100 anys de la central hidroelèctrica de Camarasa

ENDESA i l'ajuntament de Camarasa celebren el centenari de la central amb una mostra que fa un recorregut pels diferents àmbits de la instal·lació i la seva empremta social i mediambiental. L'exposició es podrà visitar amb cita prèvia

Any 1924 vista general CH Camarasa
photo_camera La central de Camarasa. Any 1924

Dins dels actes commemoratius dels 100 anys de la presa i de la central de Camarasa, a la comarca de la Noguera, aquesta tarda s’hi ha inaugurat una exposició sobre la història del complex hidroelèctric i el seu entorn. La mostra és una iniciativa de l’Ajuntament de Camarasa, en la qual hi ha col·laborat la Diputació de Lleida, Ràdio Balaguer, Enel Green Power (la branca d’energies renovables d’Endesa) i la Fundació Endesa, i té com a objectiu compartir amb el visitant les peculiaritats d’aquesta singular infraestructura i la seva ubicació.

L’exposició, titulada Camarasa 1917–1923. Temps d’avenços tecnològics i lluita obrera, es troba situada a l’interior del recinte la Central Hidroelèctrica Camarasa, i explica –a través de diferents panells molt il·lustratius– dos àmbits cabdals de la infraestructura: els processos tecnològics de la seva construcció i els aspectes socials que s’hi relacionen. Així, s’analitza la presa (tipus i plànols), el formigó, el projecte de Camarasa, l’edifici de la central, la lluita obrera (la vaga de la Canadenca i l’activisme a Camarasa), la demografia (mortalitat i natalitat), i els enginyers i geòlegs que van fer possible la seva construcció.

La mosta es podrà visitar els dijous i els divendres de 15 a 19 hores, i dissabtes i diumenges de  10 a 13 hores, fruit d’un conveni entre Endesa i l’Ajuntament de Camarasa, mitjançant el qual la Companyia ha cedit al consistori noguerenc un espai per organitzar i gestionar les visites, que les durà a terme l’empresa local Espais Orígens, amb qui cal fer les reserves prèvies. Aquest acord és idèntic al que Endesa ha fet amb espais expositius similars ubicats a les centrals hidràuliques de Talarn i Capdella (Pallars Jussà) i de Susqueda (la Selva).

A més, i com a complement perfecte d’aquesta exposició, s’han distribuït en diferents punts estratègics del municipi i de la carretera d’accés a la instal·lació –que són els llocs més emblemàtics de la història de la construcció d’aquesta singular infraestructura– 7 plafons informatius de lliure accés, il·lustrats amb fotografies, plànols, gràfics i textos,. Dividits en set àmbits temàtics diferents (les transformacions a Camarasa, la construcció d’infraestructures viàries, el campament de l’hospital, el campament de l’illa, la construcció de la presa i la central, les comportes de la presa, i l’embassament), que conviden a fer un recorregut visual, còmode, intuïtiu i agradable per als visitants.

A la inauguració hi ha assistit el director general d’Energia, Mines i Seguretat Industrial de la Generalitat de Catalunya, Pere Palacín; la directora de la Unitat de Producció Hidràulica Ebre-Pirineus, María Ordoñez; l’alcaldessa de Camarasa, Elisabet Lizaso; el diputat de la Diputació de Lleida i alcalde de Penelles, Eloi Bergós –en representació d’aquesta institució- i la presidenta del Consell Comarcal de la Noguera, Concepció Cañadell, entre d’altres.

Una mica d’història

El 27 de juny de 1917, ara fa cent anys, va ser atorgat i aprovat per R.O. el salt de la central hidràulica de Camarasa, actualment pertanyent a Endesa. L’emplaçament definitiu del salt va ser l’estret del Pont del Diable –uns 200 metres aigües amunt de la confluència dels rius Segre i Noguera Pallaresa–, on es va construir una presa de 92 metres d’alçada sobre la llera del riu i més de 100 metres de fonaments, fet que la va convertir, fins a l’any 1924, la presa més alta d’Europa. A escassos metres aigües avall de la presa es va instal·lar la central, amb 4 grups generadors equipats amb turbines tipus Francis d’eix vertical i una potència màxima de 56.000 kW.

Tot i que des de finals de 1917 ja s’estava treballant en la desviació del Noguera Pallaresa en el seu marge esquerre, el gruix de les obres va començar al maig de 1919 i van ser necessaris 218.000 m3 de volum de formigó per a coronar la presa de gravetat de planta corba més alta, fins a les hores, d’Europa. El primer grup es va connectar a les línies procedents de la Central Hidroelèctrica de Talarn el 3 d’agost de 1920, tot i que les obres es van donar per acabades el 29 d’abril de 1922, amb els quatre grups generadors instal·lats i una presa capaç de regular les aigües del tram baix del riu Noguera Pallaresa.

