05:35h. Dissabte, 24 Juny de 2017

Episteme i doxa

Fa uns dies, en aquest mateix mitjà, expressava la meva contundent opinió sobre la presència d’en Jordi Bilbeny a la Seu. He de confessar que estic gratament sorprès de la resposta general obtinguda. Sóc plenament conscient que el meu text, per bé o per mal, no ha deixat indiferent a ningú que l’hagi llegit. I per això ho celebro, perquè l’objectiu fonamental era el de generar opinió i reflexió; i penso que, sense el citat article de fa uns dies, la conferència del senyor Bilbeny hagués quedat enterrada en la profunditat del nostre subconscient social. Com a societat madura que som –o que pretenem ser–, hem de poder debatre les nostres opinions i criticar allò que no ens agrada sense que ningú se senti ferit. Perquè la crítica cap a un acte, una acció o una idea no ha d’entendre’s com un insult si no s’expressa com a tal. Avui, si de nou escric sobre el tema no és per llençar més llenya al foc, però tampoc per retractar-me de les meves opinions que segueixo considerant correctes i adequades. En aquest sentit, vull expressar el meu sincer agraïment a tots els companys historiadors que públicament o en privat m’han mostrat el seu suport. Conscient, tanmateix, de la polseguera aixecada, crec oportú de fer diverses consideracions per tancar el tema.

La meva crítica anava dirigida fonamentalment a la praxis acientífica del Jordi Bilbeny i de l’Institut Nova Història, tot i que imperativament es feia extensiva a les entitats que, erròniament des del meu punt de vista estrictament personal, van promoure la seva presència a la Seu. Quan em refereixo a praxis acientífica no ho faig ni des del desconeixement dels escrits d’aquests suposats historiadors, ni tampoc des d’una suposada suficiència universitària que els què em coneixen saben prou bé que no gasto. Ho faig basant-me estrictament en la manca d’aplicació d’un mètode científic rigorós i a la manca de comprovació i justificació de les seves conclusions a través de les vies necessàries per les quals ha de passar qualsevol historiador que es vulgui professionalitzat. Quines són aquestes vies? Doncs bàsicament la presentació de les recerques realitzades en publicacions especialitzades sobre l’àmbit d’estudi concret, publicacions en què un comitè d’experts sobre la matèria realitza a doble cec un examen de les hipòtesis, les fonts emprades i les conclusions obtingudes. Aquest examen valida o no l’estudi en qüestió, però no en base a les idees que s’hi expressen ni a la ideologia política de l’autor, sinó en base al mètode científic aplicat. Les revistes acadèmiques, bona part de les quals indexades, o la participació en congressos nacionals o internacionals i la posterior presentació de les respectives actes són aquest tipus de publicacions a les quals em refereixo. De totes aquestes publicacions, i d’altres fonts, en brolla el coneixement, l’episteme, que és exactament el contrari que la doxa, l’opinió o la imaginació, si fem servir els termes de Plató.

Si feu una petita recerca per la xarxa (feu-ho, si us plau!) podreu veure que en Bilbeny i els seus no han publicat mai res en aquest tipus de revistes ni han participat en congressos que segueixin els cànons establerts. Ells només publiquen en els seus propis canals per ells controlats, com ara la seva pàgina web, les seves revistes, les actes dels seus congressos o les seves editorials. Això en cap cas és il·legal, però la validació dels resultats per part de la comunitat científica s’ha de fer pels cànons establerts i no a través de l’autopublicació. És per això que quan els mitjans es fan ressò d’una investigació de primer ordre a casa nostra sempre diuen publicat a tal lloc o a tal altre, una referència fonamental per conèixer si l’estudi –sigui històric, mèdic o astronòmic– ha passat els exàmens imprescindibles de la comunitat acadèmica. Si no ho publiquen és senzillament perquè ningú els concediria l’aval per fer-ho per la manca de rigor científic. La seva explicació, tanmateix, sempre és la de la teoria de la conspiració: «si no ens publiquen els nostres treballs és perquè ens censuren». Això és una mentida aberrant i si fos certa, perquè no mostren públicament en quines revistes o congressos han enviat els seus articles, i si s’escau, els motius pels quals els hi han denegat la publicació? No seria fàcilment denunciable això que diuen mostrant un correu electrònic que avali la seva posició? El pròxim mes d’octubre se celebrarà a Roma i a Nàpols el XXè Congrés de la Corona d’Aragó, cita ineludible per qualsevol especialista en la matèria i un bon lloc on intentar presentar ponència i demostrar aquesta suposada censura.

