Sis dies després de la publicació de l'escrit que ens va fer arribar el ramader Ramon Sala, els nostres lectors encara opinen sobre el tema, ens escriuen, comparteixen les seves inquietuts a la xarxa i majoritàriament ho fan per expressar la seva solidaritat amb el ramader d'Olius.

Han estat centenars els lectors que hi han volgut dir la seva. El Joan Pérez diu que "els agents rurals estan desbordats" i que "els urbanites es creuen que tot pertany a la voluntat particular"; la Maria Rosa Esteba diu "que no hi ha dret"; el xavier Vias diu que no pot endtendre "com, a més a més, el ramader hagi rebut amanaces" i afegeix que "tenen més drets els que invadeixen una propietat que no pas el mateix propietari".

També ens han escrit molts boletaires que asseguren que són respectusos però que diuen que cal regular l'accès al bosc ja que hi ha molta gent i moltes actituts incíviques. Molts lectors, igualment, diuen que l'administració hauria de regular l'accès al bosc i controlar molt més el comportament dels boletaires.

Tot plegat posa de manifest la necessitat d'encarar amb celeritat un debat pendent en aquest país: les relacions entre el món rural i la ciutat, la configuració i l'equilibri d'un país en el qual l'urbanisme té un gran pes específic i el món rural sovint queda relegat a l'oblit o només a l'excepcionalitat de ser un espai d'oci i de desconnexió de l'estrès urbà.

L'article de Ramon Sala

Aquest és l'article que a VIURE ALS PIRINEUS avançàvem en exclusiva el dia 17 de novembre a primera hora de la tarda. L'article és impecable.

La febre boletaire, accidents i el sacrifici de la gent del territori

El 6 d’octubre passat, a Capolat (Berguedà), en un indret delimitat per un pastor elèctric on hi freqüenta molta gent a l’època dels bolets, vaig patir un dels despropòsits més grossos que m’han passat mai. Cap al migdia vaig rebre una trucada dels agents rurals: una de les meves vaques havia envestit diverses persones i alguna d’elles de gravetat. Arribat al lloc, l’agent em va dir que havíem de treure aquell animal de la zona, ja que amb dues hores de diferència havia agredit a quatre persones i perillava que no s’acabés aquí, perquè no sabia com fer adonar a tota la gent que buscava bolets dins el tancat, del perill que corrien, ja que no li volien fer cas, que ja sabien que hi havia vaques i no fan res, li deien.

Vaig localitzar l’animal, era una vaca adulta que estava criant un vedell d’uns dos mesos, estava molt nerviosa i quan t’hi apropaves a uns vint metres intentava envestir. Vaig demanar a l’agent rural que per tancar-la i treure-la d’allà necessitàvem 24 hores de tranquil·litat, és a dir, ni crits ni gent voltant per allà. Em va contestar que a causa de la febre del bolet això era impossible i que el cos d’agents rurals no tenien mitjans per poder aturar tanta gent. Em van aconsellar el sacrifici de la vaca, no m’hi van obligar, però em van donar a entendre que si per desgràcia matava algú era responsabilitat meva. Jo li vaig dir que la matés ell o algú preparat per aquests casos, però després de diverses trucades, mossos i rurals em van dir que ho fes jo. Vaig anar a buscar una arma a casa meva, que es troba a 40 quilòmetres d’allà, i la vaig matar jo, sempre amb la supervisió i el permís de l’agent rural, el qual va tenir bastanta feina a retirar gent de la zona per evitar danys de possibles bales perdudes.

Un cop morta la vaca els agents rurals van marxar, però l’endemà ens van trucar del departament d’agricultura que retiréssim ràpid l’animal mort de la zona per possibles denúncies d’entitats animalistes per haver mort d’un tret una vaca. Així ho vam fer, la vam haver d’amagar dins un remolc de bestiar fins que van venir-la a recollir els de l’empresa pertinent de la recollida d’animals morts.

En el lloc dels fets, hi ha 500 metres de fil elèctric, el propietari del terreny, al qual jo li tinc arrendat, em va dir que el dia abans de tot això estava massificat de gent. Dins la seva finca hi havia 83 cotxes a la vegada i quan en marxava un n’arribava un altre, contínuament durant tot el dia. Això era totalment insostenible pel ramat que pastura allà. Cada any se’m moren animals a causa de deixalles que deixa la gent al bosc (llaunes, paper d’alumini, plàstics,...), vedells ferits per gossos controlats per gent que diu que “aquest gos no fa res”, fils trencats, material com pastor elèctric, portes d’entrada a les finques o cartells informatius robats,... N’estem més que farts d’aquesta situació i cada any és pitjor.

Amb tot això, a les persones agredides per la vaca volia dir, molt sincerament, que em sap greu el que ha passat, segurament ells no van ser els culpables directes que l’animal es comportés així, però tanta gent, crits, xiulets, gossos, soroll per tot arreu,... no és estrany que l’animal es sentís amenaçat i en perill i es comportés d’aquesta manera. I que jo, com a ramader, he hagut de matar-la, perdre l’animal i quedar amb un vedell sense mare per intentar fer créixer. He intentat prendre mesures per tallar l’accés a zones de pastura, perquè les vaques estiguin tranquil·les i evitar aquestes coses, i a dia d’avui m’ho estic sentint tot: que em cremaran el bosc, que em mataran les vaques, m’han intentat agredir, em rebenten candaus de les propietats, en fi, la gent del territori estem destinats a desaparèixer.

Ramon Sala, Olius (Solsonès)