Castellarnau: “Els hotels i restaurants del Pirineu tenen un segell d’identitat propi”

Josep Castellarnau (47 anys) és el propietari de l’Hotel Castellarnau d’Escaló, al Pallars Sobirà. Va ser president fundador de l’Associació La Xicoia i actualment és president de la Federació d’Hostaleria de Lleida i comanda un establiment de referència al Pallars. Hem anat a Escaló, ens hem assegut al menjador de casa seva (del seu restaurant, que és casa seva) i després de menjar una excel·lent sopa de pilota i una truita del país, l’hem entrevistat per als lectors de VIURE ALS PIRINEUS.

castellarnau
photo_camera Josep Castellarnau, al menjador del seu establiment.

Vas ser un dels impulsors de La Xicoia. Com va néixer aquesta associació? N’estic molt orgullós del que hem fet la gent de La Xicoia. Quan vaig acabar els estudis d’hostaleria vaig tornar al Pallars. Llavors els nostres hotels i restaurants els portaven, sobretot, gent gran i tothom anava una mica per lliure. Els joves que començàvem a agafar el relleu vam organitzar un berenar de bon rotllo, va funcionar i vam decidir fer coses junts i col·laborar.

Quin balanç fas d’aquesta col·laboració entre hotelers i restauradors del Pallars? Molt positiu. Amb la creació de La Xicoia, que he presidit fins fa uns mesos (ara ho fa el Ramon Aytés, de l’Hotel Pessets de Sort), vam crear bon ambient entre nosaltres i vam aconseguir que les nostres cases milloressin ajudant-nos els uns als altres.  Hem reforçat la nostra cultura gastronòmica i hem crescut com a professionals tot un grup de gent jove del Pallars.

I ara has assumit la presidència de la Federació d’Hostaleria de Lleida. Amb quins objectius ho fas? M'agradaria reproduir el model de La Xicoia en l'àmbit de Lleida i l'Alt Pirineu i Aran, que la majoria d'establiments hotelers i de restauració vulguin pertànyer a la Federació, que hi hagi un bon ambient entre els professionals i que aquests se sentin recolzats en tot moment i protegits davant les dificultats del dia a dia i també davant les administracions. En definitiva, que ser associat no suposi una despesa econòmica a final d'any, sinó la satisfacció de pertànyer a un col·lectiu organitzat, professionalitzat i reconegut. Entre tots hem de ser capaços de crear aquest sentiment de col·lectiu. La Federació ha de realitzar tot tipus de gestions, disposar de la millor bossa de treball del sector i ajudar a formar els millors professionals.

I territorialment? La defensa del territori davant les institucions és clau. El nostre territori té un patrimoni cultural i natural molt ric i des de la Federació el continuarem posant en valor. La creació i la difusió de productes turístics vinculats a la cultura i al patrimoni reforcen els elements identitaris del país, que són difícilment deslocalitzables. 

Com està el sector turístic pirinenc? He de dir que els hotels i restaurants del Pirineu tenen un segell d’identitat propi. La gent ja sap que al Pirineu tenim un valor afegit que és l’entorn natural, la gastronomia i la tranquil·litat. Turísticament estem molt ben posicionats.

I socialment, com és la vida en pobles petits com, per exemple Escaló? Aquest és un tema preocupant. Avui viure i treballar al Pirineu és complicat: les distàncies, el despoblament, les deficiències en telecomunicacions... Tot això fa que la gent jove marxi i els pobles es van quedant sense vida. Aquí tenim un problema i, precisament, des de la Federació d’Hostaleria també volem reivindicar aquest aspecte per tal de buscar solucions específiques per a les zones rurals i de muntanya.

I l’Hotel Castellarnau? Com va començar la història d’aquest establiment? Fa una colla d’anys, va ser durant la guerra civil. I l’explicació és curiosa. El padrí i repadrí eren fusters, nosaltres som de Casa Fuster, i a finals de la guerra els van empresonar i els primers anys de la postguerra els van tenir captius. La meva padrina, que venia de l’Hotel Rei de Llavorsí,  es va quedar sola, va traure els taulons de la fusteria al carrer i es va posar a vendre coses i a servir menjars per als treballadors que venien a fer obres a la comarca. A canvi, demanava als treballadors que el cap de setmana portessin menjar al meu padrí a la presó de Lleida. Així tot funcionava.

I des de llavors fins avui... Sí. El padrí i el repadrí després de rodar per presons de mitja Espanya van tornar i van continuar fent de fusters a Escaló, però la padrina Antònia va continuar amb l'ofici de restauració. Més tard amb l'ajut del meu pare i de la meua mare - la Concepció ha estat l' “alma mater” del negoci -  i després amb la meva dona i jo, hem fet possible 80 anys d'ofici i de tradició hotelera.