Buscar
02:05h. Dijous, 08 Desembre de 2016

A partir d'una reflexió de l'historiador Josep Termes

Per seguir-ho

Per celebrar el mes de setembre rellegeixo el Volum VI de la Història de Catalunya dirigida per sant Pierre Vilar, escrit per l’historiador Josep Termes i intitulat “De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil”.  A la pàgina 334 hi explicita: “…Es diu que el gest de Macià trencava els acords presos de proclamar tan sols la República, i que era deslleial. És una interpretació. Potser si no hagués proclamat la República Catalana (1936) encara estaríem esperant la Generalitat i l’Estatut”. Termes era historiador del moviment obrer, especialitzat en el moviment anarquista i defensor del sobiranisme català. Aquest paràgraf fa pensar, i molt. Què hagués passat si la línia de Companys, més dialogant amb els republicans espanyols, hagués pactat prèviament una fórmula més moderada? Realment és difícil de dir-ho avui dia, vista la tempesta posterior de la Guerra Civil i la purga inhumana dels quaranta anys de dictadura. Així veiem com una decisió, sigui quina sigui, en principi progressista, pot convertir-se en un gran triomf de la reacció, o com volent perseguir un objectiu, políticament molt dificultós, podem arribar a uns resultats totalment contraris als previstos.

Avui, a la Universitat, a les ciències socials, per a moltes assignatures que estudien les preses de decisió per part d’empreses, grups polítics o entitats o persones físiques variades es parteix de l’anàlisi derivada de la “Teoria dels jocs”. És a dir, com una decisió pot anar rebotant, amb les més diverses conseqüències, en altres empreses, grups polítics, entitats o persones físiques, de manera que el que s’aconsegueix amb la decisió pot ser el que es volia, o tot el contrari. Per aquesta via arribem a la consagració científica de la multilateralitat i a la definició, en molts casos, de la precarietat teòrica i pràctica de la unilateralitat. També, per altra part, la cita de Termes és ben clara, la necessitat i la importància d’una certa valentia en la presa de decisions, sobretot quan aquestes es relacionen amb els interessos econòmics i polítics d’uns territoris. Dit d’una altra manera, si Macià no hagués portat els pantalons tan ben cordats potser no hagués existit mai la Generalitat Republicana.

Avui a Catalunya, sense Macià ni Companys, vivim uns moments en què als ciutadans se’ns demana constantment unes posicions clares sobre si volem ja la independència del nostre país. Un principi pràctic pot semblar molt clar: un país petit i dinàmic, tot sol, s’administraria molt millor, a la danesa o a l’holandesa, i de pas es trauria del damunt una crosta burocràtica centralista gairebé multisecular. Aquesta posició té defensors molt ben fonamentats en base a tot tipus d’estudis econòmics i polítics. Però també trobaríem els que defensen que les economies d’escala dels països grans i ben administrats, a l’alemanya o a la canadenca, tenen més beneficis i potència que els països petits.

Molta gent volem votar en un referèndum aquesta qüestió. A Catalunya, segons les diverses opcions polítiques, gairebé un 80% de la població. La nostra decisió individual com a ciutadans o ciutadanes en el vot del referèndum no pot ser de cap manera regida pels impulsos emocionals, com sembla que s’ha fet al Brexit i com ens n’amenacen altres populismes europeus. Aquí i avui s’ha de tenir en compte els efectes i les conseqüències de la nostra decisió; i de la manera més elaborada possible introduint, adequadament simplificats, anàlisis derivades de la “Teoria dels jocs” i essencialment de la inevitable, ai!!, multilateralitat.

Em permeto opinar que cal produir un aprofundit, i tant com es pugui, “tranquil” debat de totes les conseqüències, les positives i les negatives, de la nostra lluita cap als diversos graus de sobirania a què aspirem, des de la millora raonable del nostre Estatut a la “independència” tipus danesa, o holandesa, agafant-ho per la part més bona. No fer-ho, i tendir a la simplificació emocional i extremadament repetitiva de tants debats a l’ús, seria indigne de la Catalunya que volem.

Amadeu Gallart. Economista.