14:00h. Divendres, 23 Juny de 2017

Com homenatge a la Segona República

Per seguir-ho

Al 14 d’abril de 1931 es proclamava la Segona República espanyola. A Barcelona, un eufòric President Macià proclamava la República Catalana integrada a la Confederació de Repúbliques Ibèriques. A la Seu, amb un poble llançat al carrer, amb un ambient festiu i pacífic, els nostres republicans locals proclamaven la República i prenien possessió de l’Ajuntament amb la música de fons de la banda militar del Batalló de Muntanya. S’inaugurava una etapa d’esperança inèdita, potser només intuïda en la proclamació de la Primera República a l’any 1873.

La nostra comarca de l’Alt Urgell, i de retruc Andorra, eren territoris que s’havien vist molt aïllats del desenvolupament econòmic produït a les zones litorals de Catalunya, en especial la zona barcelonina. L’arribada de la carretera a començaments del segle XX, així com d’altres innovacions tecnològiques, com la ràdio i el telèfon, havien començat a pal·liar aquesta marginació. Calia una empenta cívica, de llibertats democràtiques i de posada al dia d’estructures econòmiques fossilitzades pel caciquisme, per què aquest sector del Pirineu entrés definitivament en l’edat contemporània. La Segona República era això, més que no pas una revolució social, era la posada al dia de tota una sèrie de situacions que anaven des de la laïcitat de l’Estat, deixant a la religió l’àmbit de creences individuals, al vot de la dona, un dels grans problemes polítics de l’esquerra per la rèmora que suposava el vot femení més dretà, fins a la renovació de l’ensenyament, amb el nou Institut de Segon Ensenyament de la Seu com a gran emblema.

Era lògic que es produïssin reaccions negatives, l’Església veia amb molt mals ulls la substitució de l’ensenyament religiós per l’ensenyament laic. Els sectors del catolicisme més ancorats en el passat, o els més caciquils, veien també molt malament la més mínima pèrdua d’influència social. On els enfrontaments varen ser més durs va ser a Andorra on les autoritats pròpies i les noves generacions d’andorrans nacionalistes volien un poder real davant de la Mitra Episcopal i les imposicions econòmiques i socials dels grups financers espanyols i francesos de la FHASA. Varen ser els anys dels durs enfrontaments del Consell General amb les ingerències de la Mitra i la Delegació Permanent de Perpinyà. També a Andorra, portada pels vents republicans espanyols, s’aconseguí la implantació del sufragi universal masculí.

La Segona República, també a casa nostra, va ser una època tremendament creativa. Els grans temes conflictius portaven grans enfrontaments que eren resolts, a vegades amb cridòria, però sempre pacíficament. Des de la nostra perspectiva històrica, amb el funcionament de les institucions democràtiques republicanes el progrés avançava ràpidament. És tremendament injusta la perspectiva que hem heretat del franquisme de veure la Segona República com l’avantsala de la Guerra Civil. No, de cap manera! Els republicans catalans, alturgellencs, els nostres avantpassats directes com l’Enric Canturri, el Bonaventura Rebés, emblemàtics a l’Alt Urgell, o Roc Pallarès o Bonaventura Armengol, figures emblemàtiques de la renovació política andorrana, eren gent pacífica, gent que utilitzava les institucions democràtiques per assolir el progrés a casa nostra. També en aquests oblidats racons pirinencs es parlava obertament de justícia social, de cultura, de noves inversions empresarials, d’un turisme regenerador. Però les ombres de Hitler i Mussolini varen pesar massa i empenyeren un grup de militars, carpetovetònics irresponsables, a fer de cirurgians sense haver estudiat medicina.

A vegades a les escoles els demanem massa. Que eduquin, que controlin, que ens substitueixin en coses que hauríem de fer les famílies... Malgrat això reivindico amb força que no hauria de sortir cap nena, ni cap nen, de l’escola primària sense uns criteris clars i senzills del que va representar la Segona República –la gran esperança- en la lluita per la dignitat de les poblacions de l’Alt Urgell, i, perquè no, amb totes les seves singularitats, d’Andorra.

Amadeu Gallart Sort. Economista.