Cultura

El Pirineu en la cruïlla

Joan Ganyet va ser l'encarregat de pronunciar, el passat 26 d'octubre, el discurs inaugural del curs acadèmic 2017-2018 del Centre La Seu d'Urgell-Andorra de la UNED. A continuació podeu llegir tot el discurs, titulat "El Pirineu en la cruïlla" i en qual l'autor fa una brillant reflexió sobre el passat, el present i el futur del Pirineu

2016111006050282699
photo_camera Joan Ganyet en una exposició fotogràfica que va fer a Andorra

Sr. Alcalde, Sra. Vicerectora, Sr. Ministre, Sr. Ambaixador, Sr. Director, autoritats, professors, alumnes, senyores i senyors.

Sento un goig molt especial de participar en l’acte solemne de l’apertura del curs acadèmic del Centre de La Seu d’Urgell-Andorra de la UNED.

Agraeixo vivament aquest honor i aquesta singular oportunitat que se’m brinda. M’he sentit lligat a la institució des del moment mateix del seu naixement. Noms com Joan Mingorance, Josep Mª Pasques, Àngel Joval i els rectors Elisa Pérez Vera i Jaime Montalvo, i tants altres, mereixen ser esculpits sobre marbre pels seus mèrits fundacionals.

El títol de l’aportació és “El Pirineu en la cruïlla”. L’estructura que els proposo és la següent: una primera part dedicada al Pirineu com a realitat física i social en el temps actual; una segona part de definició del concepte “paisatge”, entès com la seva principal característica diferencial; un tercer capítol de proposta de línies d’acció per a encetar una nova etapa col.lectiva; i una coda final adreçada als estudiants.

Les meves paraules fluiran sota l’advocació d’Òscar Wilde i de Walter Hallstein. Deia el gran escriptor irlandès que “no val la pena mirar un mapa del món que no inclogui la paraula Utopia”. Al seu torn Hallstein, primer president de la Comissió Europea, afirmava: “tractant-se d’Europa, qui no creu en els miracles no és realista”.

El Pirineu, com saben vostès, és una cadena de muntanyes de 400 km de llargada per 100 d’amplada, que relliga l’Atlàntic i el Mediterrani entre la Gàlia i la Iberia del romans. N’és conegut l’origen mític: l’heroi Hèrcules (per cert, també fundador de La Seu), de retorn dels seus treballs africans, va erigir un túmul gegantí en honor de la seva estimada Pyrene, filla de rei, quan tornava de la lluita amb el monstre Gerió de qui s’havia apoderat els ramats.

Es tracta d’un territori molt bell, potent, conformat per prades i boscúries, que destil.la una personalitat diferent i singular. La població -que ha conegut una llarga etapa d’una relativa prosperitat- és minsa, dispersa, poc connectada entre sí, amb algunes, espurnes aquí i allà de riquesa i creativitat.

Tot això no ens ha de fer oblidar ni les fortes migracions que ha conegut, ni les misèries, les fams i les dificultats sofertes pels pirinecs al llarg de la història, a causa de les inclemències d’un clima rigorós i de les guerres, les invasions i el bandolerisme que n’han minvat de forma constant el lliure desenvolupament.

Tot ben lluny, és clar, de la imatge arcàdica i de postal que s’ha imposat des de la perspectiva urbana. Una dada significativa: a l’Alt Pirineu català, que ocupa el 20% del territori, hi viu només l’1% de la població.

El 2025, el 70% de la població mundial viurà en entorns urbans i una gran part en megalòpolis de més de 10 milions d’habitants. El que a Europa li va costar 200 anys, ara a la Xina i a l’Índia passa en 20. Shenzhen, en el sud-est de la Xina, tenia 3.148 habitants el 1950. El 2025 en tindrà 15 milions!. S’hauran de construir en 25 anys ciutats per a encabir 1.000 milions de persones. Tot plegat és un gran repte, però també una gran oportunitat per al Pirineu.

El que admet pocs dubtes és que a principis del segle XXI el conjunt del Pirineu és decididament perifèric i irrellevant vist des de París o Madrid, però també des de Tolosa o Barcelona. No és gairebé res més que un apreciat destí de vacances. Tenen els pirinencs una preocupant manca de convicció en les pròpies possibilitats; són receptors passius de les directrius modernitzadores emeses des de les grans urbs veïnes i massa sovint viuen reclosos en una visió nostàlgica del passat.

