23.07.2019 |
Viure als Pirineus

FESTIVITAT DE SANT CRISTÒFOL A LA SEU D'URGELL

Sant Cristòfol, el nostre patró

Aprofitant la Festivitat de Sant Cristòfol, patró dels xòfers i mecànics, Artur Blasco ens parla en aquest interessant article de la seva vivència personal amb el món de l'automòbil.

Una exposició de Vehicles clàssics/Sant Cristòfol d'Igualada
Una exposició de Vehicles clàssics/Sant Cristòfol d'Igualada
Sant Cristòfol, el nostre patró

En la meva joventut havia sentit parlar de Sant Cristòfol com a patró dels conductors de cotxes, camions, furgonetes, autocars, motos, bicicletes, i demés profusió de vehicles rodats, així com també de taxistes, mecànics, planxistes i de cadascun de nosaltres quan anem de viatge. Com a conseqüència de la dinàmica del mercat laboral i dels serveis avui també és patró dels conductors de llicències VTC, actualment en litigi amb els taxistes. A Sant Cristòfol, se li ha girat feina.

Els tractats de biografies dels sants no són massa explícits sobre la vida. Ens diuen de forma dubitativa que va néixer a Síria o potser Palestina, però sí que ens asseveren que va ésser batejat per Sant Babilas, bisbe d’Antioquia, i ens expliquen també que a l’Edat Mitjana se li tenia una gran devoció perquè protegia la gent i les seves contrades, de les arremeses de l’aigua, del foc i dels terratrèmols.

La imatgeria sacra, tant en el modelat com en el paper, ens el presenta com un home corpulent, sovint carregat amb el Nen Jesús a l’espatlla.

La història també ens diu que aquest sant prohom un bon dia va decidir consagrar la seva vida al servei dels demés i, aprofitant la seva fortalesa física, a falta d’un pont i d’una barca allà a l’enclau on vivia, es dedicava a passar gent a collibè, d’una banda a l’altra del riu.

Amb el temps, l’atzar, malgrat la meva poca fe en tot allò allunyat del meu abast tangible, em va portar a demanar-li ajuda. I haig de constatar que me la va concedir.

Vaig matricular-me a l’Escola de Xòfers Fontana, del carrer del mateix nom del barri de Gràcia, de Barcelona, per tal d’obtenir el carnet de conduir de segona classe.

La relació que vaig iniciar amb el sant té arrels que s’endinsen molt lluny en el temps; de quan jo era estudiant a la Universitat Central de Barcelona, època en la qual vaig endegar dos petits projectes complementaris als meus estudis de Biologia: inscriure’m als cursos del Centre de Recuperació i Investigacions Submarines (CRIS) per tal d’obtenir el títol d’escafandrista, i matricular-me a l’Escola de Xòfers Fontana, del carrer del mateix nom del barri de Gràcia, de Barcelona, per tal d’obtenir el carnet de conduir de segona classe.

El carnet d’escafandrista em va servir, i de molt, però el conduir el vaig oblidar aviat, conscient de que les meves possibilitats econòmiques no em permetrien tenir cotxe fins al cap de molt temps.

En la dècada dels cinquanta, per fugir de l’entristiment que queia com una rosada sobre el nostre país, vaig decidir organitzar la meva vida lluny d’aquí. I ho vaig fer a Estocolm (Suècia) on un bon dia em vaig comprar un Volkswagen de segona mà, del model que se’n deia “escarbat”

En la dècada dels cinquanta, per fugir de l’entristiment que queia com una rosada sobre el nostre país, vaig decidir organitzar la meva vida lluny d’aquí. I ho vaig fer a Estocolm (Suècia) on un bon dia em vaig comprar un Volkswagen de segona mà, matricula A-31816, del model que se’n deia “escarbat”. Em vaig trobar així amb cotxe i carnet, però sense ni idea de conduir. Tot just recordava que per engegar-lo havia de posar la clau al pany del contacte, en punt mort, i res més.

Volkswagen-Escarabajo

A l’arribar l’estiu d’aquell any vaig decidir fer una escapada a Catalunya amb el meu “escarbat” Volkswagen, per la qual cosa vaig demanar ajuda a un amic per tal de que m’alliçonés en el seu maneig: engegar-lo, canviar de marxes, accelerar, frenar, fer anar les llums i activar l’eixuga parabrisa pel cas més que probable de pluja.

I amb aquets rudimentaris coneixements de conduir, una nit de juliol, vaig iniciar el meu viatge amb la confiança que, durant el camí, tindria prous quilòmetres per davant i temps per aprendre’n.

I va ser en aquesta ocasió que em vaig recordar de Sant Cristòfol pensant que, igual que allà al seu país ajudava la gent a travessar el riu d’un costat a l’altre, potser m’ajudaria a mi a travessar Europa des d’Escandinàvia fins a Catalunya. Li vaig demanar que m’acompanyés en aquell viatge , i el sant  prohome no es va fer pregar. I aquella nit de juliol de l’any 1964 es va acomodar al seient del meu costat; es va posar el cinturó de seguretat i em va fer senyal d’arrencar.

A la sortida d’Estocolm, -en aquell temps el tràfic a Suècia era per l’esquerra-, tot just entrar a l’autovia, vaig començar a rebre senyals de protesta amb llums i àdhuc amb tocs de clàxon dels altres cotxes, tant dels que circulaven en el meu sentit com en sentit contrari.

Sant Cristòfol assegut al meu costat no deia res però de tant en tant em feia algun advertiment assenyat. En el trajecte d’Estocolm a Norrköping vàrem suportar més senyals de reprovació dels altres conductors de l’autovia. De Norrköping a Gontemburg, ja menys. I el trajecte de Frederikhaven a Flensburg, ja en terres daneses, ningú no es va queixar més.

Davant del bar La Mina vaig veure i sentir tocar l’acordió al Ricard Muntané, “El Fiter” de Canelles, i on vaig descobrir el carajillo d’anís d’El Mono al cafè del Gaspar

I així, amb Sant Cristòfol de company de viatge vaig arribar per primera vegada a Arsèguel i a la Seu d’Urgell, on aquell mateix dia, al Passeig, davant del bar La Mina vaig veure i sentir tocar l’acordió al Ricard Muntané, “El Fiter” de Canelles, i on vaig descobrir el carajillo d’anís d’El Mono al cafè del Gaspar. I on també amb el temps, a Arsèguel, a cal Miró, davant de la Canal de Migdia del Cadí hi vaig aprendre a tocar l’acordió diatònic i on també amb la Trudel, la meva dona, vàrem convenir fer-hi una família.

De tot allò fa cinquanta quatre anys, temps del qual ençà ha plogut i ha nevat molt. Com avui, que m’he despertat amb dos pams de neu a l’era, circumstància que he aprofitat per escriure aquestes ratlles de reconeixement a Sant Cristòfol alhora que d’agraïment a l’associació de Sant Cristòfol de la Seu que m’han convidat a escriure-les amb motiu de la seva festivitat que, ben mirat, és la de tots, com viatgers que som de pas per aquest món.

Bona festa!

Arsèguel, 23 de gener, 2019

Comentarios