23.07.2018 |
Viure als Pirineus

LITERATURA

Els assassins de Franco es troben a Estamariu

Joan-Lluís Lluís, Albert Villaró i Xavier Antich, tres escriptors de la mateixa edat, reconeguts i premiats, tots tres catalans i cap d’ells amb el mateix passaport, van ser els protagonistes d’una tarda extraordinària. Més tard, a Cal Garreta, els riures i els gintònics es van confondre en una nit memorable.

Antich, Lluís i Villaró a Sant Vicenç d'Estamariu/Montse Ferrer
Antich, Lluís i Villaró a Sant Vicenç d'Estamariu/Montse Ferrer
Els assassins de Franco es troben a Estamariu

Estamariu va reunir aquest dissabte als assassins literaris de Franco. Un públic molt nombrós i entregat no s’ho va voler perdre i va omplir l’església de Sant Vicenç, en una mena de concelebració cultural, organitzada per Òmnium Cultural de l'Alt Urgell, i beneïda pels magnífics frescos romànics del temple. Els protagonistes, tres escriptors catalans, però tots tres amb passaports diferents. I és que 'la realitat pot ser a vegades més absurda que la ficció més delirant', va apuntar el filòsof Xavier Antich només començar.

Albert Villaró, Joan-Lluís Lluís i Xavier Antich, que actuava com a introductor i moderador, van endinsar-nos en les interioritats de dues novel·les extraordinàries, admirablement escrites. Dues ucronies, publicades aquest mateix any, que des de punts de vista i estils diferents, tracten l’assassinat del general Franco: Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís (Proa, premi Sant Jordi 2018) i El Sindicat de l’Oblit, d’Albert Villaró (Columna).

Sant Vicenç d'Estamariu

Joan-Lluís Lluís i Albert Villaró són de la mateixa edat, Xavier Antich també. Es coneixen de fa anys, es llegeixen i se segueixen. Tots dos van publicar la seva primera novel·la ara fa vint-i-cinc anys i ho van fer a la mateixa editorial. Cada vegada que llegeixo una novel·la d’Albert Villaró - va dir el de Perpinyà - 'estic impacient per sentir la música que destil·la, una música que gairebé sempre és de swing, una música que fa ballar”'. La novel·la de Villaró s’escapa de la solemnitat i fuig de la pompa - va afegir - 'perquè la solemnitat i Albert Villaró són dues coses completament oposades, que no s’han trobat mai'. Per la seva banda, Albert Villaró no es va estar de parlar de Jo soc aquell que va matar Franco com d’una ‘novel·la extraordinària d’obligada lectura, dibuixada amb mà absolutament mestra, una novel·la de primeríssima divisió’. L’escriptor pirinenc es va mostrar seduït per 'l’enorme troballa’ que per ell és el protagonista de la història de Joan-Lluís Lluís, Agustí Vilamat: un jove solsoní de família humil, borni, que professa un amor apassionat per la llengua catalana i pel diccionari de Pompeu Fabra, el seu tresor més preuat. Per la seva banda, l’escriptor rossellonès parlava de Mossèn Farràs, el mossèn-espia protagonista de l’obra de Villaró, com d’un home entranyable, 'tan entranyable que ens agradaria que fos real i que fos amic nostre, encara que sovint tingui algun problema amb l’empatia humana'. Allò que Villaró en diria sense embuts, un autèntic orc.

Estamariu, centre de l’univers literari

Estamariu és ben present a la ficció literària i a la realitat quotidiana dels dos franquicides i del professor i filòsof. ‘Si no fos per Estamariu, jo no estaria aquí’, va deixar anar Xavier Antich. I és que a la seva mare, mestra de professió, la van destinar a Estamariu amb tot just divuit anyets acabats de fer, ‘una noia jove, guapa, fineta’. El taxista que la va acompanyar, escèptic, va augurar que no aguantaria ni tres mesos en aquell cul de món. ‘Per sort, entre Estamariu i la Seu, s’hi ha passat gairebé tota la vida’, va explicar satisfet el seu fill.

La novel·la de Joan-Lluís Lluís situa a Estamariu la captura del general feixista, a la mateixa plaça de davant de l’església parroquial. Allà on hi van passar fets horrorosos, probablement els moments més foscos i crus de la seva narració, protagonitzats per Queipo de Llano, el criminal de guerra, ‘el gran malparit’. L’autor rossellonès va aprofitar l’acte de dissabte per demanar sentides disculpes als parroquians presents, pels fets dramàtics que van afectar directament a famílies del poble, encara que fos a la ficció literària.

