15:11h. Dijous, 26 d'Abril de 2018

L'octubre del 34. Aquí i ara

Per seguir-ho

Passem mals moments per al debat polític entre amics i familiars. Els ànims estan tan encesos que es veu difícil, vistes les circumstàncies, recuperar, a curt termini, la conversa sobre política. Ja fa força anys un bon amic de la Seu em va proposar de formar part del Rotary Club La Seu. Li vaig agrair la seva proposta per la simpatia personal que ens teníem però la vaig declinar perquè a les reunions del Rotary no era ben vist parlar de religió o de política, que són dos temes apassionants i que tard o d’hora hi has de caure en un entregent civilitzat. Sí que es podia parlar de negocis, la tercera porta del trípode fonamental, una vegada esgotada la conversa sobre el temps o els fills. En aquests dies tan esvalotats i dramàtics que travessem, les converses entre els amics i amigues de sempre tendeixen a l’estil Rotary, si mes no en el tema polític. I jo no vull renunciar a parlar-ne. I com ara considero que estem entre amics voldria exposar la meva insatisfacció perquè hi ha molta gent jove  i no tan jove que analitza la situació actual de Catalunya comparanta-la amb el franquisme i amb el feixisme. Personalment no hi estic gens d’acord. Els  possibles paral·lelismes penso que els podem trobar als fets d’octubre del 34, sota una situació espanyola republicana i democràtica però amb un govern centralista i de dretes que no estava pels sobiranismes catalans proclamats per Lluís Companys.

Refresquem la memòria perquè dels fets de l’octubre del 34 ja en fa gairebé 85 anys. I pels que sou andorrans en fa exactament 85 dels fets revolucionaris del 33, amb epicentre a Casa de la Vall. Els temps també llavors estaven molt remoguts per a catalans i andorrans. Però anem al que va passar a Barcelona aquell dia 6 d’octubre. El president de la Generalitat, Lluís Companys, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola; el govern de Madrid és un govern de dretes encapçalat per Alejandro Lerroux.  El diputat  Enric Canturri, corre cap a la seva Seu a proclamar també l’Estat Català des de l’Ajuntament. Com alguns dels lectors ja saben, la proclamació de Companys s’havia fet sense una adequada anàlisi de les relacions de forces i el llavors Capità General de Catalunya, Domigo Batet, un bon militar professional que anys més tard seria afusellat pel colpista Francisco Franco, treu les tropes al carrer i acaba amb el tema. El govern de la Generalitat es empresonat al vaixell “Uruguay”, al mateix port de Barcelona, el Parlament és tancat, i queden inhabilitats tots els polítics, diputats, alcaldes o regidors vinculats amb la declaració de Companys.  A la Seu, Canturri, i el seu company d’Esquerra Republicans, Francesc Jordana (a) Pregada, han de fugir a correcuita cap a l’exili francès, on hi romandran  fins el triomf del Front Popular, al febrer del 36. El tinent coronel, cap de la guarnició militar a la Seu, Moisés Serra Bartolomé, prendrà el control de tots els ajuntaments i ocuparà militarment la frontera entre la Seu i Puigcerdà.

Aquesta situació tan suau, comparada amb el que va passar a la Guerra Civil –o Guerra Incivil com diria la Sol Gasch– o amb la repressió ofegadora dels quaranta anys de franquisme,  és, en la meva opinió, on més elements podem trobar de coincidència amb la situació actual. Fins i tot, gràcies a Déu, fou una situació molt més dura que la que estem vivint en aquests moments, on les angoixes més intenses se centren en les repressions sobre uns polítics empresonats en unes condicions humiliants però, per sort, allunyades de les condicions patides pel govern de Companys al vaixell “Uruguay”. Ben entès que res més fora de la meva intenció que voler disminuir el grau de transcendència negativa del que estem vivint. L’única finalitat d’aquest escrit és mostrar la meva disconformitat amb determinades anàlisis que volen identificar les situacions actuals amb les que es van conèixer sota el franquisme i ja no cal dir, dissentir, de qui parla d’ideologies feixistes. Perquè si tornéssim cap a situacions franquistes, pobres de nosaltres, ni aquest article veuria la llum, ni tindríem pel davant cap altre panorama que trenta o quaranta anys de misèria, presons i afusellaments, tot, per acabar tornant a la part més baixa del punt de sortida, amb aquella riallada irònica que a vegades ens fa la nostra història.

Fins i tot, jo crec que hi ha dos elements, fonamentalment positius, que ens separen d’aquella Catalunya dolorosa dels fets d’octubre del 34. El primer, és que estem dins d’una construcció política europea que no només fa possible el manteniment d’un sistema democràtic liberal al nostre país  sinó que marca unes normes jurídiques superiors que ens protegeixen, i el segon, que vivim en una societat encara relativament rica on els llaços socials i econòmics, a vegades per bé i altres per malament, són més potents que els àmbits controlats per cada poder polític concret.

Amadeu Gallart. Economista.