Ara Lleida? Les coses pel seu nom

Cal dir les coses pel seu nom, no és comprensible que se segueixi parlant de la Neu de Lleida quan en realitat es refereix a les estacions d'esquí de l'Alt Pirineu i l'Aran.

Ara-Lleida
photo_camera Logotip Ara Lleida.

El catalanisme polític ha estat sempre antagònic amb el model espanyol de divisió provincial. Des de l'Edat mitjana fins al decret de Nova Planta, Catalunya es va organitzar territorialment en vegueries. El nombre de vegueries i sotsvegueries va anar canviant fins que el decret de Felip V va abolir aquesta divisió per instaurar els corregiments borbònics d'inspiració castellana. La divisió territorial en corregiments va mantenir-se fins al segle XIX quan, amb l'ocupació francesa, es van implantar els departaments. Però de seguida, la Constitució de Cadis va preveure la divisió en províncies que va ser una realitat l'any 1833 amb el decret de Javier de Burgos

La divisió provincial va suposar un model altament centralitzador i les reivindicacions del catalanisme es van anar succeint. En van ser un exemple les Bases de Manresa de 1892 i, en certa manera, la Mancomunitat de 1914, sota la iniciativa d'Enric Prat de la Riba. També ho va ser l'Estructura Comarcal de Catalunya de 1938, encapçalada pel cèlebre geògraf Pau Vila, segons la qual la Generalitat republicana va assumir la totalitat de les competències desenvolupades fins aleshores per les diputacions provincials. Però la dictadura franquista va reimplantar la divisió provincial i en va potenciar la seva naturalesa local.

L'Alt Pirineu no pot renunciar a consolidar-se com un territori major d'edat, un territori amb personalitat pròpia, a qui no li cal ser tutelat per ningú.

El restabliment de la democràcia i de la Generalitat no va comportar, aquesta vegada, la supressió provincial i va quedar blindada per la Constitució espanyola a través de llei orgànica. Malgrat això, el catalanisme polític ha seguit apostant sempre per la superació d'aquest model provincial amb fórmules diverses: primer va ser la llei 6/1980 de Transferència urgent i plena de les diputacions catalanes a la Generalitat, la qual va ser declarada inconstitucional; en segon lloc, la llei 5/1987, del Règim provisional de les competències de les diputacions provincials, que apostava per la conversió de Catalunya en província única, llei encara avui vigent i que mai s'ha dut a terme; finalment, en tercer lloc, la proposta de l'Informe sobre la revisió del model de l'organització territorial de Catalunya, conegut com a Informe Roca, publicat l'any 2000 i elaborat, a iniciativa del Parlament de Catalunya, per una comissió d'experts de vuit geògrafs i presidida per Miquel Roca.

Però la principal novetat d'aquests darrers anys ha estat l'aprovació de l'Estatut del 2006, el qual estableix que Catalunya estructura la seva organització en municipis i vegueries, que la vegueria és la divisió adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis i que els consells de vegueria substitueixen les diputacions provincials. El desplegament de l'Estatut va comportar, el 2010, l'aprovació de la llei de vegueries i la creació de vuit demarcacions veguerials, entre elles la de l'Alt Pirineu. La nova organització territorial de Catalunya ja no té marxa enrere i les diputacions s'haurien d'anar adaptant, encara que sigui provisionalment fins a la seva desaparició, a la realitat territorial i nacional de Catalunya.

La Diputació de Tarragona ha estat la primera, encara que tímidament, en ajustar-se a la nova situació territorial i política i anticipant-se a la futura divisió en vegueries, el 2009 ja va posar en marxa una delegació a les Terres de l'Ebre. Aquesta descentralització serveix per atendre totes les gestions administratives i les tramitacions oficials i es va fer d'una manera global, amb la creació d'un registre propi. A la delegació de la diputació a les Terres de l'Ebre, s'hi pot trobar el Servei d'assistència municipal i ciutadana, així com l'Organisme autònom per al desenvolupament local (polítiques actives d’ocupació, agents locals d’igualtat, productes locals de qualitat). Avui la Diputació de Tarragona promociona turísticament el Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre des de marques diferenciades (“Costa Daurada” i “Terres de l'Ebre”) i amb patronats propis per a cada marca.

Ara toca que la Diputació de Lleida faci un pas decidit, aposti sense ambigüitats pel reconeixement territorial i institucional de l'Alt Pirineu, s'adapti al Pla Territorial General de Catalunya, a l'ordenament estatutari i al model organitzatiu que estableix la llei de vegueries. Ara és l'hora de reclamar a l'organisme provincial un canvi profund de mentalitat, un canvi cultural i polític que reconegui el protagonisme que l'Alt Pirineu mereix i que li correspon d'acord amb la seva personalitat i la singularitat avalada per les lleis del Parlament. Un canvi cultural que impliqui modificar la seva estructura orgànica, desplegui recursos i descentralitzi serveis i gestió a l'Alt Pirineu. 

La marca Ara Lleida

Aprofitant el 25è aniversari de la creació de la marca Ara Lleida, la Diputació de Lleida va voler donar-li un nou impuls “potenciant la cohesió i la visió global i de conjunt de tota l'oferta turística de la demarcació de Lleida”. Una decisió discutible i contrària a les lleis territorials existents. No té sentit que encara se segueixi actuant amb aquesta mentalitat provincialista quan s'impulsen campanyes turístiques que volen fer valdre i remarcar el territori pirinenc. No cal abonar la confusió, Catalunya la formen avui nou marques turístiques que reuneixen i promocionen els diferents patronats i la marca Terres de Lleida n'és una i agrupa únicament les sis comarques de Lleida.

Cal dir les coses pel seu nom, no és comprensible que se segueixi parlant de la Neu de Lleida quan en realitat es refereix a les estacions d'esquí de l'Alt Pirineu i l'Aran. Costa d'entendre que el Patronat de Turisme de la Diputació continuï utilitzant el paraigua de la marca Ara Lleida per donar a conèixer i promocionar els municipis de la demarcació veguerial de l'Alt Pirineu i els seus valors patrimonials, culturals i paisatgístics. Hi ha un munt de denominacions arbitràries que no responen a cap criteri rigorós, com ara Pirineu de Lleida, sobre la qual ja s'ha posicionat el llibre d'estil de TV3 i Catalunya Ràdio. Però podem parlar, entre altres exemples, de la Guia de senderisme de les Terres de Lleida, o bé, de l'anomenada Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran, on hi figuren també els de l'Alt Pirineu. Cal una reflexió reposada, un canvi profund de mentalitat i una actuació decidida que abandoni el provincialisme i s'adeqüi a la realitat actual. L'Alt Pirineu no pot renunciar a consolidar-se com un territori major d'edat, un territori amb personalitat pròpia, a qui no li cal ser tutelat per ningú.

Més a Editorial