Quants de vosaltres us deixaríeu tractar per un metge a qui la pràctica totalitat de la comunitat mèdica critica per inventar-se els diagnòstics? Quants acudiríeu a un metge que nega obertament l’existència de la Sida sense basar-se en cap tipus de prova científica? De debò demanaríeu hora a un metge que recepta medicaments que no han superat les proves necessàries per comprovar si són o no aptes per al consum humà? Jo, evidentment, no aniria a la seva consulta, però a més em negaria taxativament a què un metge així treballés a la sanitat pública i comptés amb el beneplàcit d’algunes entitats o associacions. Malauradament, la gent d’Òmnium Cultural de l’Alt Urgell no pensa com jo, tal com es va poder veure dimecres al vespre a la Seu en un acte que a més de vergonya aliena, també em produeix nàusees. L’acte en qüestió va ser la conferència de Jordi Bilbeny a l’Ateneu de l’Alt Urgell titulada «Recuperar el passat, qüestió d’estat».
No, en Jordi Bilbeny no és metge; és –suposadament– historiador. Però pel cas que ens ocupa, la seva professió importa poc, perquè al cap i a la fi, tant els metges com els historiadors seguim un procés similar a l’hora d’assolir conclusions. Primer de tot ens plantegem un tema d’investigació o la necessitat de resoldre un problema. A través de diverses fonts –bibliografia especialitzada, fons arxivístics, proves científiques, etc.– intentem donar resposta a la qüestió plantejada inicialment; i, finalment, arribem a una conclusió que presentem davant de la comunitat acadèmica, que hi dóna o no el seu aval. Estareu d’acord amb mi que un metge que no segueix aquesta pauta no hauria d’exercir i que un “historiador” que tampoc ho fa, no se l’hauria de convidar (pagant, suposo) a fer conferències.
Perquè ja us puc dir taxativament que en Jordi Bilbeny s’inventa la història, la falseja. La seva obsessió, i la dels seus acòlits, és demostrar que la majoria de personatges importants de la història eren catalans, però que els seus orígens van ser ocultats intencionadament per una conxorxa imperial espanyola que volia eliminar de la història hispànica i mundial el paper de la gent del Principat de Catalunya. Amb aquesta premissa, aquesta gent ha intentat demostrar la catalanitat de Colon, el genovès que va descobrir Amèrica, d’Eramse de Rotterdam (enllaç: http://www.ara.cat/cultura/erasme-rotterdam-colom_0_1124887784.html) , un dels principals pensadors del segle XVI, o del gran pintor italià Leonardo de Vinci (enllaç: http://www.nuvol.com/noticies/leonardo-da-vinci-era-catala-benvinguts-a-el-codi-bilbeny/), entre d’altres com també Miguel de Cervantes. Fins i tot n’hi havia un que dia que El Cid eren els comtes d’Urgell... (enllaç: https://www.inh.cat/articles/El-Cid-de-Valencia-era-catala-o-Quan-i-com-els-catalans-van-fer-Espanya) El seu mètode per demostrar-ho és molt senzill. Prenen un seguit de suposades proves (totes incongruents) i les uneixen per crear una teoria pseudocientífica que segons ells els avala. Així, per exemple, diuen que Leonardo da Vinci era català perquè al fons del famós quadre de la Mona Lisa hi apareix Montserrat i el pont d’Olesa. Si contempleu el quadre, veureu que és del tot impossible identificar el lloc que apareix darrera la figura i és més lògic pensar que si Leonardo era “de Vinci”, un poblet italià, les muntanyes serien els Dolomites i no Montserrat.
No m’estendré més en intentar rebatre les xorrades d’aquesta gent, de la mateixa manera que no crec que la comunitat científica dediqués gaires esforços a rebatre metges que diguin que la cocaïna és extremadament saludable pel cos humà. Som molts els historiadors que des de fa temps denunciem aquest personal, i si voleu una crítica extensa i contundent us recomano la lectura d’aquest escrit de l’historiador Vicent Baydal: aquí (enllaç: http://www.ventdcabylia.com/2017/05/ja-nhi-ha-prou-de-fallacies-bilbenyianes.html)
És per tot això que sento vergonya aliena de l’acte de dimecres a la Seu amb en Jordi Bilbeny, i més tenint en compte que estava organitzat per Òmnium Cultural, una entitat que diu treballar per la cultura i pel país. Si realment a Catalunya els historiadors de referència han de ser personatges com en Jordi Bilbeny, ja podem plegar. I us ho dic sincerament, abans prefereixo un país d’ignorants que de mentiders i aprofitats, perquè prefereixo no saber res que haver de viure tota la vida encadenat a la caverna de Plató. I encara m’enervo més pensat que l’acte d’en Bilbeny coincidia en dia i hora amb la darrera jornada del Parlem d’història, aquest exitós cicle de conferències que anualment organitza l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell, l’Ajuntament de la Seu i l’Espai Ermengol. Ahir, cinc historiadors de referència a casa nostra –Lluís Obiols, Climent Miró, Carles Gascón, Carmen Xam-mar i Pau Chica– dirigien una visita guiada a la Seu mentre en Bilbeny omplia de mentides l’Ateneu de l’Alt Urgell. Perquè mentre aquests cinc historiadors treballen incansablement en els arxius, publiquen en revistes de prestigi les seves recerques, participen en congressos de referència i es dediquen a la divulgació de la nostra història, molt sovint gratis et amore, d’altres com el mencionat personatge únicament s’asseuen a casa seva a inventar mentides esperant que algú es faci ressò de les seves ocurrències. Llàstima que Òmnium Cultural hagi caigut tan baix i l’Ateneu de l’Alt Urgell hagi obert les portes a un acte d’aquestes característiques.
Vull acabar aquest escrit, que possiblement em portarà alguna crítica i alguna girada de cara, animant a la reflexió d’aquells que van decidir que era una bona pensada fer venir en Bilbeny a la Seu. Més enllà d’invitar-los a revisar amb esperit crític els treballs d’aquest senyor i de la gent del seu Institut Nova Història (enllaç: https://www.inh.cat/), crec que s’haurien de replantejar si la cultura del nostre país i la de l’Alt Urgell ha de seguir aquests viaranys o bé si cal fer autocrítica i, fins i tot, demanar disculpes. Perquè ahir, amics, vau fer un flac favor a la gent que amb passió es dedica de veritat a la història i ho fa amb constància, esforç i, ben sovint, sense prou justa recompensa. Errare humanum est, i a demanar disculpes sempre s’hi és a temps.
