La Seu vista per dos enginyers a finals del segle XIX

Corria l’any 1894 quan un grup de tres amics britànics va arribar a la Seu d’Urgell. Un d’ells, l’enginyer Hepburn Ballantine, va posar per escrit les vivències del seu viatge, i gràcies a això tenim un interessant testimoni de com era la ciutat a finals del segle XIX. Article d'Oliver Vergés

La Seu centre històric
photo_camera Imatge actual del centre històric de la Seu, bastant diferent de com era a finals del segle XIX

Ballantine i els seus companys van iniciar el seu tour a Ax, van travessar les valls andorranes i arribaren a la Seu el dia de Sant Jaume. Passaren la vigília, després d’uns intensos aiguats, a la Farga de Moles i de bon matí van emprendre el camí cap a la capital urgellenca.

De primer toparen amb Castellciutat, una localitat tan marronosa i apedaçada que podria fer somiar amb Àfrica o Aràbia, i poca estona després arribaren a la Seu, una ciutat que descriuen com un niu de carlins on la insurrecció i la rebel·lió estan a punt d’ebullició. Això, si més no, és el què els havien explicat, perquè Ballantine, després de conèixer els urgellencs, va considerar que eren amables, amistosos i oberts, i que tractaven els viatgers com a germans. Els tres britànics s’hostatjaren a la Fonda Andria, ja en funcionament en aquelles dates; i van dedicar el dia al turisme decimonònic a través dels carrerons estrets d’aquella ciutat amb fort regust medieval.

Ballantine, en contemplar la catedral, explica que un dels extrems es trobava encara inacabat, amb una teulada provisional, i això que feia ja set-cents anys que el bisbe Ot havia col·locat la primera pedra. L’anglès pogué visitar el claustre espanyol –així l’anomena– on s’indignà amb el fet que una de les seves galeries romàniques hagués estat substituïda per una altra d’horrible, més alta i sense estil determinat. Arriba a pensar equivocadament que els antics capitells d’aquell sector del claustre són els que podem trobar encara avui en alguns pilars d’algunes cases del carrer Canonges. El seu bon ull, això sí, li permeté de diferenciar clarament els elements romànics de l’edifici catedralici dels afegits propis, a parer seu, d’un Renaixament degradat que no topaven violentament els uns amb els altres. (Qüestió de gustos.) L’anglès fins i tot tingué ocasió de disfrutar d’una missa, de la qual rememora els cants, oficiada pel bisbe Casañas (1879-1901), el substitut del carlí Josep Caixal.

Les darreres hores dels viatgers a la Seu transcorregueren amb una caminada a través d’un «ample passeig, plantat amb arbres, fins al pont vell sobre el Segre». Quan retornaren a la fonda van iniciar ja els preparatius per partir el dia següent camí d’Esterri, pas previ per creuar el port de la Bonaigua i dirigir-se de nou a França a través de l’Aran.

Curiosament, a dia d’avui encara podem contemplar amb exactitud com era la Seu que visità Ballantine, ja que tan sols una setmana després de la seva estada a la capital urgellenca un altre enginyer, Lluís Marià Vidal i Carreras –qui fou president del Centre Excursionista de Catalunya (1896-1900)–, fotografià diversos indrets de la ciutat. En les fotografies de Vidal podem contemplar una catedral força diferent de l’actual, amb un aire barroc més de fortificació que no pas d’església.

Vidal i Carreras era enginyer de mines i geòleg, i per ambdues raons arribà al Pirineu. Uns anys abans del viatge de Ballantine, Vidal s’havia interessat per la geologia i les mines de la província de Lleida, i arribà a publicà diversos estudis sobre aquest territori, entre els quals caldria destacar Cuenca carbonífera de la Seo de Urgel (1883) i l’Atlas fotográfico de la província de Lérida (1890). Les seves fotografies tan primerenques són una eina bàsica per conèixer les comarques pirinenques de finals del segle xix i en especial la Seu i Castellciutat, objecte d’interès de l’òptica de Vidal al llarg de la darrera dècada d’aquella centúria.

Si hom vol acostar-se a la Seu i al Pirineu d’aquell temps ho pot fer de la mà de Ballantine –Una croada als Pirineus (1894), Tremp, Garsineu Edicions, 1993– i de l’òptica de Vidal i Carreras tot visionant les seves fotografies al repositori Memòria Digital de Catalunya accessible de manera lliure a la xarxa.