Albert Villaró i la polivalència d'un escriptor excepcional

N’hi ha que diuen, amb malícia, que les novel·les de l’Albert Villaró expliquen millor la realitat andorrana que els mateixos mitjans de comunicació del país. Sigui com sigui, estem davant d’un afinat observador de l’actualitat que la descriu de forma brillant en cada un dels seus llibres. Aquest novembre ha sortit a la venda la novel·la La bíblia andorrana, premiada amb el Prudenci Bertrana, i des de VIURE ALS PIRINEUS hem volgut parlar amb l’autor (l'escriptor pirinenc contemporani més complet i amb més registres) per conèixer de primera mà més detalls d’aquesta obra situada en l’Andorra contemporània.

P1380510
photo_camera Albert Villaró, durant l'entrevista al restaurant Paisatges de la Seu.
L'Albert ha tornat a escriure una obra extraordinària, una història de policies, malfactors, banquers, espies i política andorrana, catalana i espanyola… Una novel·la terapèutica, engrescadora, que es trasllada a un país per molts desconegut, que te’l fa sentir teu per uns instants i que et fa somriure encara que no vulguis. Aquesta és la grandesa dels nostres grans escriptors entre els quals l’Albert hi té, de fa temps, una plaça fixa. Parlem amb l'Albert...
 
Cada novel·la que escrius rep un premi literari. Com t’ho fas? Tampoc cada novel·la.
 
Quasi totes... Has guanyat el Nèstor Luján, el Carlemany, el Josep Pla i ara el Prudenci Bertrana. Ja va bé. Escriure una novel·la comporta un esforç considerable i els premis suposen un reconeixement i una certa recompensa a la feina feta. Ajuden a què et facin  una mica de cas.
 
Pateixes quan escrius? Sí, per mi és com picar pedra.
 
Has dit que et preocupa el futur de la sobirania d’Andorra i que d’aquesta preocupació en va sortir la idea d’escriure La bíblia andorrana? Andorra està enmig de dos estats molt potents, amb pocs escrúpuls i que estan disposats a preservar el seu estatus al preu que sigui.
 
Tan complexa és la situació d’Andorra? Hi ha una frase del Boix que és simptomàtica del que pot pensar molta gent. És quan diu: “Aviat haurem de tornar a cavar trumfes. Això petarà per alguna banda”.
 
I això petarà? No ho sé. Andorra té la seva idiosincràcia però tampoc és una illa deserta i incomunicada de la resta del món. Aquí passa més o menys els mateix que a Catalunya, per exemple, o a la resta d’Europa. Potser petarà tot.
 
La bíblia andorrana ha suposat el retorn del policia Andreu Boix. Hi ha un moment en el qual diu: “No sóc un funàmbul suïcida. Ja no, que sóc pare”. Tant ha canviat el Boix? Sí. Ha tingut una filla i això et fa veure la vida d’una altra manera. Ha madurat però l’essència  és la mateixa, és un patriota critic i voluntariós que sempre ho dóna tot. Estima Andorra, s’estima el seu país.
 
Creus que les ha assumit tothom aquestes crítiques que, a través de les teves novel·les, esdevenen universals? Sí. Vivim en una societat sòlida i madura que assumeix les critiques del Boix i totes les que faci falta, arribin d’on arribin. Això és una senyal de salut.
 
Com veus la literatura catalana? No gaire bé però tampoc deixarem d’escriure per això…,no?
 
Ho veus malament? Tenim grans escriptors però ens falta projecció. Si el Pep Coll fos suec la novel·la Dos taüts negres i dos de blanc” seria un best seller mundial, n’estic segur. Però és català, què hi farem!
 
Encara t’agrada tant llegir llibres en format digital? No tant com abans. Temps enrere era més defensor dels llibres digitals però cada dia m’agrada més el llibre ben editat.