‘Diuen que tothom té el seu lloc al món i jo penso que ja l’he trobat. Tant és així que, ara mateix, no em sabria imaginar visquent enlloc més’, va confessar Albert Villaró. Moltes pàgines del seu univers creatiu han estat escrites de matinada aquí, a Cal Garreta, la seva casa a Estamariu. I és que aquest poble pirinenc és present de moltes maneres a la seva novel·la i ja va sortir a Els Ambaixadors, quan Mossèn Farràs, als seus anys de seminarista, juntament amb un canonge de la Seu, van descobrir les magnífiques pintures de Sant Vicenç.

Els tons de les dues novel·les

Xavier Antich va conduir de manera magistral la conversa literària, va parlar de la ‘parauleta’ - la ucronia - de la novel·la històrica alternativa, del fet que a partir d’un determinat moment, el relat pren un camí diferent d’aquell que precisament ha pres la història; de les coincidències i de les llunyanies; i també dels tons distints que desprenen les dues obres. I és que un mateix fet d’història-ficció ha donat per construir dues narracions ben diferents, d’argument i de to.

El to de Jo soc aquell que va matar Franco és d’un cert ‘aire de nostàlgia’, va dir Antich. Nostàlgia dels paisatges del Vallespir; nostàlgia de la història, com si en certa manera s’escapés del gènere de la ficció; nostàlgia d’allò que hauria pogut ser i malauradament no va succeir; nostàlgia del català dolç que parla la gent del Rosselló. La resposta de l’autor de Perpinyà no es va fer esperar: ‘per si algú no ho tingués clar, parlo d’una part del meu país que també és el vostre’. Joan-Lluís Lluís va explicar que la història l’interessa menys que no pas les mentalitats, ‘que són fonamentals’, i que a vegades fa ‘parlar i reaccionar’ alguns dels seus personatges per fer entendre al lector la paradoxa d’una terra tan catalana com és el Vallespir, i que ‘ja als anys 40 estava profundament afrancesada en la mentalitat’. Joan-Lluís Lluís no es refereia tant a una població afrancesada per la qüestió lingüística, perquè de fet als anys 40 el vuitanta per cent dels habitants del Vallespir devien tenir el català com a única llengua. Es referia a ‘afrancesada en la mentalitat, en l’acceptació del projecte francès i en la seva defensa aferrissada, fins al punt d’anar a morir a la primera i segona guerra mundial’.

Pel que fa a El Sindicat de l’Oblit, per Antich ‘el to n’és un altre de ben diferent’. El to que respira la novel·la d’Albert Villaró és el d’un ‘esperit de revenja’, ras i curt. Amb tota la ironia que vulgueu i aquella forma de narrar tan pròpia de l’autor, però sentiment de revenja al cap i a la fi. Segons Xavier Antich, la novel·la deixa entreveure una fixació, una idea larvada i persistent, la de matar Franco, ‘perquè la ficció és també una via de revenja literària’. Albert Villaró ho va reconèixer sense recança, de fet ell va matar Franco dues vegades: ‘el vaig matar i rematar’. I és que  ‘Mossèn Farràs mata per defensar un bé superior, amb dubtes i amb remordiments - si voleu - però ho fa’.

‘Hi ha un esperit de revenja a la meva novel·la’, una revenja que ja arrenca a ‘Els Ambaixadors’, va admetre Villaró. Un esperit de revenja que l’autor vehicula a través d’un cert i interioritzat homenatge a la figura del seu pare. Un pare que va fer la guerra i que va tenir una vida marcada per la grisor del franquisme. Un pare que va néixer el mateix any que Mossèn Farràs, que va ser seminarista com ell i que també com ell va anar a parar al camp de refugiats d’Argelers. ‘No tinc cap dubte que, en un altre context, el meu pare hauria tingut una vida ben diferent’, va concloure.

Estamariu

Aquest dissabte calorós de juny, Estamariu ens va regalar, altre cop, una feliç coincidència. Els assassins de Franco es van trobar a l’església del cementiri, a Sant Vicenç, i ho van celebrar. Ens hi van convidar per parlar de llibres, de literatura, de república i d’història alternativa. I també, en acabar, per fer un sopar a peu dret a la mateixa plaça on Queipo de Llano, dalt del seu carro, sense moure’s ordenava les execucions. La mateixa plaça on una multitud enfervorida, que reclamava justícia i venjança, el va acomiadar per sempre més amb les mans lligades a l’anella de la paret de l’estable on ell mateix havia fet morir sis persones del poble.

Xavier Antich, Joan-Lluís Lluís, i Albert Villaró, tres escriptors de la mateixa edat, reconeguts i premiats, tots tres catalans i cap d’ells amb el mateix passaport, van ser els protagonistes d’una tarda extraordinària. Més tard, a Cal Garreta, els riures i els gintònics es van confondre en una nit memorable.

Comentarios