En relació a les teories bilbenyianes que també vaig criticar públicament en el passat article, ja vaig enllaçar un text del Dr. Vicent Baydal que posava de relleu la manca de rigor científic i la poca base argumental de les seves facècies (enllaç: http://bit.ly/2qXWCXQ). En aquell text, molt més extens que aquest, hi trobareu els arguments i les eines per seguir aprofundint en aquesta qüestió que aquí no podem desenvolupar per extensió (llegiu-lo, si us plau!). En tot cas, els què sigueu mínimament versats en història –o en alguna altra matèria que requereixi hores d’investigació– veureu com n’és d’impossible, en tan sols una dècada (i encara que fos en una vida!), de demostrar la catalanitat dels següents personatges: Cristòfor Colom, Hernán Cortés, Miguel de Cervantes, l'autor del Lazarillo, Marco Polo, el Cid, Santa Teresa de Jesús, Lorenzo Valla, Leonardo da Vinci, Americo Vespucci, Bartolomé de las Casas, Francisco Pizarro, Diego de Almagro, Juan del Encina, Garcilaso de la Vega, Lope de Vega, Pietro Martire d'Anghiera, Abraham Ortelius, Erasme de Rotterdam -que seria fill de Colom!-, Gonzalo Fernández de Córdoba, Maquiavel, Miguel Servet o el pintor Hyeronimus van Aken, el Bosch.

Us podeu arribar a imaginar quant s’ha arribat a escriure sobre Da Vinci, sobre Erasme de Rotterdam o sobre Maquiavel!? Avui en dia es realitzen tesis doctorals que impliquen anys de recerca per poder parlar tan sols d’un aspecte concret de la vida d’aquests personatges! La bibliografia és immensa, i els fons arxivístics a consultar són brutals per cada un d’aquests casos. És impossible creure’s que algú, sol o amb un equip, ha pogut desenvolupar aquestes recerques en poc temps a no sé que tingueu una bona dosi de fe, un do que a mi no m’ha estat concedit. En tot cas, si realment les seves teories són certes i els seus arguments són tan sòlids, perquè no els publiquen a través dels mitjans citats? I en el cas que siguin objecte de censura a Espanya, perquè no ho fan a l’estranger? Perquè no fan una tesi doctoral a Catalunya o a alguna universitat internacional? Per la meva humil i breu experiència com a investigador, fa uns cinc anys que em dedico dia sí dia també a l’estudi del comtat d’Urgell durant els segles X i XI, us dic que és impossible abraçar la magnitud d’aquesta recerca. I jo encara tinc la sort de poder treballar ben a prop de casa, però malauradament els arxius sobre la majoria dels citats personatges es troben lluny de Catalunya i impliquen llargues i prolongades estades a l’estranger. Ah, per cert, normalment quan es visita un arxiu es signa un document d’accés... Ho dic per si algú té temps i diners per fer les comprovacions precises. En tot cas, estaré encantat de retractar-me públicament quan qui sigui pugui demostrar les consultes d’arxiu, la bibliografia emprada i mostri les publicacions d’aquest col·lectiu fetes seguint els cànons correctes. Mentrestant afirmaré amb rotunditat que el senyor Jordi Bilbeny menteix, falseja la història.

