que no ho és gens. Per això s’hi connecta bé, amb ells.
Aquesta és la impressió que m’ha produït la contemplació de les peces exposades al magnífic escenari de l’Espai Ceretània de Bolvir, on fins el 31 de març s’hi poden veure 16 obres escultòriques d’Altés, que curiosament és la primera vegada que exposa al Pirineu on resideix i treballa des de fa 26 anys.
Altés se sent còmode treballant per encàrrec, li agrada acceptar reptes, que és el què ha fet durant molts anys. En plena maduresa artística, tot just comença a mostrar la seva extensíssima obra en selectes exposicions. I segur que heu passat ben sovint pel costat d’alguna escultura de gran format de les que té repartides en espais urbans de les comarques pirinenques i d’Espanya, Andorra, França o Alemanya.
Ernest, com va sorgir la idea de fer aquesta exposició a l’Espai Ceretània? L’inici de la meva relació amb l’Ajuntament de Bolvir s’inicia amb l’intercanvi cultural que es va fer l’any passat amb la vall d’Aosta (Itàlia) i amb el seu ric patrimoni artesanal del treball de la fusta. Es va portar aquí l’obra de D.Ouvrier i G. Diemoz i jo vaig portar aquesta exposició que ara veiem aquí a una església romànica d’allà.
La incorporació del vidre a algunes de les teves obres és per completar el seu significat? Per la bellesa harmònica que transmet al costat de la pedra i/o el ferro? Tal vegada perquè et fascina aquest material? La incorporació del vidre és molt recent, d’aquest any, i la raó exacta no la sé ben bé. De fet, per mi, tant la pedra, el ferro com el vidre són variants del món mineral i, per tant, transmeten sensacions properes.
No hem parlat de la resta de disciplines a les quals també et dediques: el dibuix, el gravat i, puntualment, l’interiorisme. Les compagines amb l’escultura o cada cosa al seu temps? Cada cosa ocupa una part diferent de la ment, per tant les barrejo poc.
Com és el dia a dia en el teu espai de creació? El meu dia a dia es podria resumir amb una contradicció: “no té cap ordre, però sí molta disciplina”. Només puc afegir que sóc escultor les 24 hores del dia.
Què contestaries a qui et digués que a algunes persones ens agrada que l’artista sigui proper, que no posi barreres d’excentricitat entre ell i els mortals comuns? D’artistes, com de qualsevol altre ofici o professió, n’hi ha de moltes menes, alguns de les seves excentricitats en fan un segell i un negoci, per exemple el Dalí, i d’altres que són autèntics genis tenen una vida i un horari quasi d’oficinista, com podria ser Gaudí, per posar dos exemples catalans i ja desapareguts. Personalment prefereixo que es conegui més la meva obra que la meva activitat personal.
On serà la propera exposició, per aquelles i aquells que no puguin acostar-se a Bolvir? No acostumo a parlar de futur, només puc dir que estic treballant en dues escultures per instal·lar en espais públics al Pirineu els propers mesos. L’obra pública m’interessa molt com a mètode per acostar la cultura a la gent que no acostuma a anar a veure exposicions ni museus. Aconseguir que s’incorpori al seu paisatge quotidià, és una motivació important. D’exposicions, com ja has comentat en faig molt poques, entre d’altres motius, perquè no acostumo a fer escultures de petit format.
Animem, a qui no ho hagi fet encara, que visiti l’exposició d’Ernest Altés que durant uns mesos romandrà a l’Espai Ceretània de Bolvir i a descobrir en el territori les obres de gran format que ja formen part del patrimoni del nostre entorn.
Una entrevista de Núria Boltà