La Central hidroelèctrica de Camarasa va ser el quart salt d’aigua posat en marxa per Riegos y Fuerza del Ebro, S.A. (empresa constituïda per la Barcelona Traction Light & Power, coneguda popularment com La Canadenca), després de les Sossís (1912), Seròs (1914) i Talarn (1916).  La Canadenca, ja des del moment de la seva constitució el 12 de setembre de 1911, va dissenyar i executar un ambiciós projecte de generació, transport i distribució d’energia elèctrica a Catalunya. La de Camarasa es va situar com una infraestructura bàsica pel subministrament d’energia elèctrica del país i va representar un model d’enginyeria a inici de segle XX. Actualment, aquesta instal·lació gairebé centenària disposa de 4 grups hidràulics amb una potència total instal·lada de 60 MW.

La Vaga de La Canadenca

El primer quart de S. XX va ser un període d’importants reivindicacions laborals i salarials. Les dures condicions per les que els treballadors dels grans complexos hidroelèctrics passaven, agreujada per l’acomiadament de 8 d’empleats del departament de facturació de la Riegos y Fuerza del Ebro, S.A., va propiciar l’inici d’una de les vagues laborals més rellevants de l’últim segle, la Vaga de La Canadenca. Inicialment, la vaga va ser secundada pels membres del sindicat únic d’aigua gas y electricitat de la CNT però, amb el pas dels dies, els transports públics i d’altres sectors, com el tèxtil, es van afegir a les reivindicacions.

L’inici del conflicte laboral es va iniciar el 5 de febrer de 1919 i es va donar per finalitzat el 19 de març, amb un multitudinari míting a la Plaça de les Arenes de Barcelona en el que més de 20.000 obrers van ratificar els acords presos entre delegats de Govern, representants de la Patronal i el comitè de vaga. Entre aquests acords, destacava la jornada laboral de 8 hores.

Els orígens d’Endesa a Catalunya

A finals del 1911 es van fundar dues grans companyies, grans competidores als inicis, que van impulsar l’explotació hidroelèctrica del Pallars i l’electrificació de Catalunya. Ambdues van unir les seves trajectòries anys més tard i l’actual Endesa a Catalunya és fruit de la iniciativa d’aquestes empreses. Es tracta de Riegos y Fuerza del Ebro, filial de l’empresa Barcelona Traction Light and Power Company Limited –fundada a Toronto per Fred Stark Pearson i coneguda popularment com la Canadenca– i Energía Eléctrica de Cataluña –impulsada per Emili Riu, financer i emprenedor pallarès amb capital majoritàriament francès.

Un enginyer barceloní, Carlos Montañés, va convèncer Fred Stark Pearson de les grans possibilitats de negoci a Catalunya. Junts van obtenir en poc temps concessions per a construir els aprofitaments hidroelèctrics de Sossís (1912), Seròs (1914), Sant Antoni (1916), Camarasa (1920), Sant Llorenç (1930), Gavet (1931) i Terradets (1935). És considera Seròs la primera central que va entrar en funcionament perquè Sossís es considera una central auxiliar executada per construir Sant Antoni.

Durant la Primera Guerra Mundial la indústria catalana va créixer de manera espectacular i, en conseqüència, es va elevar la demanda energètica. Fins aleshores l’electricitat s’havia vist més com un luxe que com una oportunitat, però la Canadenca va començar a oferir contractes a preus baixos als grans consumidors, amb la qual cosa es va estendre el seu ús, i el juny de 1923 va absorbir la seva competidora, Energía Eléctrica de Cataluña. Així es va unificar la xarxa de transport d’electricitat i es va augmentar la capacitat de producció per a poder il·luminar els carrers i les llars, de manera que va permetre la substitució del vapor i la tracció animal en transports i empreses. Les concessions aconseguides per Emili Riu van permetre la construcció de les centrals de Capdella (1914), Molinos (1917) i la Plana de Mont-ros (1949).

En menys de tres dècades –entre el 1912 i el 1940– es van construir dotze centrals hidroelèctriques a l’eix format pels rius Flamisell, Noguera Pallaresa i Segre. Aquestes generaven el 60% total de l’electricitat que es consumia a l’àrea de Barcelona. Nou d’elles es troben a la comarca del Pallars Jussà, dues a la Noguera i una al Segrià.

Més a Comarques