Sóc el primer que defensa que en aquest país nostre tothom tingui el dret d’investigar el què vulgui, d’escriure el què li plagui (respectant això sí les lleis i els drets humans) i de fer les conferències que cregui oportunes. Jo no dono carnets de bon o mal historiador, simplement em remeto als fets i en Jordi Bilbeny i la gent del seu institut no fan historiografia ni validen degudament les seves tesis. Per tant, em nego a què se’ls presenti com a historiadors perquè no actuen com a tals i crec que aquest punt l’he justificat de manera suficient. A partir d’aquí, tothom és lliure de creure’s el què vulgui, perquè jo no he vingut a parlar de l’existència de Déu o d’observació d’ovnis, he vingut a parlar d’història i us ben asseguro que dimecres passat la història a la Seu no la va posar en Bilbeny. I que quedi clar que aquesta no és una crítica elitista feta des del món universitari cap a la ingerència de ningú. És una crítica de mètode i de validació dels resultats, quelcom bàsic tan si es treballa en grups de recerca universitaris o en centres d’estudi locals on us puc assegurar que es fa una feina excel·lent. Els que ens dediquem a la història amb honestedat no dubtem en cap moment a presentar els nostres estudis públicament i a cercar l’aval de la comunitat científica i/o acadèmica que més amunt explicava. Tots els que vulgueu conèixer les recerques del qui escriu, que de ben segur tenen aspectes a millorar, les trobareu degudament recollides a la xarxa; i als criteris d’edició de les revistes o actes de congressos hi trobareu com s’ha dut a terme el procés de publicació. Tot de manera transparent i sense pagar, simplement en base a hores i hores de recerca, redacció i justificació de les conclusions.

Tan de bo tots els què es presenten com a historiadors ho fessin també. Però no és així, i per això vaig sentir vergonya aliena de la presència de Bilbeny a la Seu el passat dia 31 i per això em mostro totalment en contra que una persona així pugui rebre suport institucional o de qualsevol entitat, i menys si aquesta entitat ens té acostumats a treballar per la cultura i pel país. Ho sento però no puc acceptar-ho, i em veig amb l’obligació d’expressar públicament la meva opinió, per molt que no agradi. Una opinió, tanmateix, que en cap cas és un insult, perquè no és ofensiva ni té per objectiu ferir. Simplement és una opinió que posa sobre la taula el què personalment considero una equivocació: invertir temps, diners i esforços en promoure actes de persones que actuen de mala fe, quelcom que considero que no ajuda la nostra cultura. I això no és un atac arbitrari contra ningú ni contra la tasca general i cívica de cap entitat, i demanaria que no s’interpretés així. Tots els que treballem per la cultura del nostre Pirineu i de Catalunya en general crec que tenim un objectiu comú i malgrat les diferents estratègies que puguem emprar és fonamental que reeixim en els nostres principis i objectius. I si bé rebutjo que es pugui fer una conferència “històrica” amb en Jordi Bilbeny, espero i desitjo que sigui fonamentalment per desconeixement de tot el què més amunt comentava. Tots ens equivoquem, jo el primer i no només una o dues vegades, però en els errors o les mancances hi ha la primera pedra del nostre èxit futur. Per tant, desitjo tota la sort i encerts possibles a aquells que a casa nostra treballen per la cultura, com l’Ateneu de l’Alt Urgell o Òmnium Cultural de la comarca.

Que ningú es deixi enganyar, no hi ha cap censura contra ningú, només una descarada falta de mètode científic i de rigor; i, sobretot, una greu manca de validació de les conclusions assolides. De la mateixa manera que com a societat no permetríem que la gestió dels nostres boscos estigués a mans d’un piròman i de la mateixa manera que la majoria de nosaltres vacunaríem els nostres fills digués el què digués un suposat científic, rebutgem entre tots que els falsos historiadors siguin els que escriguin la nostra història. Com hereus dels nostres avantpassats, actuem en conseqüència.