I va ser per segona vegada. La primera, fa més d’un any, amb l’encàrrec d’escriure sobre un petit museu que tot just estava sorgint gràcies a la perseverança de fills i filles de la terra que, com molts altres veïns de l’extens municipi de les Valls d’Aguilar, s’entossudeixen a no deixar morir els vells poblets en els quals molts anys enrere la gent hi feia el seu cicle vital complet, com els que els precediren, quan la seva vida era treball i el treball, la seva vida. Fins que els cants de sirena de les grans ciutats foragitaren alguns que, amb tota legitimitat, buscaven millors condicions de vida per als seus i deixaren els pobles i les valls que van anar sucumbint a l’abandó i al pas del temps, romanent-hi tan sols els més agosarats. Quin contrasentit que resulta qualificar d’agosarat el que s’ha quedat a la terra quan també es necessita ser-ne molt per marxar de casa sense saber què t’espera al nou destí!
Quan arribes a qualsevol poble de les Valls d’Aguilar vas observant que els vells teulats abans mig ensorrats, ara garanteixen una bona coberta a prova de tot el que els pugui caure al damunt
Però la terra crida i, primer uns pocs, i després molts d’altres, han volgut tornar als orígens, sigui temporalment, sigui permanentment. Amb admiració i alegria quan arribes a qualsevol poble de les Valls d’Aguilar vas observant que uns amb més fortuna que d’altres, els vells teulats abans mig ensorrats, ara garanteixen una bona coberta a prova de tot el que els pugui caure al damunt. D’altres, ofereixen una bonica benvinguda al foraster en forma de petit monument o plaça arranjada. S’hi veuen cases respectuosament reformades, sobresortint entre les menys afortunades però que tal vegada aviat també tindran la seva oportunitat. Aquí i allà, alguns balcons i finestres amb flors, esperant el cap de setmana, quan arribin els propietaris, per rebre la regadeta que les farà seguir lluint; horts amb verdures i hortalisses que algú podrà assaborir amb el mateix gust i olor de les coses naturals, com abans... en definitiva, petits senyals que indiquen el llarg parèntesi que pacientment ha suportat el municipi però amb brots d’esperança que auguren, qui sap, un futur de recuperació no tan llunyà.
Avui ens aturem a Berén, on veïns i veïnes d’aquells que més amunt hem titllat d’ entossudits a no deixar morir el seu poble, amb esforç i moltes hores de dedicació van recosint pedaços de vida, perquè els més petits mai no oblidin les arrels. Per segona vegada hem visitat Lo paller del Sergi, amb uns amfitrions que et fan sentir com si fossis la veïna de tota la vida, encara que siguis de mar, com és el nostre cas. Amb respecte i devoció a tot allò que van ser les eines de treball dels pares, mares, avis i àvies, em van mostrar els tres espais diferenciats que conformen el museu que amb molta dedicació, han anat muntant des de l’any 2010 els propietaris: la cort, on s’exposen les gairebé 500 eines del camp i d’altres oficis que utilitzaren els seus avantpassats on no hi manca cap eina ni atuell amb el decorat natural i autèntic del que fou la cort, que hi posa la resta. L’altell, habilitat expressament, on es mostren tres carros, objectes diversos i cartells antics de festes majors.
Amb respecte i devoció a tot allò que van ser les eines de treball dels pares, mares, avis i àvies, em van mostrar els tres espais diferenciats que conformen el museu que amb molta dedicació, han anat muntant des de l’any 2010 els propietaris
I finalment, en un altre espai, hi podem admirar la recreació d’una autèntica casa de pagès amb una bona mostra del que es podia trobar en les estances que la conformaven.
I tot sota l’atenta mirada de Sant Quiri, que des de la seva talaia, pot gaudir dels actes que, quan arriba el seu dia, el diumenge després del 16 de juny, li dedica Berén.
Amb un concert, com a acte principal, el dissabte, els veïns de Berén celebren la festa del poble, on tots hi són benvinguts. L’endemà, l’aplec de Sant Quiri reuneix i retroba a gent de la contrada.
Abandonem Berén amb l’entusiasme que ens han transmès en Jordi i l’Àngels i amb la promesa que tornarem ben aviat per seguir gaudint de la serenor, les vistes immenses de bona part de la comarca i l’olor de tomaquera encara entre els dits.
Núria Boltà Vilaró
