22:09h. Dilluns, 24 d'Abril de 2017

L'Alt Pirineu, un territori de segona?

Actualment no hi ha cap seu de serveis territorials de cap departament ubicada a l'Alt Pirineu, totes són a Lleida i mantenen una estructura  organitzativa totalment provincialista

Infografia elaborada per Regió7.
Infografia elaborada per Regió7.

Abans de tres anys, tots els serveis territorials dels departaments del govern de Generalitat s'hauran d'haver desplegat a la vegueria de l'Alt Pirineu. Això es desprèn de la modificació de la Llei de vegueries del 2010, aprovada pel Parlament el passat 15 de febrer, i de la incorporació d'una nova disposició final al marc legal. Ara podem veure el got mig ple o veure'l mig buit, com es vulgui.

Per una banda, tenim una llei del Parlament de Catalunya, per tant d'obligat compliment, que estableix una data límit per a la desconcentració dels serveis territorials de la Generalitat a cada demarcació veguerial. Per una altra, no podem estar-nos de pensar que, una vegada més, ens veuen i ens tenen per un territori de segona, sense capacitat de reacció i amb un motor que fan funcionar a mig gas o al ralentí. Ens preguntem per quina raó és necessària aquesta dilació, set anys després d'haver aprovat la llei de vegueries, i si de debò calen ara tres anys més per desplegar els serveis de la Generalitat al nostre territori. No entenem aquest ajornament inexplicable en una qüestió tan important per a la millora dels serveis públics a l'Alt Pirineu i no comprenem el tracte discriminatori, si ho comparem amb altres demarcacions veguerials.

Avui el greuge comparatiu de l'Alt Pirineu amb les Terres de l'Ebre, pel que fa a la desconcentració dels serveis territorials de la Generalitat, és clamorós i difícil de justificar. La diferència, sobre el paper, és d'una proporció de 9 a 2 i això fent una interpretació molt benèvola. Mentre a la demarcació veguerial de les Terres de l'Ebre hi trobem la seu territorial de tots els departaments del govern, a l'Alt Pirineu únicament hi figura, en teoria, la d'Interior i la de Territori i Sostenibilitat i amb una estructura pràcticament inexistent, per no dir merament simbòlica. La realitat és que actualment no hi ha ni una sola direcció de serveis territorials de cap departament ubicada a l'Alt Pirineu, ni una de sola. Totes estan situades a Lleida i mantenen una estructura i un model organitzatiu totalment provincialista. En aquest sentit, hem reculat inexplicablement.

Mentre a les Terres de l'Ebre hi trobem la seu territorial de tots els departaments del Govern, a l'Alt Pirineu no n'hi ha cap

Ara fa uns anys, algunes veus governamentals van adduir motivacions pressupostàries per desmantellar la incipient estructura territorial desplegada a l'Alt Pirineu. Aquells mateixos arguments però, mai es van aplicar als altres territoris, ni a les Terres de l'Ebre i tampoc a la Catalunya Central. No estem parlant d'engreixar l'Administració, ni de contractar més personal i tampoc d'incrementar els càrrecs de confiança política. Es tracta únicament d'una qüestió de voluntat política, perquè el cost econòmic d'aquesta operació és zero. Els directors i directores dels serveis territorials dels departaments del govern són per llei treballadors públics, funcionaris de nivell A que ja ocupaven la seva plaça a l'Administració.

No és aquest un tema menor i tampoc capritxós. El catalanisme polític històricament ha apostat per un model descentralitzat i per la superació d'un ordenament administratiu aliè a la realitat nacional catalana. Les Bases per a la Constitució Regional Catalana de 1892, conegudes com les Bases de Manresa, en són un exemple. I també va ser un exemple de la confrontació catalana amb el model imposat, la supressió de les diputacions provincials amb la proclamació de la II República i el restabliment de la Generalitat. En aquesta etapa republicana, una Ponència per a l'Estudi de l'Estructuració Comarcal de Catalunya, encapçalada pel cèlebre geògraf Pau Vila, va proposar una divisió administrativa del territori en 38 comarques i 9 vegueries que va esdevenir realitat el desembre de 1937, en plena guerra civil. La dictadura, però, va reimplantar la divisió provincial i en va potenciar la seva naturalesa local. La uniformitat, l'intervencionisme i l'autoritarisme d'aleshores van refermar la província.

El restabliment de la democràcia i de la Generalitat no va comportar, aquest cop, la supressió provincial. No obstant això, el catalanisme polític ha seguit apostant per la superació d'aquest model amb fórmules diverses. La darrera, l'aprovació el 2010 de la llei de vegueries, que regula la seva doble naturalesa: com a divisió territorial en què s'organitzen els serveis de la Generalitat (demarcació veguerial) i com a àmbit per a l'exercici del govern intermunicipal de la cooperació local (consell de vegueria).

L'Alt Pirineu precisa eines. És ben sabut que un territori sense administració de proximitat és un territori sense veu, sense defensa dels seus interessos, que s'empobreix i a la llarga claudica davant d'aquells que caminen del bracet d'una administració propera i eficient en la defensa de les necessitats socials, econòmiques i territorials. La desconcentració dels serveis de la Generalitat a l'Alt Pirineu és imprescindible i inajornable, si volem un model de país actiu, equilibrat i cohesionat. Un país que aposti per una evolució del territori d'acord amb les modernes necessitats. Un país on tothom, visqui on visqui, tingui els mateixos drets i possibilitats d'accés als serveis públics com a garantia de benestar i de desenvolupament dels nostres pobles i ciutats.