Podríem plantejar-nos una primera pregunta: la fita principal, el gran objectiu dels pirinencs, és ser un destí turístic? La seva ambició com a col.lectiu humà és rebre gent i més gent procedent d’altres indrets per a passar-hi uns dies o unes hores? O l’ideal a assolir és un altre més alt i també més difícil: per exemple, constituir una societat modèlica en educació, en qualitat de vida i en relació harmònica amb la natura? En el ben entès, és clar, que el turisme és i serà una font clau de recursos econòmics en qualsevol escenari. Simplificant molt, podríem identificar un punt fort i un punt feble del Pirineu en l’actual conjuntura. La seva principal fortalesa és sens dubte la creixent consideració de l’ecologia i el paisatge en l’escala de valors de la societat contemporània, i l’automàtica identificació de la muntanya amb aquests dos conceptes. El punt feble es deriva de la crònica mancança de força i de cohesió del teixit social pirinenc, amb el corol·lari de l’exaltació del localisme (avui comarcalisme) i de la dispersió d’esforços.

Parlem doncs del paisatge, com a element definitori del Pirineu. Alain Roger ens recorda que la transformació de la muntanya en paisatge es va produir al segle XVIII per part dels literats i dels pintors, però que hi va haver precedents tan sucosos com l’ascensió de Petrarca al Mont Ventoux l’any 1336 (per cert, avui celebrat final d’etapa del Tour de França), i de l’escuder de Carles VIII, Antonie de Ville, al Mont Aiguille, precisament el 1492, un any curull d’extraordinaris esdeveniments.

Petrarca llegeix allà dalt el llibre VI de les Confessions de Sant Agustí: “els homes se’n van a admirar els cims de les muntanyes i les immenses onades del mar i els llargs cursos dels rius i els circuits de l’oceà i les revolucions dels altres i s’obliden de si mateixos”. Victor Hugo aprofundiria més tard en el mateix solc quan escrivia que una cosa és l’espectacle dels Alps, i una altra qui en sigui l’espectador. Deia Spengler que “la natura és, en tot moment, una funció de la cultura”. El paisatge és doncs, la resultant de la interacció al llarg dels segles entre natura i societat. És el fruit de la relació de la civilització i el seu espai.

No es tracta d’un tema menor, marginal. Tot al contrari. Està situat, volem-ho o no, al centre de la més moderna concepció de  qualitat de vida. Com sabeu, el paisatge que ens envolta deu en gran mesura el seu caràcter a les diverses formes d’explotació del sòl i al repartiment de l’hàbitat humà i de les infraestructures que l’acompanyen. Sofreix, podríem dir en carn pròpia, les profundes mutacions tècniques, econòmiques i socials de les darreres dècades i es troba en accelerat procés de fragilització. Un procés que ens interpel.la i que ens exigeix una resposta decidida i culta.

En “El paradís perdut”, escrivia John Milton: No acusis a la Natura. Ella ha fet la seva part. Ara fes tu la teva”.  En definitiva, no pot la nostra generació, de cap de les maneres destruir o violentar el tresor que hem heretat. Seria gairebé un magnicidi !

Entrem ara en la tercera part de l’exposició: la proposta de línies d’acció. Crec sincerament que si el Pirineu vol fer un salt qualitatiu endavant; si vol plantejar-se de veritat el futur; si vol aparèixer com un punt de llum en un d’aquells atractius mapes nocturns d’Europa, li cal un cop de timó. Són necessaris plantejaments, projectes i estratègies més ambiciosos. Cal operar a una altra escala. Si de veritat es vol capgirar la situació en una o dues dècades, crec que són imprescindibles com a mínim tres factors desencadenants simultanis que es retroalimentin mútuament: un factor endogen, un factor exogen i un tercer de caràcter universal.

1er) El factor endogen: l’establiment d’una Àrea econòmica especial Andorra-Pirineus. L’hem defensat des de fa mesos l’arquitecte i amic Antoni Pol (de Canillo) i jo mateix. De l’anàlisi de la situació actual i de les dinàmiques previsibles a 10 o 20 anys se’n dedueix nítidament que:

  • Hi ha una afinitat cultural i social evident entre els andorrans (nacionals i residents) i els veïns pirinencs immediats, i una continuïtat geogràfica inqüestionable.
  • El Principat d’Andorra ha endegat un procés irreversible d’apertura econòmica i manté negociacions amb la Unió Europea per a definir un Conveni de relació mútua.
  • Els habitants de l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Pallars Sobirà i l’Arriège Sud són ciutadans de ple dret de la U.E, amb una renda per càpita inferior a la d’Andorra.
  • Andorra té una dimensió física escassa (464 km2) i una població (70.000 habitants), relativament insuficient per a assegurar a mig i llarg termini un desenvolupament econòmic, social, urbanístic i mediambiental congruent amb la complexitat que requeriran els temps a venir.
  • L’establiment d’una Àrea econòmica especial reconeguda per França, Espanya i la U.E. amb una extensió d’uns 6.000 km2 i una població d’unes 180.000 persones, conformaria un territori muntanyenc d’escala més adequada per afrontar els reptes del futur.
  • Ni els governs de Catalunya, Espanya i França, ni la U.E. haurien de refusar, ans al contrari, un plantejament imaginatiu, ambiciós i alhora realista com el proposat, que redundaria a curt i mig termini en l’increment de la riquesa i del benestar dels pirinencs i en la consolidació d’un dinàmic pol d’irradiació econòmica, social i cultural al centre de la serralada, a mig camí entre les potents conurbacions de Tolosa i Barcelona. Deia Louise Penny, l’escriptora canadenca: “la història és geografia expandida en el temps”.

2on) El factor exogen: la immigració qualificada: Ralf Dahrendorf afirmava que “la clau per assegurar prosperitat, civilitat i llibertat a un poble passa per enfortir, i en part reconstruir, la societat civil”.

Preguntat el suís Peter Zumthor, premi Pritzker d’arquitectura (l’equivalent al Nobel), com era que ell i els seus fills vivien en un poble rural de menys de 1.000 habitants, va respondre: “Mai he considerat que viure a Hallenstein sigui viure en un poble rural”.

D’aquí 20 anys haurà desaparegut pràcticament tota diferència entre els conceptes rural i urbà pel que es refereix a l’accés a la informació, les modes i el mercat de treball. L’única distinció es donarà entre densitats de població: al Pirineu tocaran més m2 per habitant que a les grans ciutats veïnes.

Les noves tecnologies possibiliten el que no podia ni somiar-se fa pocs anys: avui moltes de les activitats professionals poden desenvolupar-se en qualsevol indret, sempre que hi hagi cobertura adequada d’Internet.

Milers de professionals urbans que senten forta atracció per la muntanya podrien viure i treballar perfectament al Pirineu, sense les molèsties i les aglomeracions de les grans concentracions humanes. Les institucions ho han de promoure i facilitar de forma massiva, amb eficaços incentius. Estic segur que la receptivitat seria molt gran.

No té res a veure visitar la muntanya per vacances o alguns caps de setmana, amb viure-hi de forma permanent, dur els nens a l’escola local i implicar-se en el dia a dia. Només que l’1% dels professionals urbans decidissin tenir la primera residència al Pirineu, el panorama social canviaria radicalment. Amb l’establiment cada any d’un miler de famílies de les característiques esmentades, a la fi de la dècada el Pirineu seria un altre: s’hauria activat i rejovenit de forma significativa. S’incrementaria clarament la consciencia crítica. Començaria a sortir amb força de la marginalitat i el conformisme.

i 3er) L’aposta per la qualitat i la pulcritud: Cal una aposta generalitzada i persistent per la qualitat en totes les activitats que tenen a veure amb la societat: l’educació i la formació professional, la producció artesanal i industrial, l’oferta turística i gastronòmica, l’arquitectura i l’urbanisme, la gestió dels parcs naturals, l’agricultura i la ramaderia, la sanitat, els serveis personals, la senyalètica, etc,etc. Fugint dels luxes artificials imposats per la moda passatgera i, ben al contrari, valorant la senzillesa, l’autenticitat i el treball ben fet, s’hauria d’anar consolidant dia a dia, sense pauses, la imatge immaterial però sòlida i transcendent de societat pulcra, amb personalitat pròpia, amb relat singular, més amant de la qualitat que de la quantitat, la imatge d’un grup humà que té cura especialíssima del seu tresor més preuat: el paisatge.

Vaig acabant, amb una apel·lació als estudiants de la UNED. Els miracles són esparsos. Però són possibles, com ens advertia Hallstein. I la Utopia és desitjable, seguint el pensament d’Oscar Wilde. Picasso deia, no obstant, que la inspiració t’ha d’agafar treballant.

Deixeu-me formular alguns desitjos. Voldria que no us conformeu; que supereu els localismes; que mireu cap a dins del Pirineu, però també cap a fora, sense complexos (cap als Alps, per exemple); que obriu generosament els braços als immigrants qualificats ( i no qualificats) que s’instal.laran aquí, perquè ells aportaran la imprescindible saba nova que tant ens manca; que sumeu esforços, capacitats i imaginació amb els vostres companys per a crear noves empreses (tecnològiques i d’altres) creadores de riquesa; que visqueu amb plenitud la comunió amb la bella natura que ens envolta.

Voldria, en definitiva, que encapçaléssiu el canvi!

Joan Ganyet